El fill etern - Cristovão Tezza (Club editor)

Cristovão Tezza ha publicat una tretzena de llibres –onze noveŀles, un recull de contes i un assaig– abans que, amb El fill etern, hagi traspassat les fronteres del Brasil. De moment es pot llegir, a banda de l’original portuguès, en anglès, italià, francès, holandès i català. “Aquest llibre m’ha donat certa projecció internacional”, ens diu Tezza, que confirma la blancor quasi germànica del Paranà brasiler on ha crescut i viu. És un home d’una serenitat gens selvàtica, de ciutat freda i europeïtzant (Curitiba), que contrasta amb el ritme intens, directe i un pèl salvatge que ens trobem a El fill etern. “Les frases estan articulades com un murmuri íntim que ja vaig començar a fer servir a O fotógrafo, la meva anterior novel·la. Sense voler-ho, m’estava preparant per aquest llibre, on es confirma aquest estil expressiu, que espero mantenir en properes obres”. Tezza sap perfectament que no pot referir-se a El fill etern com a novel·la.

Un llibre "brutalment autobiogràfic"
Si bé és cert que els mecanismes i l’embolcall són pròpiament noveŀlístics, quan s’avança una mica en la narració es descobreix que el personatge principal comparteix massa coses amb l’autor del llibre. “És l’únic llibre autobiogràfic que he escrit, brutalment autobiogràfic. Tracta sobre un moment clau de la meva vida...”. Aquest moment és el naixement de Felipe, el seu primer fill, afectat per la síndrome de Down. “Durant més de vint anys no vaig pensar ni una mica en escriure res sobre el meu fill. Llavors vaig topar amb un llibre de Kenzaburo Oé, Una cuestión personal, en què transforma la hidrocefàlia del seu fill en novel·la. Quan el llegia pensava que escriure sobre un fill amb un retard mental era molt perillós: en primer lloc, perquè hi ha un discurs social previ; en segon lloc, perquè hi ha una temptació molt gran de caure en el sentimentalisme, en definitiva, de mentir-se a un mateix i als altres”. Dues lectures més, Nati due volte, de Giuseppe Pontiggia, i Joventut, de J.M. Coetzee, van acabar-lo de convèncer que podia explicar diversos capítols de la seva vida literàriament i sense concessions.

Una obra doblement ficcional
“El protagonista d’El fill etern sóc jo mateix, però vist des de fora. Després d’escriure els dos primers capítols vaig veure que era possible escriure sobre la meva experiència des d’un allunyament ficcional. El text em va anar portant tot sol per diversos llocs i moments de forma intuïtiva”. Tezza ha aconseguit una obra doblement ficcional: literaturitza un moment extremadament delicat de la seva vida, i alhora ens presenta un personatge principal que s’esforça per inventar-se el fill ‘normal’ que no té, que va creixent aferrat a les múltiples obsessions del pare. Aquest acabarà aprenent a gaudir del present etern que viu en Felipe.


Publicat a Time Out Barcelona (90, 23–29 d'octubre del 2009)