Cormac McCarthy - Meridià de sang (Edicions 62, 2009)

“Estava parcialment tapat amb la manta i les mosques s’amuntegaven al seu damunt. El noi va estirar un braç i el va sacsejar. Estava fred i encarcarat. Les mosques es van enlairar un moment i van tornar a aterrar”. Meridià de sang, de Cormac McCarthy, és una de les seves obres més descarnades: predominen les frases breus però punxegudes; el diàleg mai no es marca amb guionets, i qui parla s’expressa –sempre– rudimentàriament. McCarthy és un terreny àrid i castigat pel sol. Les serps que l’habiten han esdevingut humanes, i es mosseguen els caps amb malícia primitiva.
Nascut a Rhode Island l’any 1933, Charles va canviar el seu nom pel de Cormac quan va publicar The Orchard Keeper l’any 1966. Protagonitzada per un jovenet i una contrabandista, la primera novel·la de McCarthy mostra ja el seu interès per personatges marginals i fora de llei confrontats amb la visió blanca (i fàcilment corruptible) d’un adolescent. Després d’Outer Dark (1968), Child of God (1974) i Suttree (1978), l’escriptor va donar a Meridià de sang (1985) la seva visió apocalíptica sobre la frontera entre Mèxic i els Estats Units a mitjan segle XIX. L’obra se situa just al mig de la seva narrativa: ens adverteix que els vint anys anteriors són només un preludi del que vindrà més endavant. El quasi romanticisme de Tots aquells cavalls (1992) serà corregit amb severitat pels seus dos darrers lliuraments: No és país per a vells (2005) i La carretera (2006), on l’esperit fronterer i la desolació s’encaren amb el vigor i la violència sense escrúpols de Meridià de sang.

Un fugitiu i moltes víctimes
El començament de la novel·la és quasi rondallesc. “Vet aquí el noi”, escriu McCarthy. “És blanc i prim, porta una camisa fina de lli tota esparracada”. El seu pare beu i “cita poetes el nom dels quals ja s’ha perdut”. Quan fa catorze anys, el noi fuig de casa. Viatja de poble en poble i va aprenent què és això de la vida. La humanitat és un miratge: l’única realitat és la violència, que no triga a aparèixer. “No et volia pas trencar el coll. És clar. Et volia matar”. El noi segueix creixent i s’allista a un exèrcit que té una missió sinistra: acabar amb els indis de la zona. “Serem els instruments de l’alliberament d’una terra tenebrosa i conflictiva”, promet el capità White al noi. És llavors que començaran a vagarejar amb la destrucció com a únic punt cardinal. Es descriuran batalles, traïcions, agonies i exterminis amb un estil clar i directe. El southern gothic més extrem –del qual en són hereus Harry Crews i Barry Hannah– se’ns ofereix diabòlicament durant un festí hiperviolent de 347 pàgines.
A Meridià de sang, Cormac McCarthy recorda el passat de la seva nació. Vint anys després, La carretera ens remet a un trajecte futur. Un pare i un fill trepitgen paisatges desolats després d’un cataclisme que ha deixat el planeta pràcticament erm.

Cormac McCarthy no és l'avi plàcid i bonhomiós que molts voldrien tenir...

Publicat a Time Out Barcelona (87, 2–8 d'octubre del 2009)