Fent memòria: Adrià Puntí - Sala Zac Club (12 abril 2006)

Per molts, la nit del dimecres 12 d’abril començaven les festes de Setmana Santa. I havien decidit estrenar-les amb un concert que prometia: el retorn d’Adrià Puntí a Barcelona després de tres anys i mig de l’últim lliurament còsmico-discogràfic ("Maria", o l’homenatge –¿obligat?– a la mare). Tot i la bona forma del panorama musical en català d’aquests últims temps, les cares dels assistents delataven un enyor sincer –d’aquells disposats a perdonar tota mena de contratemps. I la veritat és que n’hi va haver: amb tres quarts de retard, Adrià Puntí va sortir a l’escenari ben encorbat, despentinat i amb una ganyota gens agradable a la cara, custodiat únicament per dos percussionistes. Va començar a martiritzar un piano elèctric i a bramar alguna cosa (que pocs vam entendre) amb una actitud desmenjada. Algú devia pensar que Tom Waits ha fet molt de mal als cantautors. Al cap d’una estona va agafar una guitarra acústica i va esbudellar, sense clemència, algunes de les cançons més emblemàtiques de la seva carrera en solitari. Va condimentar «Sota una col» amb una galeria de sonoritats avícoles i la va tallar quan li va venir de gust. Va deixar que el públic coregés «Ull per ull» mentre ell marxava de l’escenari. De tant en tant enviava a buscar alguna cosa a un dels percussionistes. El caos sonor va començar a desconcertar els fans més soferts a partir d’una rastellera de versions absolutament incomprensibles. Els crits i el desgavell encara ens van salpebrar una bona estona fins que va cridar «Anem a sopar!» (eren les dotze). El circ es va donar per acabat amb un solo de bongos i un himne tribal. A la sortida, encara hi havia gent que parlava d’un nou disc d’Adrià Puntí.

Publicat a Mondosonoro (maig del 2006)