Ser moderns no és cosa fàcil

El MACBA presenta ‘Modernologies’, la primera gran exposició de la temporada, i en Jordi Nopca hi treu el cap.

Primera lliçó: la modernitat no és una, sinó que són diverses, i s’entrellacen, es devoren i s’alimenten mútuament. Segona lliçó: fa molt de temps que som moderns. El procés va començar amb el descobriment d’Amèrica, i va prendre força a partir de la Revolució Francesa. Amb la mort de Marat el 1793 es va acabar amb l’esperit insurrecte començat quatre anys abans, però es va impulsar –encara que de forma involuntària– la primera exposició d’art pública de la història: la instal·lació d’una pintura coŀlocada a la capella ardent del revolucionari, que va ser visitada per milers de francesos.
Aquest és l’inici de les modernitats, que Sabine Brietwieser, comissària de Modernologies, defineix com un “prometedor moviment sociopolític que aspirava a la creació d’un llenguatge universal”. La democràcia, el progrés continu, les utopies, la ruptura, l’autonomia de l’art i l’imperialisme han estat els principals camins que ha seguit l’era moderna al llarg dels darrers dos-cents anys. “Estem envoltats d’idees i conceptes moderns, i la nostra vida és el resultat de l’adopció d’aquestes modernitats”, diu Brietwieser amb la tranquil·litat de qui ha dedicat bona part de la seva trajectòria professional a estudiar l’art contemporani: “L’exposició no es planteja afirmacions ni conclusions, sinó observar quins han estat els interrogants estètics del nostre temps històric”. És per aquest motiu que Modernologies es bifurca en diverses direccions i fa un esforç didàctic perquè el visitant no es perdi en un laberint multidisciplinari i ple de matisos temàtics i referencials.

Sabine Breitwieser somriu perquè l'exposició, després de dos anys d'investigar, ja és una realitat. Fotografia: Scott Chasserot

Inspirada per un terratrèmol
El títol prové d’una nova disciplina d’investigació que l’antropòleg Kon Wajiro es va proposar després del gran terratrèmol de Kanto de l’any 1923, que va afectar ciutats com Tòquio, Yokohama i Kanagawa. L’equip de Wajiro es va proposar estudiar la vida urbana a partir de la reconstrucció d’aquestes ciutats, i parant especial atenció a la capital japonesa. D’una forma més o menys anàloga, Brietweiser s’ha passejat per l’enorme puzle de la producció artística contemporània i ha aconseguit agrupar les peces que més li han interessat en tres grans seccions que volen servir al mateix temps de mapa, investigació i reflexió crítica. La primera s’estructura al voltant de la producció de l’espai i el paper de l’arquitectura. En aquesta secció hi podem veure obres com Model ve Sembol, de Katja Eydel, on es posa sobre la taula “el paper fundacional de l’arquitectura en l’estat modern turc”, o In the desert of modernity, on Marion von Osten recorda la utilització del nord de l’Àfrica per part dels països colonitzadors com a laboratori per provar projectes de modernització. Von Osten es fixa en ciutats com Alger, Oran, Casablanca i Tunis: bona part dels experiments urbanístics que s’hi van aplicar després de la Segona Guerra Mundial es van aplicar en països europeus. “És una mostra de transmodernitat”, ens explica Brietwieser: “El sentit de les modernitats no és únic; les reaccions poden canviar la voluntat de les accions primigènies”.
En aquest sentit, la segona gran secció de Modernologies, dedicada a la recerca d’un llenguatge universal, dedica part del seu espai a creadors de l’Europa de l’Est que reconfiguren el període socialista. És el cas, per exemple, de David Maljkovic, artista iugoslau que recorda a partir del film Retired form l’obra d’un dels escultors abstractes menys propers al realisme socialista del règim de Tito. També enfocada cap al període comunista, Zentrum, de Dorit Margreiter, recorda el cartell de neó del Brühlzentrum, edifici modern de Leipzig inaugurat l’any 1963 i demolit el 2006.
L’última secció de l’exposició és dedicada a les estratègies de presentació vinculades a la producció artística. Aquí hi podem veure un seguit d’obres unides per “l’apropiació i assimilació de diferents cultures”, segons Breitwieser. Paulina Olowska dialoga amb Zofia Stryjenska a partir d’una sèrie de rèpliques monumentals de la pintora polonesa. D’aquesta manera actualitza els seus temes principals: l’Art Decó, la mitologia eslava i el folklore de les muntanyes Tatra.
Per últim, el coŀlectiu iugoslau IRWIN s’inventa un corrent artístic, la retroavantguarda, i mostra diverses obres i treballs que es remunten fictíciament fins les primeres dues dècades del segle XX. Aquestes tres grans seccions fan referències puntuals a l’Holocaust, la societat de la informació, la transformació del propi cos o l’opció autodestructiva de l’art.

Activitats complementàries
Si Modernologies no exhaureix els vostres dipòsits de modernitat(s), també podeu assistir a les projeccions de cinema que es faran cada dimecres a partir del 30 de setembre i fins al 28 d’octubre. Cada sessió s’estructurarà a partir d’un eix temàtic: els tòpics escollits seran, per ordre cronològic, l’arquitectura, els paisatges utòpics i geopolítica, l’abstraccionisme geomètric, diverses interpretacions de la casa moderna i, per acabar, alguns intents de definició de la nostra vida.

Publicat a Time Out Barcelona (86, 24 de setembre–1 d'octubre)