La foscor visible

L’any 1996, Límits, editorial andorrana, va publicar la primera referència en català de William Styron (1925–2006), Un matí a Tidewater. Tres contes de joventut. En aquests últims quinze anys, Belacqua ha reeditat bona part de les seves novel·les –entre les quals s’hi troben La decisión de Sophie i Las confesiones de Nat Turner–, però ha passat per alt La foscor visible, obra autobiogràfica de 1990 en què l’escriptor nord-americà delimita la força destructora de l’estat depressiu que va patir durant la dècada dels 80. Al llibre, de dimensions petites però de contingut feridor –en bona part perquè està terriblement ben escrit–, Styron comença recordant el moment en què va prendre consciència del seu estat. L’octubre de 1985, l’escriptor havia viatjat a París amb la seva dona per rebre el premi internacional Cino del Duca, “atorgat anualment a un artista o un científic l’obra del qual reflecteix temes o principis d’un cert humanisme”. Feia temps que Styron es medicava amb tranquil·litzants per poder dormir dues o tres hores seguides. “Havia arribat a un punt en què controlava curosament cada fase del meu estat en procés de deteriorament”, explica Styron, que després d’atribuir el seu estat “al fet d’haver deixat l’alcohol” es va dedicar a llegir llibres sobre l’assumpte. Paral·lelament a l’autodidactisme, i xuclat per “la tempesta brogidora desfermada en el cervell, puix que és el que s’assembla a una depressió clínica més que cap altra cosa”, Styron va decidir començar-se a visitar amb un psiquiatre.
La foscor visible –que porta per subtítol Crònica d’una follia– converteix en matèria literària uns anys negres que l’autor va aconseguir superar.

© Jordi Nopca (Time Out 158, febrer del 2011)