El cel nítid de Barcelona, sobrevolat per gavines i avions plens de turistes que arriben a la ciutat, s’ha tenyit del vermell dens de la sang fresca. La torre Agbar es mira els crims amb la seva supèrbia multicolor. Les gavines observen els ciutadans i baixen en picat per buidar-los els ulls. Barcelona és una gran botiga, una invitació a passejar-se en xancletes, una colla de monuments que no deixen de ser fotografiats... i un bon lloc per matar.
Els apòstols de l’assassinat
Ja fa més d’un any que els editors d’Alpha Decay, Ana S. Pareja i Jordi Corominas, van decidir que calia fer una “cartografia de la història criminal local” mirant-se-la amb ulleres literàries. “Les històries llòbregues serveixen per retratar l’estat d’una societat”, escriuen al pròleg del llibre, que conté narracions escrites per narradors més o menys joves –però la majoria d’ells ja força experimentats– com Francesc Serés, Javier Calvo, Sebastià Jovani, Manuel Vilas, Gabriela Wiener, Darío Hernando, Raúl Argemí i Elena Medel. A Matar en Barcelona hi trobem també la coŀlaboració de periodistes armades amb bolígrafs en forma de pistola –Llucia Ramis i Mara Faye Lethem– i músics amb picors literàries com l’exTroglodita Sabino Méndez i Antonio Luque, més conegut com a Sr. Chinarro, que aquest setembre s’estrena en el camp dels relats curts amb el llibre Socorrismo, també editat per Alpha Decay.
Pareja i Corominas van oferir crims de diverses èpoques als dotze autors. Les reaccions d’ells van ser diverses: Darío Hernando, per exemple, diu que quan va llegir la paraula “esquarterat” en l’assassinat de Pablo Casado va trigar “disset segons a escollir-lo” com a matèria de la seva narració. Per a Sebastià Jovani, que aquest mateix any ja ha publicat una novel·la de caire criminal, Emulsió de ferro (La Magrana), “el veritable repte va ser haver-me de cenyir a una història verídica”.
Manuel Vilas, que és a punt de publicar Aire nuestro –la seva tercera novel·la– a can Alfaguara, creu que el llibre surt d’una “bona idea”. Li va agradar “el desafiament que suposava l’encàrrec”.
Els autors van tenir uns quants mesos per treballar les narracions, que naveguen entre l’espiritisme, el detallisme entre costumista i quirúrgic, la ciència-ficció, l’historicisme i certa modernor que clama contra una realitat identitària sovint maquillada a través d’un recurs paradoxal: la invenció (una mica ressentida) d’una altra realitat identitària, aparentment menys resclosida i més oberta.
Sebastià Jovani explica l’assassinat de l’empresari José María Bultó l’any 1979: “Volia narrar què li podia haver passat pel cap durant el trajecte des de casa la seva germana, on els segrestadors li havien coŀlocat una bomba al pit, fins a casa seva”. A Lléveme a casa, Jovani evita donar gaires detalls escabrosos, just al revés que Darío Hernando: Cadáver exquisito es basa en una història “objectivament pornogràfica, salvatge i repulsiva”, i aconsegueix transmetre-ho amb contundència al seu text. Manuel Vilas ens presenta a Control una assassina que “parla des de la nostàlgia”. El present, l’any 2037, és un món hipertecnificat que Vilas es mira fent-ne “una paròdia humorística”.
Una excepció
L’únic dels autors que s’escapa de l’assassinat és Francesc Serés, que a l’impressionant Morir en Barcelona ens presenta un suïcidi inexplicable: “Probablement la manca d’explicació del suïcidi sigui el revers de per què s’ha matat a una persona. A més de tenir la capacitat de poder fer mal als altres, tots nosaltres carreguem una llosa del dolor pròpia”.
"Love is a feeling that we don't understand/ but we're gonna give it to you"(I'm from Barcelona)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada