Zappa amb barretina

Una de les cançons del nou disc de Pascal Comelade, "Mètode de rocanrol" (Discmedi, 08), agermana els experiments sonors del músic de Ceret amb Frank Zappa, líder dels Mothers of Invention, de qui va escriure, a la seva "Enciclopèdia Logicofobista" (Llibres del Trabucaire), que “va tocar durant tot el seu primer concert a Barcelona, el 1975, cofat amb barretina”. Comelade es permet titular la cançó anterior amb el nom d’un quadre de Kata Billups, “Elvis loved dogs”. Complexitat? Erudició? Conceptualisme? Res de tot això: llibertat per dir i fer el que vulgui, igual que ha fet els seus 30 anys de trajectòria musical.

A Pascal Comelade li encanta el joc de la tesi i l’antitesi (encara que sense la càrrega teòrica hegeliana). És capaç de titular un disc Mètode de rocanrol per poder afirmar, a la primera pregunta de l’entrevistador, que “no hi ha mètode ni rocanrol” –almenys en el seu repertori–; s’entossudeix a dir que en la seva música “no hi ha res de discurs intel·lectual, ni avantguardista, ni minimalista, ni postmodern” quan se l’interpreta massa sovint en algun d’aquests paràmetres; si es fa referència a l’originalitat de tocar amb instruments de joguina ell respon: “la nostàlgia i l’infantilisme no m’han interessat mai”. A Comelade li costa molt somriure, i la seva serietat rotunda –que contrasta amb el missatge d’algunes de les seves cançons– pot recordar a Buster Keaton, Bill Murray o Jaume Sisa. Porta massa anys responent les mateixes preguntes, i tot i que n’està cansat fa la impressió que ara ho porta millor que quan va publicar "L’argot du bruit" ara farà deu anys. Entremig hi han quedat uns quants discos i Comelade ha seguit fent el mateix des que a mitjan dècada dels 80 s’atrevís a enllaunar el so dels primers instruments de joguina que van caure a les seves mans. “Les meves idees sobre la música i la pràctica musical van canviar a partir de 1982 o 1983, quan vaig començar a tocar amb Víctor Nubla i Pierre Bastien: tots junts ens vam inventar una orquestra d’instruments de joguina. El primer concert el vam fer a França l’any 1984, i un any després vam presentar l’orquestra de joguina a la Plaça del Sol, durant les festes de Gràcia. L’experiment va durar dos o tres anys, i a partir de llavors vaig guardar els instruments –el pianet, la guitarra de plàstic...– amb la intenció de fer la meva música amb aquests materials”. Fins llavors, Comelade havia publicat uns quants discos de la mal anomenada música experimental (tota música és abstracta, imprevisible i investigadora, en principi), dels quals se n’ha fet una tria interessant a "Back to schizo" (1975–1983). A partir de llavors Comelade va substituïnt progressivament els instruments elèctrics pels acústics, i el primer disc on l’estil ja és indestriable de l’artista és El primitivismo, enregistrat a Barcelona l’any 1988. Des d’aquell moment, l’aposta pels instruments menuts ha estat cada vegada més total, així com la defensa de la pràctica musical, mai de la catalogació –recordem “Pim pam poum al concepte”, d’"Espontex sinfonia" (Discmedi, 06)– i la vocació primitivista, tan propera a l’esperit del rocanrol. “Hi ha una relació entre la fórmula clàssica del rock i la meva manera de practicar la música, de fer servir els instruments i de relacionar-me amb els músics. Per a mi, el rocanrol és el moment més productiu de la cultura occidental del segle XX. És el més frenètic: els anys 60 i 70 són, cada dia, cinc mil informacions diferents, és increïble... És un fenomen únic al món, uf. És una producció impressionant! El frenesí, però, s’acaba a mitjan dels 80: llavors comença un nou so, que és tot igual. La meva actitud musical és d’individualisme respecte la globalització del món cultural d’avui. Sóc un fora de joc, un marginal. La realitat és l’acció directa: tocar aquestes cançons, de la manera que jo les toco, a la plaça de la vila, al carrer, al bar, al Palau de la Música. On sigui. És una vida de trenta anys de ser coherent amb aquest discurs”. Per a "Mètode de rocanrol", disc concebut a casa seva i en el qual ha treballat els dos últims hiverns, Comelade s’ha envoltat de menys músics que de costum: hi trobem el trombonista Enzo Tozoni, el multi i transinstrumentista Pep Pascual i el percussionista Didier Banon, a més de la col·laboració puntual d’Enric Casasses, que recita –amb les veles de la veu ben inflades– “Cançó sense títol”, de Pau Riba. Tots ells han ficat cullerada al bufet lliure de les divuit peces d’aquest disc, que com és habitual pren els ingredients que vol d’estils ben diversos (tango, rumba, blues, cobla catalana...) per a treure’n un resultat que només ens podria servir el xef Comelade.

Oh-la-la: Comelade, esquerp però autèntic

Petits, però únics
“El primer pianet el vaig trobar al carrer i quan el vaig provar el pensament va ser: ‘Uau! El so d’aquesta merda és increïble!’. La meva música no té res a veure amb la infantesa, la nostàlgia ni els records”, ens diu Comelade quan li preguntem pels instruments de joguina que fan de les seves cançons experiències úniques. “Quan graves un pianet, al mateix temps surt el so del dit sobre el teclat, el so del mecanisme, el de la barra de ferro i la música. Són quatre informacions musicals diferents a partir d’una petita merda: és això el que m’interessa.” Comelade diu no recordar res de quan era petit, però en canvi sí que pot precisar el moment en què va adquirir els seus primers instruments de joguina: “Va ser el 1978. Em van enviar un saxofon de plàstic”. Des d’aquell moment es va interessar per les possibilitats dels instruments de joguina, tot i que no seria fins la unió professional amb Pierre Bastien i Víctor Nubla que no descobriria que aquell era el camí que volia seguir. “El millor pianet que he tingut el vaig trobar a Barcelona, fa vint anys, amb l’Enric Casasses. Me’l van robar a París, al cap de tres anys, just quan me n’havia comprat un de similar, japonès –marca Kawai–, no tan interessant, que vaig fer servir durant la dècada dels 90 però que tenia un so mig glockenspiel, mig xilofon que em va acabar cansant. Els millors pianets són els de fusta amb barra de ferro”. Un dels principals problemes dels instruments de joguina és la seva fragilitat: duren poc, i les seves peces s’han d’anar canviant constantment. L’altre obstacle és la poca disponibilitat del material. “Cada cop és més difícil. Als encants ja no s’hi troba res, com a molt material de plàstic dels 80, però el material de fusta i plàstic dels 60 i 70 –el millor– ja s’ha acabat. Per trobar peces bones s’ha d’anar a picar a la porta del col·leccionista d’instruments de joguina, i això és caríssim”. Sortosament, no tot sembla perdut: “Ara hi ha un interès per part de noves generacions per la música acústica. És normal: amb aquests materials pots arribar a la il·lusió de tenir el teu propi so; amb un sintetitzador és totalment impossible”.

Publicat a Mondosonoro (2008)