Faris Nourallah - Il suo cuore di transistor (Awful Bliss recordings, 2007)

A Faris Nourallah li agrada jugar amb els seus fans, a hores d’ara encara molt minoritaris, si bé la seva música podria convertir-se en addicció fàcil per moltes ànimes sensibles i/o àvides de sonoritats realment emocionants. Li agrada, per exemple, titular el seu quart disc emancipat dels Nourallah Brothers amb una frase italiana encara que d’italià no en sàpiga ni mica i que no es correspongui amb cap cançó; viu tancat des de l’any 2000 dins la seva casa-estudi després d’haver fet, quan tocava amb el seu germà Salim, fins a tres-cents concerts l’any per tot l’estat de Texas (ell és nascut a Dallas); ens ven que fa música espontània –diu que si no enregistra les cançons quan li vénen al cap se n’oblida–, però se’m fa difícil pensar en què la delicadesa de Lifeboat o les capes sonores i la lletra de Chaos siguin fruit d’un moment volàtil i fugisser, disposat a tombar la cantonada i desaparèixer d’un moment a l’altre.
Tots aquells que van descobrir el geni musical de Faris Nourallah gràcies a la compilació publicada l’any passat per Green Ufos Near the sun confirmaran amb aquest "Il suo cuore di transistor" el que segurament ja van suposar o, si més no, intuir: que estan davant d’un dels compositors de música pop més ressenyables i sorprenents del moment. De motius que corroborin aquesta afirmació n’hi ha uns quants: 1/ L’aparent facilitat de cançons com la inicial Black car, que als deu segons és capaç de fer-nos somriure i als trenta de fer-nos ballar –sí: és una cançó amb beats disco–, i això que si ens fixem en la lletra el rerefons no és massa optimista (el cotxe negre és la Mort, així, en majúscules, la que tard o d’hora ens atraparà a tots); 2/ Les lletres, efectives però gens pirotècniques, que amb quatre pinzellades són capaces de situar-nos molt a prop del cor afectat –a vegades, amb ganes de sonar melodramàtic i tot– d’en Faris (podríem posar com a exemple la magnífica "Don’t kiss", on el narrador ens recomana que no fem petons perquè podríem enamorar-nos i això ens podria trencar el cor); 3/ Les estructures de les cançons, que adapten els clixés i fórmules de la música pop al terreny ja sigui realista –i sovint torturat– com en un territori oníric o fantàstic gens menyspreable ("Dreamkillers", o com l’art sovint pren sentit lluny dels problemes de la vida); 4/ La sensació –que ja es tenia amb els seus discos anteriors i, de forma condensada, amb el "Best of" de l’any passat– que Faris podria escriure qualsevol tipus de cançó, i que ha escollit precisament la música pop perquè és un terreny apte i fructífer per anar fent i desfent al seu gust (si no, pregunteu-li a Sufjan Stevens o a Stephin Merritt).

Amb un peu posat en l’herència Lennon-McCartney –que no és poca, i per molt que alguns s’entestin a tirar per terra, és un llegat potentíssim i d’una vigència esparverant– i amb l’altre ben ferm en les harmonies vocals dels Beach Boys –tot i que cada vegada són menors–, Nourallah ens demostra amb "Il suo cuore di transistor" que és capaç d’entrar a la lliga dels prolífics (quatre discos en quatre anys) i, a més, de fer-ho amb nota. Cançons com "Break your vows", "Raining" o "Dreamgirl" demostren que l’instint creador del de Dallas segueix tan encertat com a "Sick in the escalator", "Let’s get married" o "Brogadiccio", tres dels seus dards més ben enverinats; pel que fa a les principals innovacions sòniques, cal destacar el regust mexicà del sintetitzador de "Chaos" i l’explosió aràbiga del final de "Don’t kiss". Amb l’excepció de "Black car" i (potser) "Raining", les noves cançons sonen més relaxades que les de "King of Sweden" i més estudiades que les de "Problematico", amb una major presència del piano, que Faris promet corregir en el seu proper disc, que, per cert, ja té escrit i es titularà "Give and take".

Publicat a Benzina (primera etapa, any 2007)