Poc després de publicar La triple vida de Michele Sparacino l’any 2009, Andrea Camilleri (Porto Empedocle, 1925) va ser entrevistat extensament per l’escriptor i escenògraf Francesco Piccolo. Camilleri, que no va publicar la seva primera novel·la, El curs de les coses, fins l’any 1978, és un dels escriptors italians amb xifres de venda més espectaculars –supera els 10 milions de llibres despatxats–, especialment gràcies a les peripècies del comissari Montalbano, sèrie de la qual s’han publicat una vintena llarga de referències. En un moment de la conversa amb Piccolo –que s’adjunta al final del relat que acaba de publicar Bromera– Camilleri deixa anar, enrabiat: “Amb vuitanta anys em toca els pebrots escriure sempre Montalbano i novel·les històriques. He començat a escriure també altres coses. Tant se me’n dóna...”
La triple vida de Michele Sparacino pertany al bloc d’altres coses que escriu Camilleri. “Suposo que l’ordre fa néixer el relat”, diu l’escriptor: en el cas de La triple vida..., el repte estructural és escriure una sèrie de relats “de quatre capítols amb sis pàgines cadascun”. Dels catorze que n’ha escrit fins ara, aquest és el primer que veu la llum, i ens presenta un personatge que viu tres vides sense pretendre-ho, en bona part per culpa de les mentides que escriu la premsa. Convertit en agitador de la classe obrera pocs dies després d’haver nascut –i per un malentès d’arrel horària–, Sparacino és el gran personatge absent d’aquest conte diàfan que ataca els perills de la rumorologia en un petit poble italià a finals del segle XIX. De l’espurna d’una mentida periodística se’n fa un foc considerable. Per apagar-lo, els periodistes de l’època s’engeguen trets (però als genolls).
© Jordi Nopca (Time Out Barcelona, 157, febrer 2011)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada