Ens trobem amb Lluís-Anton Baulenas mesos després de guanyar el darrer Sant Jordi, quan El nas de Mussolini, la seva nova novel·la, s’ha confirmat com un dels llibres més venuts de la temporada. L’escriptor ens rep a casa seva. Se’l veu seriós, però no li costa somriure, potser perquè l’entorn és familiar i endreçat. A la cuina hi té dos paletes que fan anar les eines amb la mateixa constància minuciosa amb què ell construeix les seves novel·les.
Els mesos de després de publicar una novel·la fas vacances d’escriure?
Quan acabo una novel·la ja tinc més o menys una idea de la següent, però necessito descansar per dues raons: la primera és que se m’exigeix un esforç de promoció molt fort –com que darrerament he estat força traduït també em toca dedicar-hi una atenció important–; per altra banda, hi ha l’impasse imprescindible per netejar el cervell de l’anterior història i començar a pensar en les següents. En mi, aquest procés és molt natural. És una qüestió d’anar-se tranquil·litzant i esperar el moment adequat, que sempre acaba arribant.
Abans de començar a escriure et prepares molt a nivell de documentació?
Hi ha una gran preparació inicial, però aquesta no deixa de ser continuada durant tot el decurs de l’escriptura. Sóc un escriptor que dóna molta importància a la documentació, i una de les coses que he après, amb el pas dels anys i de les novel·les, és que es tracta d’una font viva i creativa, no és una simple recol·lecció de dades, t’obre camins, et frena, et fa canviar de rumb i t’inspira...
A El nas de Mussolini situes l’acció entre els anys 1923 i 1929, durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera. El personatge principal, Berta Panatis, és designada com la mà executora que ha d’acabar amb el dictador. Cal que es desplaci a Biribil, un poble dels Pirineus, a esperar que li donin el vist-i-plau i pugui enllestir la feina. Què et va motivar a investigar aquests anys?
Volia escriure una novel·la amb un cert grau de compromís ètic i polític i que tractés la violència com a mitjà per aconseguir finalitats polítiques. Quan vaig començar a documentar-me, vaig trobar que la dictadura de Primo de Rivera era un espai fantàstic per col·locar la meva reflexió. Documentant-me sobre l’època vaig topar amb els dos punts de fascinació de l’època: la Revolució Soviètica i Mussolini. La meva protagonista accepta la disciplina imposada pel partit comunista, encara que no sigui una assassina, i arriba un moment en què ella expressa també la seva admiració per Violeta Gibson, la dona que va intentar matar Mussolini.
Te n’has anat vuitanta anys enrere per parlar un tema vigent, en l’actualitat, com és el terrorisme.
És una reflexió que podria ser vàlida ara. Vaig anar enrere en el temps per fer una mirada sobre la contemporaneïtat però sense tenir la pressió de fer una novel·la sobre aquest tema situada en l’actualitat.
Tot i això, hi ha autors nord-americans com John Updike o Don DeLillo que de seguida van oferir la seva visió novel·lada de l’atemptat de l’11 de setembre del 2001.
A mi no m’interessava fer això. M’agraden molt els autors nord-americans contemporanis, són una de les meves fonts d’inspiració importants. La literatura, als Estats Units, és entesa com un servei, i l’escriptor compleix amb la seva tasca de servei a la comunitat. Per a mi la literatura té aquesta funció. Als Estats Units la literatura és molt més planera que a Europa, i això fa que l’escriptor sigui una figura molt present a la societat, molt més que aquí. M’agrada que l’escriptor americà vulgui fer bona literatura i que a la vegada tingui una voluntat popular.
No es pot donar el cas que aquesta voluntat d’arribar a molta gent acabi influint en la qualitat literària de l’obra?
Aquí les pressions de l’editor es poden convertir en un problema seriós, per a l’autor, però es tracta de tenir la força d’aguantar. Quan vaig decidir que em dedicava a escriure vaig descobrir que no podia accedir al mercat de forma natural, perquè tenia l’etiqueta de marginal, llavors [Les primeres novel·les de Baulenas estan molt marcades pel dirty realism, corrent nord-americà en què es parla de la realitat de forma crua i sovint violenta]. L’any 1994 vaig quedar finalista del premi Sant Jordi amb Noms a la sorra. Gràcies a allò vaig poder arribar a les llibreries i tenir força crítiques. Després dels llibres que han funcionat més, l’editor sempre m’ha pressionat perquè continués en aquella línia: em va passar amb El fil de plata, i sobretot amb La felicitat. Però després de La felicitat vaig escriure Amor d’idiota, que no hi tenia res a veure. Només puc escriure el que em demana el cos en aquell moment. Això topa amb els interessos editorials, però també amb els dels meus lectors.
Publicat al suplement Plaers del diari Avui (23/08/2009)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada