El camí d'herba vermella

Albaialeix és un projecte de nom explícit i música poc apta pels partidaris de l’entonació i la música cristal·lina. Pel seu primer disc homònim, editat per Strange Ones, Alba Blasi i Aleix Clavera han comptat amb la col·laboració de Pablo Díaz-Reixa a les percussions. Tots tres aconsegueixen un disc d’atmosferes rurals i intensitats variables que parteixen del folk i el pop i en fan experiments.

“L’Aleix i jo vam començar a tocar junts per fer alguna cosa fora d’Extraperlo”, ens explica l’Alba un vespre de novembre de temperatura prou càlida com per prendre una cervesa a la terrassa del CCCB (lloc inicialment inhòspit i ombrívol). Sembla ser que, per arribar a Albaialeix, cal passar abans per Extraperlo, quartet barceloní integrat per Borja Rosal, Cacho Salvador, Aleix Clavera i Alba Blasi, a punt de publicar el seu primer disc, Desayuno continental, a can Mushroom Pillow. “Si no haguéssim format part d’Extraperlo no ens hauríem plantejat mai de fer un projecte, amb l’Aleix. Musicalment, des del principi ja vam buscar que fos diferent del que fèiem amb el grup: Extraperlo té moltes influències de l’indie-pop nacional, i Albaialeix vol ser un projecte més personal; per altra banda, Extraperlo sona molt més electrònic (en comptes de percussions hi ha caixa de ritmes)”. Albaialeix va néixer a principis del 2006 amb la intenció d’aplegar les composicions de l’Aleix i l’Alba que no encaixaven ni musicalment ni a nivell de lletra amb Extraperlo. No hi havia voluntat de fer cap disc: volien fer algun directe per explorar les possibilitats d’un cançoner que es nodreix d’un imaginari rural però el transforma en experiments que rarament s’escoltarien fora de ciutat. “Els directes d’Albaialeix són molt intensos –no passen mai dels trenta minuts–, i sempre els hem començat amb “El camí d’herba vermella”. Sonem força experimentals, en directe, i quan ens vam començar a plantejar el disc vam arribar a la conclusió que havíem de buscar una nova fórmula que condensés el discurs. Per això hi ha temes tan curts, que no arriben ni als dos minuts: el directe ens permet sonar de forma molt més oberta...” Com que es tracta d’un projecte paral·lel a la seva activitat habitual amb Extraperlo –paral·lel però no efímer–, Albaialeix es plantegen actuar només quan en tenen ganes; a més, han descobert recentment que no volen tocar els dos sols, sinó que sempre que els sigui possible volen estar acompanyats d’algú altre capaç de transformar el seu repertori. “Tenir les percussions del Pablo Díaz-Reixa o del Mau [Les Aus] és molt més estimulant que tocar nosaltres dos sols, que ja assagem i toquem junts. Ens agrada que les cançons es vagin transformant, i que mai siguin igual”. La capacitat metamòrfica del seu cançoner s’intueix al disc, encara que de forma menys explícita que en directe. Els tretze temes d’Albaialeix són una galeria d’intensitats variables, que oscil·len des les explosions desafinades de “El bosc maleït” fins a la calma continguda d’“Afternits” o “A Parets”; entremig hi quedaria l’esperit lúdic de “Koala” o “La primavera”, pop multidireccional i boig, i a l’extrem més experimental hi trobaríem l’onirisme enigmàtic de “Per veure-cantallops”. “És la cançó més rara que hem fet mai. I en disc diria que ha quedat molt més normal que en directe, perquè hem eliminat tota una sèrie de parts estranyes que hi havia al mig: veus difícils, canvis impossibles i ritmes que no encaixaven per cap banda. De vegades ens compliquem la vida... però assimilem aquestes complicacions i les toquem de forma intuïtiva”.

Dia d'ermita

Publicat a Mondosonoro (2009)