Àlex Torío + Abús Mondosonoro (3)

Àlex Torío / Potser perquè hi ha poc músics que remenin la ciència sempre s’ha destacat de l’Àlex Torío que és físic i matemàtic de formació, aspecte lligat –gairebé sempre– al fet que porti escrites més d’un miler de cançons en poc més de setze anys. “No me les sé totes”, ens adverteix abans que li puguem fer la propera pregunta òbvia, i deixem que ens expliqui com va arribar a publicar després de molt de temps escrivint i distribuint-se les seves pròpies maquetes als concerts. “La meva evolució ha estat bastant normal, tot i que potser una mica massa lenta. Durant molts anys vaig escriure i enregistrar cançons en cassette, després en un quatre pistes. Ho ensenyava als amics i a la família. Llavors vaig fer algunes maquetes, però no vaig enviar-les enlloc, potser perquè encara no em sentia preparat. No va ser fins l’any 2002 que no vaig enregistrar un disc, The beautiful lie, que vaig presentar a la discogràfica Popchild. Al final, però vaig acabar publicant el meu debut amb Sinnamon i va ser un altre disc, Last year’s man”. Encara que la seva velocitat de creació és diferent que la de la indústria, des que va coincidir-hi reconeix que el seu ritme de creació ha disminuït, entre altres coses perquè com més cançons ha escrit més risc té de repetir-se i també perquè últimament acostuma a donar moltes voltes a les idees que li vénen al cap abans de materialitzar-les. “Estic una mica fart d’aquesta manera de treballar. És una opció que té més a veure amb la por que amb la saviesa”. A principis d’any va publicar "The lame fiancée" (Sinnamon), llibre-disc on l’Àlex entoma el paper de crooner amb serenitat i contenció –tanta, que reconeix que als concerts l’avorreix haver d’estar tan tranquil. “La gènesi d’aquest àlbum és força curiosa. Va ser cap a finals del 2003. Jo vivia al Raval, llavors, i anava sovint a un bar de borratxos del carrer Nou de la Rambla molt especial: hi havia un vell que semblava Dostoievski, una dona que buscava diners a les cabines de telèfon, el cambrer servia orujo i ous durs. Quan tornava a casa i em posava a compondre ho havia de fer molt fluixet per no molestar els veïns”. Al disc s’hi explica la història d’un vell borratxo que viu en una barca i que un bon dia es troba amb una noia coixa sortida del mar. “La noia representa la innocència, mentre que el vell acaba perdut per culpa de l’egoisme de voler tornar a ser jove. Quan ella descobreix que ell ja no l’estima el torna a deixar sol”. "The lame fiancée" va ser concebut com a conte per adults que demostri com “l’egoisme acaba amb l’amor”. Torío se’n sent orgullós però reconeix que cal escoltar-lo en moments molt concrets i que no vol que se l’identifiqui únicament amb el so quiet i crepuscular que hi domina.



Publicat a Mondosonoro (2007)