Renato Carosone (1920 – 2001) és un dels representants més genuïns de l’escena napolitana de mitjan segle XX. Per qüestions geogràfiques el seu nom s’associa al de Roberto Murolo o Aurelio Fierro: si vol repassar-se, en canvi, la influència del seu cançoner a nivell italià traspassa les fronteres musicals (les relectures de Claudio Villa, Nilla Pizzi o Gabriella Ferri, que va interpretar una de les versions més conegudes de Tu vuo’ fa’ l’americano) i s’estén al món del cinema (la Maruzella cantada per Anna Magnani, la Sophia Loren de La bai di Napoli remenant figura davant de Clark Gable al ritme de –una altra vegada– Tu vuo’ fa’ l’americano). Tot això sense tenir en compte l’èxit internacional de Torero, cançó de 1958 que després de passar-se 14 setmanes al primer lloc del hit parade italià es va arribar a traduir a 12 llengües –en l’època en què les cançons es traduïen, igual que les pel·lícules.
Les habilitats al piano de Renato Carosone es van començar a forjar a l’Àfrica anant de gira amb diverses orquestres durant els anys 30. De tornada a Nàpols l’any 1946 Carosone es va passar uns anys treballant-se els night clubs de la seva ciutat fins que va reclutar Peter Van Wood a la guitarra i Gegè di Giacomo a la bateria. La fama del trio Carosone va anar creixent en paral·lel als canvis de formació del grup: si l’any 1954 apareixia Carosello Carosone en format quintet, el cinquè lliurament ens presentava ja el septet que seguiria transformant-se durant la traca d’èxits que va escriure i interpretar en només 5 anys, i que passen per l’arabisme melòdic (‘O sarracino) o temàtic (Caravan petrol), l’elegància de Maruzzella o la declaració de principis –en forma de swing– de Tu vuo’ fa’ l’americano. A la tornada d’aquesta cançó hi trobem un fragment antològic que identifica la cultura ianqui amb el whisky amb soda, el rock’n’roll, el beisbol i el tabac (“Però els diners pel Camel / qui te’ls dóna? / La butxaca de la mamà”, puntualitza la veu sorneguera de Carosone). Van ser precisament els problemes amb la cultura pop naixent els que van obligar al napolità a tirar la tovallola l’any 1960. “Em retiro abans que la moda yé-yé i l’exèrcit de joves en blue jeans puguin destruir tot el patrimoni acumulat al llarg de tants anys”, van ser les paraules d’un Carosone que fugia per no convertir-se en una caricatura o en una broma descreguda –un entremès. És molt fàcil encasellar la música de Renato Carosone dins la categoria pejorativa de l’easy-listening o la musica leggera que tan aviat podria sonar a la ràdio dels teus avis com en una sessió retro i divertida d’envelat d’estiu. Atenció! Carosone és molt més que això: el seu cançoner, que no arriba a la cinquantena de composicions pròpies, és una petita revolució que a més de reivindicar el dialecte napolità experimenta amb els límits entre el que pot i no pot aparèixer en una cançó (sorolls, rialles) i dilueix les fronteres entre el món infantil i l’adult, introduint en nombroses ocasions les veus accelerades i agudes popularitzades aquí pels barrufets (i puffi, a Itàlia), que condimenten positivament Giuvane cu’a chitarra, embogeixen Cibiribirin i tenen esperit didàctic a Ricordati Marcellino. En comptes d’encarcarar-se amb l’edat, l’esperit juganer de Carosone el va portar cap a la regravació del seu repertori més de 20 anys després d’haver estat concebut –entre 1982 i 1989– i el resultat és tan fresc com la flor que el protagonista de La pansè porta al pit, com el pseudo-calypso de ‘A casciaforte (combinat amb explosions de vents metall) o el cha-cha-cha empeltat de bolero de... Torero! (que torna a recordar Hollywood –‘Holivud’– amb certa causticitat).
I successi di Renato Carosone va aparèixer al mateix moment que el seu autor rebia el premi Tenco de reconeixement a la seva carrera, i dos anys abans del concert de comiat definitiu a la Piazza del Plebiscito de Nàpols, el 31 de desembre del 1998. Com era d’esperar, la compilació comença amb Tu vuo’ fa’ l’americano i manté el llistó –encara que a través de tècniques molt diferents– en les següents composicions, que indaguen en el llenguatge apostrofat (l’abreviació) i l’habilitat de transmetre profunditats mitjançant sonoritats suposadament epidèrmiques. En destaquem la picardia matrimonial de Te piaciuta, la irrupció de trompetes i trombons de Guaglione, els 40 segons de rialles de Chella Llá –no dèiem abans que Carosone experimenta?–, les aromes de pastoret de Io, mammeta e tu per gentilesa de les flautes (que es reprenen més endavant a Pigliate na pastiglia, tot i que aquesta última evoca els cants mariners gràcies a la tornada coral), el swing quasi bucòlic de ‘A sonnambula... Els detalls de cada cançó són pràcticament inexhauribles: ara bé, cal mirar-se Carosone sense ulleres restrictives i –sobretot– no precipitar-se a penjar l’etiqueta pejorativa (de rebaixa incomprensible) de l’easy-listening a les composicions dolces i sensibles del músic napolità.
L'època en què les cançons es traduïen
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada