29.9.09
Bisturís, bales i humor - Entrevista a Josh Bazell
Peter Brown té molt mala llet. Sobretot verbal, però també física –sempre que sigui necessària, i al llarg de la novel·la és capaç d’exhibir-la unes quantes vegades. Mentre treballa a l’hospital ingereix una quantitat de pastilles considerable, visita els malalts a preu fet i fa comentaris entre grollers i diabòlicament encertats. La topada casual amb un pacient terminal l’obliga a recordar la seva adolescència mafiosa. “Un dels aspectes que més m’interessaven de Peter Brown era fins a quin punt algú era capaç de canviar d’identitat. Treballar per a la màfia i intentar-te redimir estudiant medicina i ajudant els altres és un canvi molt fort”. Bazell, que actualment és metge resident a San Francisco –i pretén especialitzar-se en psiquiatria– va passar la infantesa a Nova York, en un barri on el perfum de la màfia ho impregnava tot. “El més important no era que es cometessin assassinats sinó que hi havia molta gent que es comportava com si estiguessin vinculats amb la màfia. Podien arribar a amenaçar-te de mort i mai no sabies del cert si t’arribaria a passar alguna cosa o simplement t’havien pres el pèl”. Peter Brown compleix els encàrrecs del capo David Locano, però el moment en què l’amor que sent per Magdalena el tempta de deixar córrer les matances ja és massa tard... “M’interessava acostar-me a un personatge difícil i aparentment desagradable. Al final m’ha seduït de tal manera que serà el protagonista de la meva nova novel·la”. Tot i que el perfil d’Esquivant la mort s’allunyi del best-seller més previsible, la inesperada gran acollida del llibre –del qual Leonardo DiCaprio protagonitzarà l’adaptació cinematogràfica– ha tingut un pes important en la resurrecció narrativa del doctor Brown.
L’enigma Bazell
Josh Bazell reconeix que la importància dels taurons a la novel·la és deguda a un accident nàutic: “Vaig veure com la gent que tenia al meu voltant era devorada, i jo em vaig salvar quasi de miracle”. Elogia Nightmare Alley, novel·la que William S. Gresham va dedicar als baixos fons del món de l’espectacle (“Em sembla millor que El gran Gatsby”) i recorda amb certa nostàlgia la seva àvia, iŀlusionista de renom. “Cada vegada que llegeixo El mundo de los prodigios, de Robertson Davies –un dels meus escriptors preferits– penso en els seus poders”. Els lectors que comencin Esquivant la mort potser hi quedaran atrapats. Qui avisa no és traïdor.
Publicat a Time Out Barcelona (86, 25 de setembre–1 d'octubre del 2009)
26.9.09
Àlex Torío + Abús Mondosonoro (3)

Publicat a Mondosonoro (2007)
Abús + Àlex Torío a Mondosonoro (2)

Publicat a Mondosonoro (2007)
Abús + Àlex Torío a Mondosonoro (1)
Ja fa temps que per tot Catalunya creixen bolets musicals de moltes espècies diferents. La varietat augmenta, sembla clar, però sembla que aquells que s’endinsen a les muntanyes del so per trobar propostes noves no són gaires –o no són tants com podrien. “Jo tinc molt clar que la meva proposta és minoritària. Amb els meus discos no busco satisfer la gent: sí que m’agradaria agradar més, però no per això em posaré a escriure reggaetons”, diu l’Àlex Torío, barceloní de llengua esmolada –i força enginyosa– que s’ha dedicat a escriure música força compulsivament des de la seva adolescència i que, a hores d’ara –i havent traspassat la frontera dels trenta fa poquet– està treballant en els seu disc número 42 i 43 simultàniament. “Als 16 anys vaig començar escrivint algunes cançons per a piano. Després vaig fer unes quantes cançons pop sense gaire ordre ni concert, però de seguida vaig començar a treballar amb discos que giraven al voltant d’un concepte o d’un estat d’ànim concrets. No vaig publicar res, però, fins al disc número 37, "Last year’s man" (Sinnamon, 2002), i entre aquest i el següent publicat, "Magic wand side effects" (Sinnamon, 2003) ja n’havia enllestit dos més. Paral·lelament a "The lame fiancée" (Sinnamon, 2006) he estat treballant en altres projectes que encara no he acabat”.
El cas d’Abús és lleugerament diferent. Tot i que no arriba ni de bon tros al miler de cançons compostes per Torío, el també barceloní forma part del grup Sohn –que va publicar l’any passat el seu debut, "Dins el desordre" (Discmedi)–, té engegat un projecte en castellà, El Miracielos, amb el qual encara no ha publicat res, i col·labora a dalt de l’escenari amb una pila de grups (El chico con la espina en el costado, Blueberry Hill i el propi Àlex Torío). Amb Abús –el seu projecte més personal– acaba de publicar el seu tercer treball, si descomptem unes quantes maquetes autoeditades que arrenquen l’any 1998. “Durant molts anys vaig dedicar-me a acumular material sense pensar en un objectiu concret. Va ser a còpia de tenir moltes cançons i poder-ne fer una tria que vaig començar a pensar en fer un primer EP, i no va ser fins després d’un temps fent concerts i escrivint més material que no vaig decidir-me a publicar el primer disc, 'Son' (Discmedi, 2002)”.
Àlex Torío i Agustí Busom durant un moment de la conversa
Tant l’Agustí com l’Àlex han desenvolupat al llarg de ja fa uns quants anys una obra prolífica que s’emmarca en el terreny dels cantautors, si bé prenem el terme des d’un punt de vista més relaxat que d’habitual (és a dir, oblidem l’associació ràpida entre cançó d’autor i Nova Cançó o joaquinsabinisme). Potser el terme que els aniria més bé és el de songwriter, que en anglès acull un ampli ventall de possibilitats sonores i temàtiques: tots dos van començar cantant en anglès perquè era la música a la qual tenien accés. Encara que Abús escriu cançons exclusivament en català, no li queden molt lluny les primeres incursions lletrístiques, on va optar per la llengua de Dylan (Thomas, però també Bob); l’Àlex, en canvi, segueix encara ara escrivint i cantant en anglès. “A vegades m’he pogut sentir una mica incongruent, però jo no en tinc la culpa, de què quan era petit a la ràdio només hi posessin música anglosaxona”, recorda l’Àlex, i a continuació l’Agustí esmenta que va ser gràcies als Kitsch i a un rampell personal que va animar-se a escriure en la llengua en què havia estat educat. Sigui en català o en anglès, la música que fan els dos cantautors és valenta i emocionalment forta. Potser –i en part– per aquesta raó bona part de la seva obra descansa en l’ombra de l’autoedició. “La indústria musical resta llibertat artística, perquè moltes vegades no entenen el teu projecte o volen que s’adapti a les lleis del mercat”, diu l’Agustí, i l’Àlex afegeix: “Tinc la sensació que nosaltres anem fent coses al nostre ritme i que només a vegades coincidim amb la indústria”. En les ocasions en què té lloc aquesta coincidència els seus discos passen més aviat desapercebuts, tot i que sovint contenen missatges contundents i emocionalment forts. “Si hi hagués una mica menys de por per part de la indústria més gran hi ha coses que no són conegudes que podrien arribar a molta més gent. No cal que la música més suposadament intel·lectual i sofisticada d’aquí sigui Amaral, Mikel Erentxun o Pau Donés, que perquè viu a Puigcerdà se’l considera un asceta”, deixa anar l’Àlex, i l’Agustí afegeix un matís interessant: “A més, es vanagloria de no llegir llibres, i això em sembla gravíssim”. La conversa entra llavors en el moment necessari de valoració del que envolta els dos cantautors. “Avui he estat donant una classe de filosofia a un nen de primer de batxillerat, i al costat d’una explicació de Hume hi havia la lletra de ‘Depende’”, diu l’Àlex. Cadascú que pensi el que vulgui, sobre aquesta modernitat, però una pregunta sí que se’ns fa evident –i potser indispensable: cap a on anem, si és que anem enlloc? “La gent llegeix molts diaris gratuïts”, respon l’Agustí, i l’Àlex va més enllà quan afirma que els músics més contemporanis “no tenen temps per a llegir res més que el manual d’instruccions de la caixa de ritmes”. Potser es tracta d’una manca de temps, sí, tot i que l’Agustí s’inclina per “la tàctica de la dispersió: ara es tracta de distreure’t, ja no de divertir-te –fet que implica que t’ho has pensat abans, que vols passar-t’ho bé. Ningú no pot concentrar-se en res, hi ha un bombardeig constant d’informació i de novetats, i això també passa en el món de la música”. Així, quan acabem l’entrevista sense haver arribat a cap conclusió atribuïm, sens dubte, el final incert a la barreja de manca de temps i dispersió, estigmes dels quals ningú –ni tan sols els cantautors– poden escapar, avui en dia.
Publicat a Mondosonoro (2007)
AA Records

“Los primeros pasos de AA fueron en septiembre de 2003 organizando un pequeño festival, ‘Taller’, cerca de Gijón. Nos prestaron un almacén de una heladería de la ciudad y allí estuvimos, tocando y grabando música durante unos días”. Tina Petras, responsable de la mitad alemana de AA Records, responde a nuestras preguntas debidamente traducida por Víctor García, encargado de la otra mitad del sello, la española. “Para entonces Víctor y yo habíamos decidido que nuestras primeras publicaciones iban a ser singles en vinilo presentando un grupo alemán y otro español en dos caras A. Queríamos unir las dos escenas con las que estábamos relacionados y elegimos el vinilo porque a los dos nos encanta y queríamos hacer objetos bonitos”. No fue hasta octubre del 2004 que sacaron las dos primeras referencias que, fieles a su espíritu, dieron a conocer “a unas chicas de Hamburgo, Twinset, y un músico de León, David Loss” y, por otra parte, a “Tresestrellas, de Santander, y Latin & Greek, también de Hamburgo”. Desde entonces AA Records ha dejado que el arte fluyera ininterrumpidamente, publicando puntualmente nuevos singles y EP’s que les han valido recientemente conseguir distribuidora en España (Everlasting), en Estados Unidos (Darla) y en Suiza (Rec Rec).


«Al levantarse / un incendio enfrente / al cruzar la acera / un día de mucho sol», cantan Kiev cuando nieva en su primer larga duración, grabado en Huesca en abril del año pasado. Y esta frase resume los claroscuros que encontramos en este gran disco de música pop –que indaga y a la vez embelesa–: si en «Incendio» todo puede encenderse con igual facilidad, para algo están los «Guardabosques» que pasean por «Todo el pueblo» con la cabeza bien alta.
Rock and Bluse - Rock and Bluse (2004)
Grabado en los estudios Sumsilobaten en Degenfeld (Alemania), Rock & Bluse reúne a cinco chicas que nos dan su particular visión de lo que entienden por música rock –no necesariamente con blusa (bluse)– pero sí con mucho espíritu artie («Hier und jetzt da rein») y pasando de un idioma a otro cuando les conviene: además del alemán, prueban el francés en «Est-ce que c’est» y el inglés en «Last man on earth» (donde recomiendan que fumemos mucho y no pensemos demasiado).
Tresestrellas - 5 (2007)
Empieza «Palaciega», de Trestrellas, y nos advierten que hay algo que va mal («There’s something wrong»), y enseguida quedamos atrapados por la voz, las cuerdas hipersensibles de guitarras y bajo y una percusión que puede ser tan primitiva como la de la canción inicial como sofisticada en «Run fast». Fueron una de las primeras referencias del sello cuando en el 2004 se publicó un split junto a Latin & Greek. Su primer EP nos ofrece cinco composiciones inspiradas.
AA Tigre - Felicidades (2007)
AA Tigre es uno de los muchos proyectos que actualmente tiene en marcha Rafael Martínez del Pozo (La Jr, Esqueleto, Sandra). Felicidades aparece después de dos entregas anteriores, 9 Lieder y Tres canciones, y además de ampliar sensiblemente la paleta de instrumentos (aquí aparecen saxos, clarinetes, casiotones…) escuchándolo tenemos la agradable sensación que cualquier cosa puede ocurrir. Música libre: inspiración constante.
La Jr - El campo (2007)
De las numerosas sesiones que La Jr grabaron a lo largo del año pasado en Gijón salió, además de su cuarto debut Dos casas, este 10”, El campo, con cuatro canciones susurradas (¿las alas algodón?) que se encaminan hacia una pieza final –la que titula la colección de temas– de desarrollo lento y majestuoso, como los mejores momentos de este terceto gijonense formado por Francisco DeBorja (piano), Frank Rudow (batería) y Rafael Martínez del Pozo (guitarra).
La Mercè 2009: Molta festa i massa poc temps

"They Might Be Giants"
La gratuïtat és una de les característiques indispensables de la majoria d’actes de la Mercè. És per aquest motiu que diversos museus barcelonins fan jornada de portes obertes en honor a la patrona de la ciutat. A més de poder visitar centres com el MACBA, el CCCB, el CosmoCaixa o el Palau de la Virreina, dijous 24 podreu entrar de franc al Museu de la Xocolata, al Palau Güell o visitar l’escola de puntaires del carrer Sant Erasme o descobrir el Museu de les Carrosses Fúnebres (amb l’ai al cor, sens dubte).
L’Eixample de Cerdà
Coincidint amb el cent-cinquantè aniversari del naixement d’Ildefons Cerdà, l’Eixample barceloní es transforma en un immens espai d’homenatge a l’urbanista amb la celebració d’espectacles teatrals als jardins del Rector Oliveras i als jardins de la Torre de les Aigües durant tot el dijous. Per dissabte es prepara un joc que proposa dos recorreguts: el de l’eixample més senyorial (que comença al jardins de Laura Albéniz) i el que recorre el barri popular de Sant Antoni (que sortirà des dels jardins d’Emma). Es tracta de descobrir els elements arquitectònics més curiosos de les façanes. Us hi podeu apuntar fins divendres trucant al T. 93 265 21 22.
‘Cremar en es verd’
Aquesta frase feta mallorquina indica que alguna cosa és a les acaballes i ens remet al foc, protagonista de dues de les activitats més seguides cada any: el Piromusical, que se celebrarà a l’avinguda de Maria Cristina la nit de diumenge a les 22 h, i el correfoc. A la fira que es muntarà al mercat de Santa Caterina hi trobareu els complements indispensables per fer un bany de foc diabòlic al ritme dels tabals.
Publicat a Time Out Barcelona (86, 24 de setembre-1 d'octubre del 2009)
24.9.09
Faris Nourallah - Il suo cuore di transistor (Awful Bliss recordings, 2007)
Tots aquells que van descobrir el geni musical de Faris Nourallah gràcies a la compilació publicada l’any passat per Green Ufos Near the sun confirmaran amb aquest "Il suo cuore di transistor" el que segurament ja van suposar o, si més no, intuir: que estan davant d’un dels compositors de música pop més ressenyables i sorprenents del moment. De motius que corroborin aquesta afirmació n’hi ha uns quants: 1/ L’aparent facilitat de cançons com la inicial Black car, que als deu segons és capaç de fer-nos somriure i als trenta de fer-nos ballar –sí: és una cançó amb beats disco–, i això que si ens fixem en la lletra el rerefons no és massa optimista (el cotxe negre és la Mort, així, en majúscules, la que tard o d’hora ens atraparà a tots); 2/ Les lletres, efectives però gens pirotècniques, que amb quatre pinzellades són capaces de situar-nos molt a prop del cor afectat –a vegades, amb ganes de sonar melodramàtic i tot– d’en Faris (podríem posar com a exemple la magnífica "Don’t kiss", on el narrador ens recomana que no fem petons perquè podríem enamorar-nos i això ens podria trencar el cor); 3/ Les estructures de les cançons, que adapten els clixés i fórmules de la música pop al terreny ja sigui realista –i sovint torturat– com en un territori oníric o fantàstic gens menyspreable ("Dreamkillers", o com l’art sovint pren sentit lluny dels problemes de la vida); 4/ La sensació –que ja es tenia amb els seus discos anteriors i, de forma condensada, amb el "Best of" de l’any passat– que Faris podria escriure qualsevol tipus de cançó, i que ha escollit precisament la música pop perquè és un terreny apte i fructífer per anar fent i desfent al seu gust (si no, pregunteu-li a Sufjan Stevens o a Stephin Merritt).

La filla de l'optimista, una novel·la d'Eudora Welty

Publicat a Time Out Barcelona (86, 11-18 de setembre)
23.9.09
Ser moderns no és cosa fàcil
Primera lliçó: la modernitat no és una, sinó que són diverses, i s’entrellacen, es devoren i s’alimenten mútuament. Segona lliçó: fa molt de temps que som moderns. El procés va començar amb el descobriment d’Amèrica, i va prendre força a partir de la Revolució Francesa. Amb la mort de Marat el 1793 es va acabar amb l’esperit insurrecte començat quatre anys abans, però es va impulsar –encara que de forma involuntària– la primera exposició d’art pública de la història: la instal·lació d’una pintura coŀlocada a la capella ardent del revolucionari, que va ser visitada per milers de francesos.
Aquest és l’inici de les modernitats, que Sabine Brietwieser, comissària de Modernologies, defineix com un “prometedor moviment sociopolític que aspirava a la creació d’un llenguatge universal”. La democràcia, el progrés continu, les utopies, la ruptura, l’autonomia de l’art i l’imperialisme han estat els principals camins que ha seguit l’era moderna al llarg dels darrers dos-cents anys. “Estem envoltats d’idees i conceptes moderns, i la nostra vida és el resultat de l’adopció d’aquestes modernitats”, diu Brietwieser amb la tranquil·litat de qui ha dedicat bona part de la seva trajectòria professional a estudiar l’art contemporani: “L’exposició no es planteja afirmacions ni conclusions, sinó observar quins han estat els interrogants estètics del nostre temps històric”. És per aquest motiu que Modernologies es bifurca en diverses direccions i fa un esforç didàctic perquè el visitant no es perdi en un laberint multidisciplinari i ple de matisos temàtics i referencials.

Inspirada per un terratrèmol
El títol prové d’una nova disciplina d’investigació que l’antropòleg Kon Wajiro es va proposar després del gran terratrèmol de Kanto de l’any 1923, que va afectar ciutats com Tòquio, Yokohama i Kanagawa. L’equip de Wajiro es va proposar estudiar la vida urbana a partir de la reconstrucció d’aquestes ciutats, i parant especial atenció a la capital japonesa. D’una forma més o menys anàloga, Brietweiser s’ha passejat per l’enorme puzle de la producció artística contemporània i ha aconseguit agrupar les peces que més li han interessat en tres grans seccions que volen servir al mateix temps de mapa, investigació i reflexió crítica. La primera s’estructura al voltant de la producció de l’espai i el paper de l’arquitectura. En aquesta secció hi podem veure obres com Model ve Sembol, de Katja Eydel, on es posa sobre la taula “el paper fundacional de l’arquitectura en l’estat modern turc”, o In the desert of modernity, on Marion von Osten recorda la utilització del nord de l’Àfrica per part dels països colonitzadors com a laboratori per provar projectes de modernització. Von Osten es fixa en ciutats com Alger, Oran, Casablanca i Tunis: bona part dels experiments urbanístics que s’hi van aplicar després de la Segona Guerra Mundial es van aplicar en països europeus. “És una mostra de transmodernitat”, ens explica Brietwieser: “El sentit de les modernitats no és únic; les reaccions poden canviar la voluntat de les accions primigènies”.
En aquest sentit, la segona gran secció de Modernologies, dedicada a la recerca d’un llenguatge universal, dedica part del seu espai a creadors de l’Europa de l’Est que reconfiguren el període socialista. És el cas, per exemple, de David Maljkovic, artista iugoslau que recorda a partir del film Retired form l’obra d’un dels escultors abstractes menys propers al realisme socialista del règim de Tito. També enfocada cap al període comunista, Zentrum, de Dorit Margreiter, recorda el cartell de neó del Brühlzentrum, edifici modern de Leipzig inaugurat l’any 1963 i demolit el 2006.
L’última secció de l’exposició és dedicada a les estratègies de presentació vinculades a la producció artística. Aquí hi podem veure un seguit d’obres unides per “l’apropiació i assimilació de diferents cultures”, segons Breitwieser. Paulina Olowska dialoga amb Zofia Stryjenska a partir d’una sèrie de rèpliques monumentals de la pintora polonesa. D’aquesta manera actualitza els seus temes principals: l’Art Decó, la mitologia eslava i el folklore de les muntanyes Tatra.
Per últim, el coŀlectiu iugoslau IRWIN s’inventa un corrent artístic, la retroavantguarda, i mostra diverses obres i treballs que es remunten fictíciament fins les primeres dues dècades del segle XX. Aquestes tres grans seccions fan referències puntuals a l’Holocaust, la societat de la informació, la transformació del propi cos o l’opció autodestructiva de l’art.
Activitats complementàries
Si Modernologies no exhaureix els vostres dipòsits de modernitat(s), també podeu assistir a les projeccions de cinema que es faran cada dimecres a partir del 30 de setembre i fins al 28 d’octubre. Cada sessió s’estructurarà a partir d’un eix temàtic: els tòpics escollits seran, per ordre cronològic, l’arquitectura, els paisatges utòpics i geopolítica, l’abstraccionisme geomètric, diverses interpretacions de la casa moderna i, per acabar, alguns intents de definició de la nostra vida.
Publicat a Time Out Barcelona (86, 24 de setembre–1 d'octubre)
22.9.09
A la tardor, les galeries es reinventen
Any rere any, el nombre de visitants dels museus de Barcelona augmenta. Les xifres de l’any passat situen als llocs més alts centres com la Fundació Miró, el Museu Picasso... o el Museu del F.C. Barcelona, fet que demostra que l’excursió a un museu –almenys a la nostra ciutat– es va acostar durant el 2008 amb igual d’entusiasme a Picasso, les obres de la Corcoran Gallery i les victòries (èpiques, glorioses; literatura d’alt nivell) del Barça.

És evident que els museus triomfen, ja sigui gràcies als turistes àvids d’enxampar la síndrome de Stendhal –veient Picassos o copes d’Europa– com gràcies als barcelonins diletants, que a més de viure a la millor botiga del món necessiten, de tant en tant, redibuixar la seva ànima amb els traços modernistes d’Alphonse Mucha o deixar-se seduir per la visió distòpica de J.G. Ballard. Però, i les galeries? Sabem què hi passa? Poden oferir alguna cosa que els museus passin per alt?
Aquesta tardor, setanta-dues galeries barcelonines presenten una sèrie d’activitats que volen canviar la situació actual: a partir d’ara, potser quan hi passeu per davant no us limitareu a observar el seu interior amb una barreja de perplexitat i picors iŀlocalitzables. Hi entrareu, us hi passejareu per dins i, amb una mica de sort, superareu l’estadi neòfit de comentar el preu de les obres.
Una ciutat plena d’art
La iniciativa ha comptat amb un suport econòmic de 60.000 euros per part de la Generalitat i ha estat impulsada per les quatre associacions professionals catalanes del sector: el Gremi de Galeries d’Art de Catalunya, (art)Catalunya, Art Barcelona i l’Associació de Galeristes Independents de Catalunya. La Tardor de l’Art vol mostrar que a les galeries hi trobem una visió àmplia, rica i variada del panorama artístic present, passat i també futur, ja que és principalment a través d’aquestes que podem accedir a l’obra de nous artistes que busquen fer-se el seu lloc. Les quatre associacions que participen en el projecte tenen clar que cal deixar enrere la concepció de la galeria com a lloc tancat i allunyat dels circuits culturals de la ciutat.
Si bé és veritat que les obres que s’hi exposen busquen ser venudes, l’accés és lliure i gratuït. En alguns casos, algunes de les obres exposades poden ser tan interessants com les que es veneren als museus, sovint amb l’esperit crític tancat a la butxaca (perquè el que hi trobem ja forma part del cànon).
La Tardor de l’Art està dividida en quatre grans esdeveniments, organitzats per cadascuna de les quatre associacions que hi participen. Art Barcelona s’encarregarà dels Dissabtes d’Art els propers 3 d’octubre i 7 de novembre. Partint de la bona acollida d’iniciatives d’aquesta mena a Berlín o Nova York, Art Barcelona vol acostar l’art contemporani al públic a partir de performances, concerts, xerrades amb artistes i visites guiades. Aquest seguit d’activitats es faran en 28 galeries, i es dividiran en tres franges horàries corresponents a tres zones de la ciutat. El torn matiner serà a Gràcia: allà s’hi organitzaran esmorzars complementats amb diverses activitats culturals, que al migdia es desplaçaran al carrer Consell de Cent, on dues galeries –encara per confirmar– oferiran vermut durant la visita a les exposicions. A la tarda, el berenar que oferiran dues altres galeries al barri Gòtic serà el principal incentiu, a banda de més concerts i performances. Caldrà veure si l’amenitat que es busca no xocarà amb l’aura selecta del món artístic, que la crisi està reconfigurant.
L’Associació de Galeristes Independents d’Art de Catalunya ha programat pel proper mes de novembre quatre exposicions amb el futbol com a tema central. Si els seguidors de Messi, Ibrahimovic i Joan Laporta encara no han inclòs en la seva atapeïda agenda una visita a les galeries barcelonines, Fora de joc és la seva oportunitat. Podran triar entre la galeria ADN, amb un vídeo d’una acció artística desenvolupada durant un partit de la lliga francesa; la galeria Alejandro Sales, on Pep Duran hi farà una instal·lació on reflecteix com veu i entén el futbol; la galeria Estrany de la Mota, amb obres de vuit artistes que en un moment o altre de la seva carrera han tingut el futbol en el seu punt de mira; i finalment, la galeria Miguel Marcos serà ocupada per una instal·lació de Joan Brossa en la qual queda ben clar que el poeta barceloní no tenia en gaire bona consideració ni el futbol ni la pintura de saló.
A la resta de Catalunya
Aquesta tardor l’art també serà protagonista en altres punts de la geografia catalana. El Gremi de Galeries d’Art de Catalunya presenta cinc grans exposicions on s’hi repassa el paper de les avantguardes, es ressegueix l’evolució de la pintura figurativa des del segle XIX o s’intenta fer pedagogia sobre l’art abstracte. Per últim, (art)Catalunya ha organitzat l’exposició Eros+Ismes al Tinglado 4 de Tarragona. A partir del 16 d’octubre, la mostra es podrà veure a Vilanova i la Geltrú.
Publicat a Time Out Barcelona (85, 18–24 de setembre del 2009)
21.9.09
Bang-bang, Barcelona!
El cel nítid de Barcelona, sobrevolat per gavines i avions plens de turistes que arriben a la ciutat, s’ha tenyit del vermell dens de la sang fresca. La torre Agbar es mira els crims amb la seva supèrbia multicolor. Les gavines observen els ciutadans i baixen en picat per buidar-los els ulls. Barcelona és una gran botiga, una invitació a passejar-se en xancletes, una colla de monuments que no deixen de ser fotografiats... i un bon lloc per matar.
Els apòstols de l’assassinat
Ja fa més d’un any que els editors d’Alpha Decay, Ana S. Pareja i Jordi Corominas, van decidir que calia fer una “cartografia de la història criminal local” mirant-se-la amb ulleres literàries. “Les històries llòbregues serveixen per retratar l’estat d’una societat”, escriuen al pròleg del llibre, que conté narracions escrites per narradors més o menys joves –però la majoria d’ells ja força experimentats– com Francesc Serés, Javier Calvo, Sebastià Jovani, Manuel Vilas, Gabriela Wiener, Darío Hernando, Raúl Argemí i Elena Medel. A Matar en Barcelona hi trobem també la coŀlaboració de periodistes armades amb bolígrafs en forma de pistola –Llucia Ramis i Mara Faye Lethem– i músics amb picors literàries com l’exTroglodita Sabino Méndez i Antonio Luque, més conegut com a Sr. Chinarro, que aquest setembre s’estrena en el camp dels relats curts amb el llibre Socorrismo, també editat per Alpha Decay.
Pareja i Corominas van oferir crims de diverses èpoques als dotze autors. Les reaccions d’ells van ser diverses: Darío Hernando, per exemple, diu que quan va llegir la paraula “esquarterat” en l’assassinat de Pablo Casado va trigar “disset segons a escollir-lo” com a matèria de la seva narració. Per a Sebastià Jovani, que aquest mateix any ja ha publicat una novel·la de caire criminal, Emulsió de ferro (La Magrana), “el veritable repte va ser haver-me de cenyir a una història verídica”.
Manuel Vilas, que és a punt de publicar Aire nuestro –la seva tercera novel·la– a can Alfaguara, creu que el llibre surt d’una “bona idea”. Li va agradar “el desafiament que suposava l’encàrrec”.
Els autors van tenir uns quants mesos per treballar les narracions, que naveguen entre l’espiritisme, el detallisme entre costumista i quirúrgic, la ciència-ficció, l’historicisme i certa modernor que clama contra una realitat identitària sovint maquillada a través d’un recurs paradoxal: la invenció (una mica ressentida) d’una altra realitat identitària, aparentment menys resclosida i més oberta.
Sebastià Jovani explica l’assassinat de l’empresari José María Bultó l’any 1979: “Volia narrar què li podia haver passat pel cap durant el trajecte des de casa la seva germana, on els segrestadors li havien coŀlocat una bomba al pit, fins a casa seva”. A Lléveme a casa, Jovani evita donar gaires detalls escabrosos, just al revés que Darío Hernando: Cadáver exquisito es basa en una història “objectivament pornogràfica, salvatge i repulsiva”, i aconsegueix transmetre-ho amb contundència al seu text. Manuel Vilas ens presenta a Control una assassina que “parla des de la nostàlgia”. El present, l’any 2037, és un món hipertecnificat que Vilas es mira fent-ne “una paròdia humorística”.
Una excepció
L’únic dels autors que s’escapa de l’assassinat és Francesc Serés, que a l’impressionant Morir en Barcelona ens presenta un suïcidi inexplicable: “Probablement la manca d’explicació del suïcidi sigui el revers de per què s’ha matat a una persona. A més de tenir la capacitat de poder fer mal als altres, tots nosaltres carreguem una llosa del dolor pròpia”.
Publicat a Time Out Barcelona (85, 18–24 de setembre del 2009)
Article de festa major: "De la Ribera a la Mercè"
Tots aquells que us hagueu perdut les festes de Gràcia o les de Sants, o que encara tingueu ganes de gresca, esteu de sort aquesta setmana: a més de ser a temps d’ensumar el final de la Festa Major del Poblenou, podreu acostar-vos fins al barri de la Ribera, que a partir d’aquesta nit s’omple de concerts, cercaviles, balls, vermuts i activitats per als més petits de la casa, o començar a celebrar la Mercè –festa de festes–, que ja aquest cap de setmana programa una pila d’activitats per a tots els gustos i que a partir de dimecres explota sense vergonya i en totes les direccions, com un d’aquells trons king size que els adolescents acostumen a dipositar a les papereres. I pareu molta atenció (bum!): no us caldrà furgar gaire les vostres butxaques, perquè la majoria d’actes i concerts són totalment gratuïts.
Fem més Ribera!
Amb un eslògan tan entusiasta com el d’enguany les festes de la Ribera comencen el dijous 17 amb un concert de música electrònica, Multimèdia reciclada, a càrrec de Telenoika (passeig del Born, 22 h). Divendres tocarà llevar-se aviat amb la cercavila de la xaranga Barcelona Street Parade, que començarà a la plaça de les Olles a partir de les 10 h i recorrerà exhaustivament –i amb entusiasme– tot el barri. Si a la tarda teniu calor i necessiteu una dosi de cafeïna, no podeu faltar a la degustació de granissats de cafè qu e es farà a la placeta de Montcada (de 17 a 20 h), que si sou hàbils –i en cas que la gana faci acte de presència– podreu compaginar amb el pica-pica Ribera 2009 del carrer del Rec i el carrer de la Fusina (18 h). La nit de divendres hi haurà un dels plats forts de la festa: l’actuació dels Mishima al passeig del Born a partir de les 23 h. Com que “qui n’ha begut, en tindrà set tota la vida”, dissabte us podreu recuperar durant el sopar de festa major, que tindrà com a colofó un pastís especial creat per Mey Hofmann, xef amb una estrella Michelin. Encara dissabte, el passeig del Born us oferirà el ball de festa major amb els Taxman (23.30 h). L’endemà al matí, Els Farsants animaran la quitxalla al carrer del Rec i al de la Fusina (11.30 a 14 h), i a la plaça de les Olles es farà un vermut que canvia el g lamur explosiu dels anuncis de Martini per un públic objectiu força diferent: la tercera edat (13 h). La Festa Major de la Ribera s’acomiadarà fins l’any que ve mirant cap a dos públics molt diferents: per una banda, els aficionats al cabaret i la nostàlgia amb lluentons podran comprovar la bona forma de Merche Mar (pl. de les Olles, 21 h); per l’altra, els seguidors del foc i els tabals podran deixar-se cremar per la Colla de Diables del Casc Antic (pg. del Born, 23 h).
Tot i que el tret de sortida de les festes de la Mercè no serà fins el dimecres 23, la ciutat escalfa motors amb tota classe d’activitats. El divendres 18, a partir de les 20.30 h, el passeig dels Tiŀlers del Parc de la Ciutadella presenta les Nits de Ramadà, amb mercat gastronòmic i aproximacions al qawwali paquistànes (Rizwan & Muazzam, 21 h) i a la world music de Mali (Habib Koite, 22.40 h).
Si voleu fer una mica d’esport, el diumenge 20 a les 9 h començarà la Cursa de la Mercè: seran deu quilòmetres que posaran a prova la vostra resistència i bona voluntat.
Els dimecres 23, Montserrat Carulla i Vicky Peña faran el pregó de la Mercè 2009 (Saló de Cent, 19 h). A partir de llavors, Barcelona es convertirà en una festa immensa pensada per a tothom. Dimecres mateix, Franc Aleu, de la Fura dels Baus, mostrarà a la Torre de les Aigües de l’Eixample les acrobàcies de Scangirl (a partir de les 21 h), hi haurà un concurs de disfresses de gegants al carrer de Montalegre (21.30 h) i el parc de la Ciutadella es convertirà en un immens escenari dedicat al jazz amb projeccions de pel·lícules emblemàtiques com Round midnight de Bertrand Tavernier (23 h) i concerts com el de Dani Nel·lo i Myriam Swanson (0.15 h).
L’allau d’activitats del dijous 24 és impressionant i se us farà difícil escollir. El castell de Montjuïc es transformarà en un immens escenari circense amb les intervencions del Circoxidado (carpa del Fossat, 20.30 h), Mario: The Queen of Circus (escenari del Fossat, 12 i 17.15 h) i els saltimbanquis de Cirqu’lation Locale (18.30 h). A la Ciutadella, el jazz compartirà protagonisme amb el Festival Àsia 2009, amb cercaviles, cuina, concerts, demostracions de balls tradicionals i cinema.
Podreu conèixer el teatre d’ombres d’Istanbul si us acosteu al Museu Marítim (11.30 i 18 h) o visitar els jardins del Baluard, un dels espais verds més poc coneguts de Barcelona. Si el que us interessa és visitar alguna de les moltes exposicions d’art, els museus compleixen amb la tradicional jornada de portes obertes el dijous 24, diada de la copatrona de la ciutat.
Publicat a Time Out (85, 18–24 de setembre del 2009)
Blueberry Hill - Giants (Lucinda Records, 2009)

Publicat a Mondosonoro (setembre del 2009)
The Wave Pictures - If you leave it alone (Moshi Moshi Records, 2009)

20.9.09
Air - Pocket Symphony (Virgin, 2007)

Publicat a Mondosonoro (febrer del 2007 )
"Pequeñas sinfonías" (Entrevista amb els Air)
El nuevo trabajo de los Air, "Pocket symphony", debe entenderse como el reverso –o la reacción– a los últimos proyectos en que el grupo se ha centrado en estos últimos tres años. Después de sus exitosas “Cherry blossom girl” y “Alone in Kyoto”, Dunckel empezó a trabajar en su primer disco en solitario, "Darkel" (Astralwerks, 06), que acerca la electrónica retrofuturista al pop más ortodoxo, con oficio pero sin un resultado demasiado brillante. Paralelamente a esta aventura individual, el dúo empezó a trabajar en el segundo disco en solitario de Charlotte Gainsbourg, "5: 55" (el primero fue "Charlotte for ever", y lo grabó en 1986, cuando tenía trece añitos). Hacía tiempo que la francesa quería pasar de la pantalla grande a los escenarios, y gracias a la ayuda de los Air –que compusieron toda la música– y a las habilidades letrísticas de Jarvis Cocker y Neil Hannon, que firmaron “AF607105” y “The songs that we sing” y “Beauty mark”, respectivamente, Gainsbourg consiguió uno de los discos pop más exitosos en Francia durante el año pasado. “Sorprende que el disco funcionara tan bien en nuestro país, ya que está cantado casi íntegramente en inglés”, reconoce Dunckel, a quien entrevistamos –junto con su pareja artística, Nicolas Godin– vía telefónica Barcelona-París. A nosotros nos extrañó un poco, esta sorpresa: de Talkie Walkie, también cantado en inglés, colocaron 800.000 copias, y de eso hace solamente tres años. “Todos estos proyectos paralelos nos sirvieron para conocer nuevas sensibilidades musicales e interesarnos por otras sonoridades. En cierta forma ayudaron mucho a concebir este nuevo disco, para el cual decidimos, por ejemplo, volver a incluir más canciones instrumentales que en nuestros anteriores trabajos”. ¿Se trataba, probablemente, de una respuesta lógica a desintoxicarse del formato canción del disco de Charlotte? “Sin duda. Llevábamos mucho tiempo escribiendo música que seguía una misma estructura: letra – estribillo – letra – estribillo. Ahora tocaba movernos en otras direcciones, no solamente para sentirnos mejor nosotros mismos sino también porque nuestro público necesita vernos evolucionar”. El cambio de rumbo no es, sin embargo, la única herencia –aunque sea por oposición– a "5:55". Air han reciclado para este nuevo disco a los dos letristas insignes de tres de las canciones que Gainsbourg susurra elegantemente. “Decidimos contactar con Jarvis Cocker porque nos interesa que en nuestros trabajos aparezca alguna voz más grave que la que tenemos tanto Nicolas como yo. Desde que vive en París, con Jarvis nos vemos de vez en cuando. Le propusimos que escribiera la letra de una canción y una tarde se pasó por nuestro estudio, la escribió y la grabamos”. Estamos hablando de “Hell of a party”, tema en que Cocker recuerda una fiesta desde los momentos nada placenteros de la resaca. ¿Broma autobiográfica? ¿Ficción irónica? Con un aire ensoñador, los teclados de Dunckel y Godin acompañan el acento respingón del ex Pulp mientras recoge las migajas de la noche anterior y se dispone a descansar. Tanto al principio como en los momentos de impasse entre estribillo y letra nos llaman la atención dos instrumentos en un principio difíciles de ubicar. Después de preguntárselo, Dunckel nos explica que se trata del koto, una especie de arpa japonesa, y el samisén, ese instrumento de tres cuerdas parecido al banjo que los cinéfilos han visto tocar tantas veces a las geishas de "El imperio de los sentidos" (Nagisa Oshima, 1978) mientras observan, sorprendidas o angustiadas, la ninfomanía de los protagonistas. “Empecé a tocar estos instrumentos después de componer ‘Alone in Kyoto’ para "Lost in translation": las sonoridades que son capaces de producir son muy diferentes de las que estamos acostumbrados”, nos cuenta Nicolas Godin, que a continuación admite que la inclusión de estos elementos no responde a ninguna cuestión virtuosa, sino a la integración de nuevos sonidos, simples pero resultones, a la amplia gama de teclados y percusiones habituales en el grupo. “A veces consigues mucha más satisfacción haciendo cosas sencillas, integrando en tu sonido toda una serie de armonías y escalas poco habituales en la música occidental, que es lo que he intentado tocando el koto y el samisén en algunas canciones”. La aparición de Neil Hannon en “Somewhere between waking and sleeping” es el último de los puentes con el disco de Charlotte Gainsbourg. “La canción que canta Neil la había escrito para Charlotte, pero ella la rechazó. Entonces nos propuso grabarla con algunas variaciones y nosotros aceptamos”. Contrariamente a las expectativas, la colaboración del frontman de Divine Comedy es una de las muestras menos inspiradas de Pocket symphony, que empieza muy bien con la instrumental “Space maker” y decae un poco a partir de la mitad (“Photograph”). Aunque cuente con algunos momentos de intermitencia brillante (“Napalm love”, “Mer du Japon”), Pocket symphony no llega a la extraña magia de "Moon safari" (Astralwerks, 98) o la banda sonora de "The suicide virgins" (Astralwerks, 00). No nos encontramos tampoco en el bache de "10.000 hz legend" (Astralwerks, 01), con esas composiciones retorcidas y Beck intentando evitar el naufragio: el disco se escucha agradablemente, y quizá las piezas medianas se resientan de la ausencia de hits de la talla de “Sexy boy” o “Playground love”. “Nosotros queremos conseguir que la gente, con nuestra música, se evada. Queremos curar la velocidad del mundo actual con piezas reposadas y espaciosas, que no saturen aún más el ambiente. Si con nuestras canciones conseguimos que el oyente se sienta un poco más feliz ya nos damos por satisfechos”.
"I'm a little boy, you're a little girl, once upon a time" versus "Naïve comme une toile du Nierdoi Sseaurou"
Cabe reconocer que las intenciones son buenas –casi altruistas, añadiríamos: ¿será “Once upon a time”, la canción que han escogido como primer single, el nuevo Prozac para los insatisfechos? “’Once upon a time’ ya cuenta con su propia historia. En un principio la compusimos para la última película de Sofia Coppola, Marie Antoinette, pero cuando montó la película decidió utilizar más fragmentos de la banda sonora que escribió Dustin O’Halloran [Dévics]. Es una canción especial, con toda una serie de percusiones tribales de fondo a cargo de Tony Allen, miembro de Africa 70, banda de Fela Kuti, entre finales de los 60 y 1978”. Aquí sí que estamos de acuerdo: con muy buen olfato comercial, Air han optado por la mejor de las cartas de presentación posibles, un tema reposado y con mucho gancho que cuenta con una letra que habla de la posibilidad de eliminar el tiempo y volver a nuestra infancia, hecho que cuadra perfectamente con el carácter aniñado y melancólico de la Marie Antoniette interpretada –o vivida– a la perfección por Kirsten Dunst. “Los sueños son muy importantes, en nuestra música. Cuando escribimos canciones nos sentimos igual de relajados que cuando soñamos". En "Pocket symphony" tienen una especial importancia dos elementos: la noche y el sueño. Así como la noche puede ser el espacio para la fiesta –como en ‘Hell of a party’– o para enamorarse –como pasa en ‘Left bank’–, también es el momento en que el cuerpo y la mente se liberan mediante la acción de dormir, que es muy importante, y que puede sugerirnos canciones como ‘Redhead girl’. Estos dos conceptos son arropados por la particular mezcla de modernidad y clasicismo de los Air, que en este caso –en la opinión de Godin y Dunckel– se decantan por mirar hacia delante: “A partir de este disco ya no tiene sentido colgarnos la etiqueta de retrofuturismo. Nuestro nuevo sonido ya no mira hacia el pasado, sino hacia el mañana: es una cosa nueva”. Sin embargo, quizá la muestra más clara de la ucronía de la propuesta de los franceses la podamos constatar en el diseño encargado al artista contemporáneo Xavier Veilhan, que, como ellos –aunque ahora lo nieguen–, se siente atraído tanto por las últimas tecnologías como por la herencia clásica, que nunca debería obviarse.
Publicat a Mondosonoro (març del 2007)
19.9.09
Aidan John Moffatt - I can hear your heart (Chemikal Underground, 2008)

Some things never change, dirien els Supertramp
Publicat a Mondosonoro (juliol del 2008)
16.9.09
Anímic - Himalaya (Error Lo-Fi Recordings, 2009)
Publicat a Mondosonoro (8-9-2009)
15.9.09
Chad Vangaalen - Soft Airplane (Sub Pop, 2008)
Es el primer de los muchos experimentos que encontramos en el nuevo disco del canadiense: en “Bones Of Man” consigue hacernos olvidar de que su voz se parece peligrosamente a la de Neil Young; “Cries Of The Dead” empieza como una de las sinfonías de bolsillo de Isan y continúa con esa extraña mezcla de ingredientes campestres y urbanos que ya exhibía en “Infiniheart” (Sub Pop, 05) y “Skellicollection” (Sub Pop, 06). El folk-pop de sus anteriores álbumes se condimenta esta vez de programaciones juguetonas, como las de “Phantom Anthills” –donde descubrimos a un Vangaalen inspirado por los videojuegos de 8-bits–; incluso encontramos una aproximación a la música dance (con harmónica incluida) en “TMNT Mask”. Aviso: bajo capas de instrumentos dulzones y confortables se encuentra uno de los universos líricos más inquietantes post-Daniel Johnston.
Exèrcit d'ocells contra la bèstia de la màscara negra
Publicat a Mondosonoro (novembre del 2008)
http://www.mondosonoro.com/detall_disc.asp?id=212804
El paradís té forma de pilota
El món del futbol, tan present per tots nosaltres –ho vulguem o no– tampoc no ha escapat a la concepció paradisíaca. Andrés Iniesta, el migcampista de Fuentealbilla que ha fet tan feliços els culés aquesta temporada, acaba de presentar el seu diari d’aquest últim any blaugrana. Un any al paradís recorda la Copa, Lliga i Champions blaugrana a partir dels vuit moments més importants del darrer any per al jugador.
El gol contra el Chelsea
El llibre comença amb la narració del gol més important de la seva trajectòria. Stamford Bridge. Minut 93 del partit de tornada de la semifinal de la Copa d’Europa. Iniesta aconsegueix fer un gol que capgira l’eliminatòria contra el Chelsea. “Fixeu-vos si vaig embogir que quan corria cap al córner fins i tot vaig arribar a treure’m la samarreta, cosa que no faig mai”, fa memòria el jugador, que també repassa el 2–6 al camp del Reial Madrid, la victòria contra l’Atlètic de Bilbao a la Copa del Rei, la final de la Champions a Roma i el títol de Lliga, que per al jugador és el que “millor defineix una temporada”.
A més d’explicar fil per randa tots els triomfs, Iniesta dedica un capítol a les lesions, que recorda amb la serenitat de qui ha pogut superar-les just a temps per als grans partits: “Les lesions m’han ensenyat a conèixer-me millor, he après a escoltar els metges i conec més coses del meu cos. He madurat, en aquest sentit”. Prologat per Albert Benaiges i els germans Muñoz d’Estopa, tres dels millors amics d’Iniesta, el llibre acaba amb el retorn a Barcelona després de guanyar la tercera Copa d’Europa. És l’arribada a una ciutat que va embogir durant uns dies: un paradís blaugrana, ple de banderes, samarretes i crits. Iniesta, eufòric com la resta de companys, va passar-se bona part de la rua amb una bufanda del Barça lligada al cap: “Me la vaig posar a l’estil Rambo, potser perquè no em sentia la cama”.
Els llibres de l’èxit
A més del diari d’Iniesta, durant tot l’any han aparegut un nombre considerable de llibres amb forma de pilota (i de color blaugrana). Estimat Messi, d’Arnau Galdeano (Empúries), ens mostra l’ascensió d’un dels cracs d’aquests darrers anys. El Barça al descobert, de Jordi Badia (Ara Llibres), s’acosta a l’era Laporta a partir de diverses revelacions del director de comunicació del club. L’actual president del Barça ha estat també objecte de la biografia que n’ha escrit el professor Anton M. Espadaler: Joan Laporta. Passió absoluta (Dau Edicions) és un repàs als anys de joventut, d’elefants blaus, d’èxits i contratemps d’un president igual d’estimat que controvertit. L’únic que de moment només ha rebut elogis ha estat l’entrenador Pep Guardiola, del qual Jaume Collell n’ha publicat una biografia, De Santpedor a la banqueta del Barça (Columna) i Jaume Riera n’ha analitzat les seves cent-cinquanta frases més conegudes a Escoltant Guardiola (Cossetània).
Publicat a Time Out Barcelona (84, 11–17 de setembre del 2009)
Continuïtat històrica - article sobre "Genet en el Raval", de Juan Goytisolo
Goytisolo parla de Genet, que va conèixer a França l’any 1955, amb una seriositat entre tímida i científica. Assegut rere una taula immensa parada amb unes tovalles blanques, el seu rostre colrat i la camisa i jaqueta d’un marró entre desèrtic i de minaret contribueixen a fer una mica més seriós el seu discurs, que lloa l’esperit rebel, contradictori i humil de Genet i evoca el Barri Xino dels anys trenta, “territori moral” que va desaparèixer durant la dictadura. Quan Goytisolo va tornar a Barcelona a finals dels setanta li va semblar que “només hi havia espanyols”. Aquella ciutat prohibida que havia conegut a través dels llibres, escenari de malfactors, prostitutes i Carolines –sobrenom que rebien els transvestits– havia perdut l’esperit de “rebeŀlió contra l’ordre existent”. Sense defugir la solemnitat, Goytisolo no pot evitar fer referència a la prostitució que s’escampa per les arcades de la Boqueria: li sembla un exemple de “continuïtat històrica”, i afegeix que “qualsevol intent de reglamentar l’ordre social està condemnat al fracàs”. Genet en el Raval recorda també la iŀlusió i el desencís que Genet va viure durant el maig de 1968: “Quan va anar a la Sorbona, els estudiants el van començar a aplaudir, i ell –que rebutjava tota mena d’afalac i condecoració– es va sentir molt contrariat”.
El volum es completa amb un assaig sobre Genet i Palestina i un altre sobre la seva tomba a Larraix (Marroc), on explica que algun devot de l’autor del Diari del lladre s’ha encarregat de pispar diverses vegades la seva làpida.

Publicat a Time Out Barcelona (84, 11–17 de setembre del 2009)
Artistes quasi professionals
L’originalitat no existeix
A bona part de les obres s’hi veu “un ressò dels noms significatius” de l’actualitat, diu Chancho: “Quan els artistes joves es posen a pintar poden pensar que el fan és únic, però quan es confronten obres d’una mateixa generació, com és el cas, ells mateixos acaben per adonar-se que hi ha més gent amb les mateixes coordenades”. És possible que alguns dels artistes que aquests dies donen a conèixer les seves creacions encara hagin d’acabar de trobar el seu camí, però els preus de venda, fixats pels propis artistes i que osciŀlen entre els 200 i els 5.500 €, indiquen que en algun cas la pròpia cotització ja és estimable.
Aquest setembre hi ha una altra galeria que reincideix en apostar per l’art jove: Setba Zona d’Art. El seu director, Darío Olaortúa, recorda que han volgut que la convocatòria d’enguany fos més formal que la de l’any passat. “Hem volgut arribar a un acord amb una escola amb solvència i prestigi com és la Massana. La nostra intenció és dedicar cada mes de setembre als joves”. Setba Zona d’Art també situa la joventut per sota dels trenta anys: “És un límit biològic però també coincideix amb la no professionalització dels artistes”, diu Olaortúa. Jordi Canudas, artista i professor de l’Escola Massana, ressalta la “voluntat d’obertura” de l’art jove actual. “Ara mateix conviuen suports i maneres molt diverses. Les noves tecnologies permeten noves aproximacions al fet artístic”. L’alumne d’ara ho té molt assumit i en fa ús. Des de fa uns anys, però, s’ha tornat a donar molta importància al dibuix com a eina sensible i expressiva”. Setba Jove és una mostra multidisciplinària on es poden veure creacions en el camp de vuit disciplines: l’escultura, la pintura, la iŀlustració, la fotografia, la joieria, el tèxtil, el videoart i la poesia visual. “L’Escola Massana vol donar cabuda a suports, tècniques i maneres molt diferents, des de les que podríem definir com a més tradicionals fins a les que experimenten amb noves tecnologies. Aquesta diversitat ve marcada pels propis alumnes: nosaltres intentem donar suport als projectes personals, en comptes de marcar unes línies de treball molt definides”.
És hora de signar un contracte
Les obres han estat seleccionades per Belén Gracia, directora d’art de Setba Zona d’Art. “L’any passat, que la convocatòria era oberta, ens van arribar una quantitat impressionant de dossiers artístics, i no va ser gens fàcil fer la tria, perquè hi havia propostes molt interessants, i sabíem que per qüestions d’espai algunes haurien de quedar fora”. Gracia considera que exposar en una galeria és un primer pas important i singular per a un artista jove. “La majoria d’ells encara no s’han enfrontat mai amb un contracte, i a l’hora de signar-lo alguns s’espanten o se sorprenen. No veuen que és una garantia per a les seves obres...”, ens explica la directora d’art de Setba, que destaca que la majoria d’ells “encara no tenen un llenguatge propi” i que quan presenten el dossier “intenten ensenyar tota l’obra que han fet”, cosa que més endavant aprendran a deixar de fer. “Una de les tendències actuals en l’art jove d’avui és que recorren molt als avantpassats: es basen en alguna activitat molt arrelada a les seves famílies o a la tradició. Es torna a utilitzar molt el brodat, per exemple”.
Publicat a Time Out Barcelona (84, 11–17 de setembre del 2009)