Esperes mallorquines

Maria de la Pau Janer va aconseguir quasi tots els premis de narrativa catalana durant els 90. El 2002 va ser finalista al premi Planeta amb Las mujeres que hay en mí, i tres anys després el va guanyar amb Pasiones romanas, novel·la que la va acabar de posar a l’ull de l’huracà: Juan Marsé va deixar el jurat dies abans que es fes públic el premi, i es va referir al nivell de qualitat d’algunes de les obres finalistes de forma no precisament elogiosa (les va qualificar de “baixes” i “subterrànies”). Cartes que sempre he esperat, la seva nova novel·la, arriba després del terratrèmol romà i sense passar prèviament per cap premi. Janer ha decidit ambientar la novel·la exclusivament a Mallorca, i és per aquest motiu que l’editorial ha optat per presentar-la a Pollença, un dels tres escenaris del llibre, juntament amb Llubí i la Palma antiga. “Des que vaig començar a publicar Els ulls d’ahir, el meu primer llibre, que no se m’ha deixat de penjar etiquetes. Primer se’m criticava que el meu pare fos Gabriel Janer, després se’m deia ‘autora jove’ i més endavant se’m va dir ‘mediàtica’. No és agradable de sentir, però penso que amb el temps i la feina les etiquetes aniran desapareixent. La meva feina és fer bones històries”, ens diu Janer després de presentar el seu llibre durant un dinar al Club Nàutic de Pollença. Prèviament, els periodistes hem passejat amb l’autora per algun dels escenaris del llibre: hem pujat una dotzena dels 365 esglaons del Calvari –al cim del qual hi ha un petit oratori–, hem entrat al claustre del convent de Santo Domingo, hem passat pel costat del pi més conegut de la vila, pelat i moribund –i ple de mostres d’amor efervescent, més explícites que els candaus de Federico Moccia– i hem acabat el trajecte a la plaça Major, amb una cama al Club de Pollença (ple d’avis a punt de cridar la paraula “forasters!”) i l’església de la Mare de Déu dels Àngels.

No és Pollença, però hi ha un carter que canta, i el hit és 'A miss from Diss'

Triple motivació
“Pollença és un dels grans escenaris del llibre perquè la conec de ben a prop –hi he estiuejat durant molt de temps– i perquè un dels protagonistes és pintor: Pollença és coneguda perquè hi han viscut molts pintors. Per últim, els escenaris del llibre són mallorquins per necessitat: les meves arrels són molt fondes”. A més de viure a l’illa, els personatges tenen noms i llinatges totalment mallorquins: hi ha una Aina, un Celestí, un Jaume i una Martina –entre d’altres– amb cognoms tan característics com Maür, Alomar i Cifre. “Més que una novel·la d’amor, el que volia fer era una novel·la coral, amb personatges amb una història i uns secrets i que tenen en comú que esperen alguna cosa...” Els sentiments, el passat i la pintura –aquest últim tema, herència de Baltasar Porcel (1937–2009), un dels millors amics de Janer– omplen la novel·la, que va ser motivada per la coneixença d’un treballador del departament de cartes mortes de correus, que igual que l’escrivent Bartleby de Hermann Melville (1819–1891) gestionaven les missives sense remitent ni destinatari clar. “He trigat cinc anys a acabar aquest llibre. Cada cop em costa més escriure perquè la responsabilitat és més gran i intentes que els lectors en quedin contents”. A Pollença, molts vilatans miraven dissimuladament l’autora i la comitiva que la seguia, amb càmeres, llibretes i esperit de capitalitat.

Publicat a Time Out Barcelona (103, gener del 2010)