5.11.11

Precarietat laboral


“Per a mi, el periodisme és escriure contra la matèria evident i el temps aturat. Els reporters escrivim sobre un temps que pot canviar d’un moment a l’altre”. Florence Aubenas (Brussel·les, 1961) ha treballat a Libération i Le Nouvel Observateur. L’any 2005, mentre feia un reportatge a l’Irak va ser segrestada i va passar més de 150 dies en captivitat. L’experiència –que per poc no li costa la vida– no va frenar el seu esperit aventurer, i el mes de febrer de l’any 2009 va emprendre una nova aventura: traslladar-se a Caen i provar de trobar feina. “A El muelle de Ouistreham (Anagrama, 2011) volia fer un reportatge sobre la crisi econòmica, que havia esclatat feia uns mesos, i vaig pensar que la gent que ho tenia més difícil és la que està a l’atur”, recorda. “A Europa hi ha una certa ironia sobre els drets socials que els francesos hem aconseguit: es pensa que mai no treballem els caps de setmana, que estem molt protegits, que sempre fem vaga... La realitat, en canvi, és que el treball precari ha passat del 2 al 20% en menys de quatre dècades. Quan em vaig proposar trobar feina pensava que podria ser venedora en una botiga o caixera en un supermercat, una mena de feina no especialitzada de la qual s’ocupen moltes dones. A l’hora de la veritat, quan vaig començar la recerca em van dir que no tenia prou estudis per fer res d’això i que l’única feina a la qual podia aspirar era la neteja”.


Després d’unes setmanes d’entrevistes i trucades, Aubenas va aconseguir una feina d’una hora al dia al transbordador d’Ouistreham. “Formava part de l’equip de neteja, i treballàvem durant l’estona que el transbordador s’estava al port. Amb el temps vaig arribar a aconseguir cinc feines, però d’una o dues hores al dia cadascuna. De vegades, l’estona de desplaçament entre un lloc i l’altre era superior a l’estona que havia de treballar. Amb cinc feines guanyava 700 € i en pagava 348 per una habitació de lloguer. Jo vivia sola, sense ningú al meu càrrec, però tenia companyes que tenien un o dos fills. Com s’ho devien fer, per tirar endavant?”. Per a Aubenas, el gran problema no va ser ni la resistència física ni la psicològica –podia deixar estar l’experiment quan volgués– sinó constatar la dura realitat de les feines precàries per aquells que no en poden escapar: “La gent que té feines precàries, com és el cas del personal de neteja, només poden aspirar a trobar hores, no una feina. Els treballadors precaris estan fora de la societat, no hi ha ningú que els representi, ni tan sols cap sindicat, i mai no poden pensar en el dia de demà: l’únic que poden intentar és sobreviure. Hem arribat a un punt en què som capaços de fer cua per trobar la pitjor feina del món”.

© Jordi Nopca (Publicat a Time Out Barcelona, 187, setembre del 2011)

1 comentari:

  1. Arnau Anglada15.11.11

    Quanta raó que té! Recomano a tothom el cinema dels germans Dardenne per fer una ullada a aquests personatges exclosos de la societat francesa: L'enfant, Le fils, Rosetta, La Promesse, Le silence de Lorna i ara en cartellera Le Gamin au vélo. Totes molt recomanables.

    ResponSuprimeix