Abús + Àlex Torío a Mondosonoro (2)

Abús / "A can pistraus" (Ariadna records, 2006), el darrer disc d’Abús ha estat concebut gairebé de forma involuntària, i amb això no volem dir que Agustí Busom no s’hagi estudiat meticulosament la ràbia i la contundència que volia transmetre. Tot al contrari: el fet involuntari de A can pistraus és quelcom pràcticament orgànic, indestriable del furor creatiu que des de fa uns anys es manifesta en aquest projecte –el més personal de tots en els que participa l’Agustí. “Després del "Mèltic" (Discmedi, 2004), el segon disc d’Abús –i que anava més enllà de la sonoritat acústica de "Son" (Discmedi, 2002), tot intentant ajuntar les vessants de rock català i de música indie amb tota una sèrie de col·laboracions– vaig voler fer un disc en què em fixés fonamentalment en les cançons. Treure importància als paisatges sonors, vaja. A un any vista de la seva composició i masterització crec que "A can pistraus" és un disc molt necessari per a mi mateix. Ha estat un pas endavant en la meva carrera: me’n sento molt satisfet. Feia temps que volia concentrar-me en la concisió, i estic orgullós d’haver-ho aconseguit”. L’últim lliurament d’Abús compleix –i amb escreix– les expectatives del seu artífex: la brevetat de les cançons, juntament amb els missatges directes i sovint descarnats fan de la seva proposta quelcom veritablement personal, que en aquest cas ha recollit un any de desenganys tant a nivell professional (canvi de discogràfica) com a nivell personal (això ja queda fora del nostre abast). “El disc m’ha servit per foragitar els fantasmes, per pair els desencants i acabar-ne traient alguna cosa bona, de tot plegat. A més, es tracta de l’última peça d’una trilogia que m’ha ajudat a assentar la meva personalitat musical. Vaig concebre aquesta trilogia com un viatge des de la foscor a la claredat. Els dissenys dels discos, en aquest sentit, donen moltes pistes: passem de la negror de Son a l’abstracció vermellosa de "Mèltic" per arribar, finalment, a la blancor de "A can pistraus", on a més hi apareix un personatge molt ben definit, un pallasso, que mostra la voluntat del disc per ser concret, sincer i cínic”. Caldria afegir-hi el to desencantat i agre –a voltes carregat d’odi– que l’Agustí exhibeix en tots tres discos. “L’acritud és el reflex d’una part del meu caràcter. És veritat que hi ha certa mala llet, a Abús, i un instint de rebel·lió, tal i com mostro a la cançó ‘Has de’ del Mèltic. Però també intento que hi hagi força sentit de l’humor, que és molt important, a la vida”. Després del tancament de la trilogia, l’Agustí té ganes de fer alguna cosa més tranquil·la, si bé de moment treballa en les cançons d’un projecte paral·lel, El Miracielos, pel qual ha anat acumulant material durant anys. “Ara queda la collita. El que és segur és que també hi manaran les cançons”.


Publicat a Mondosonoro (2007)