Ja fa temps que per tot Catalunya creixen bolets musicals de moltes espècies diferents. La varietat augmenta, sembla clar, però sembla que aquells que s’endinsen a les muntanyes del so per trobar propostes noves no són gaires –o no són tants com podrien. “Jo tinc molt clar que la meva proposta és minoritària. Amb els meus discos no busco satisfer la gent: sí que m’agradaria agradar més, però no per això em posaré a escriure reggaetons”, diu l’Àlex Torío, barceloní de llengua esmolada –i força enginyosa– que s’ha dedicat a escriure música força compulsivament des de la seva adolescència i que, a hores d’ara –i havent traspassat la frontera dels trenta fa poquet– està treballant en els seu disc número 42 i 43 simultàniament. “Als 16 anys vaig començar escrivint algunes cançons per a piano. Després vaig fer unes quantes cançons pop sense gaire ordre ni concert, però de seguida vaig començar a treballar amb discos que giraven al voltant d’un concepte o d’un estat d’ànim concrets. No vaig publicar res, però, fins al disc número 37, "Last year’s man" (Sinnamon, 2002), i entre aquest i el següent publicat, "Magic wand side effects" (Sinnamon, 2003) ja n’havia enllestit dos més. Paral·lelament a "The lame fiancée" (Sinnamon, 2006) he estat treballant en altres projectes que encara no he acabat”.
El cas d’Abús és lleugerament diferent. Tot i que no arriba ni de bon tros al miler de cançons compostes per Torío, el també barceloní forma part del grup Sohn –que va publicar l’any passat el seu debut, "Dins el desordre" (Discmedi)–, té engegat un projecte en castellà, El Miracielos, amb el qual encara no ha publicat res, i col·labora a dalt de l’escenari amb una pila de grups (El chico con la espina en el costado, Blueberry Hill i el propi Àlex Torío). Amb Abús –el seu projecte més personal– acaba de publicar el seu tercer treball, si descomptem unes quantes maquetes autoeditades que arrenquen l’any 1998. “Durant molts anys vaig dedicar-me a acumular material sense pensar en un objectiu concret. Va ser a còpia de tenir moltes cançons i poder-ne fer una tria que vaig començar a pensar en fer un primer EP, i no va ser fins després d’un temps fent concerts i escrivint més material que no vaig decidir-me a publicar el primer disc, 'Son' (Discmedi, 2002)”.
Àlex Torío i Agustí Busom durant un moment de la conversa
Tant l’Agustí com l’Àlex han desenvolupat al llarg de ja fa uns quants anys una obra prolífica que s’emmarca en el terreny dels cantautors, si bé prenem el terme des d’un punt de vista més relaxat que d’habitual (és a dir, oblidem l’associació ràpida entre cançó d’autor i Nova Cançó o joaquinsabinisme). Potser el terme que els aniria més bé és el de songwriter, que en anglès acull un ampli ventall de possibilitats sonores i temàtiques: tots dos van començar cantant en anglès perquè era la música a la qual tenien accés. Encara que Abús escriu cançons exclusivament en català, no li queden molt lluny les primeres incursions lletrístiques, on va optar per la llengua de Dylan (Thomas, però també Bob); l’Àlex, en canvi, segueix encara ara escrivint i cantant en anglès. “A vegades m’he pogut sentir una mica incongruent, però jo no en tinc la culpa, de què quan era petit a la ràdio només hi posessin música anglosaxona”, recorda l’Àlex, i a continuació l’Agustí esmenta que va ser gràcies als Kitsch i a un rampell personal que va animar-se a escriure en la llengua en què havia estat educat. Sigui en català o en anglès, la música que fan els dos cantautors és valenta i emocionalment forta. Potser –i en part– per aquesta raó bona part de la seva obra descansa en l’ombra de l’autoedició. “La indústria musical resta llibertat artística, perquè moltes vegades no entenen el teu projecte o volen que s’adapti a les lleis del mercat”, diu l’Agustí, i l’Àlex afegeix: “Tinc la sensació que nosaltres anem fent coses al nostre ritme i que només a vegades coincidim amb la indústria”. En les ocasions en què té lloc aquesta coincidència els seus discos passen més aviat desapercebuts, tot i que sovint contenen missatges contundents i emocionalment forts. “Si hi hagués una mica menys de por per part de la indústria més gran hi ha coses que no són conegudes que podrien arribar a molta més gent. No cal que la música més suposadament intel·lectual i sofisticada d’aquí sigui Amaral, Mikel Erentxun o Pau Donés, que perquè viu a Puigcerdà se’l considera un asceta”, deixa anar l’Àlex, i l’Agustí afegeix un matís interessant: “A més, es vanagloria de no llegir llibres, i això em sembla gravíssim”. La conversa entra llavors en el moment necessari de valoració del que envolta els dos cantautors. “Avui he estat donant una classe de filosofia a un nen de primer de batxillerat, i al costat d’una explicació de Hume hi havia la lletra de ‘Depende’”, diu l’Àlex. Cadascú que pensi el que vulgui, sobre aquesta modernitat, però una pregunta sí que se’ns fa evident –i potser indispensable: cap a on anem, si és que anem enlloc? “La gent llegeix molts diaris gratuïts”, respon l’Agustí, i l’Àlex va més enllà quan afirma que els músics més contemporanis “no tenen temps per a llegir res més que el manual d’instruccions de la caixa de ritmes”. Potser es tracta d’una manca de temps, sí, tot i que l’Agustí s’inclina per “la tàctica de la dispersió: ara es tracta de distreure’t, ja no de divertir-te –fet que implica que t’ho has pensat abans, que vols passar-t’ho bé. Ningú no pot concentrar-se en res, hi ha un bombardeig constant d’informació i de novetats, i això també passa en el món de la música”. Així, quan acabem l’entrevista sense haver arribat a cap conclusió atribuïm, sens dubte, el final incert a la barreja de manca de temps i dispersió, estigmes dels quals ningú –ni tan sols els cantautors– poden escapar, avui en dia.
Publicat a Mondosonoro (2007)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada