Gags presidencials

“M’havia escrit uns apunts, per avui, però al final no els llegiré. Estaven molt bé, els ho puc assegurar...”. Jordi Pujol i Soley acaba la presentació de Temps de construir fent referència a allò que no farà. És el dia que toca parlar del seu segon llibre de memòries, però tot i que li falta poc més de mig any per arribar als vuitanta, l’expresident segueix ancorat en un present perpetu que flueix de dins seu en un stream of consciousness digne d’un personatge de Virginia Woolf. Pujol comença a parlar i encadena anècdotes, apunts històrics, quotidianitat i gags amb una fluïdesa pràcticament televisiva. Portava el discurs preparat, però l’ha passat per alt i li ha sortit un parlament amè, interromput de tant en tant per un d’aquells estossecs que els caricaturistes accentuen.

Laughing out loud

Ser i fer
“Al primer llibre em centrava en la persona, l’entorn i el temps. Començava dient: ‘Sóc fill d’en Florenci i la Maria’. I explicava què significava que els meus pares fossin de Premià de Mar i de Premià de Dalt i veí de la cantonada de Còrsega amb Muntaner de Barcelona”. Pujol passa de puntetes per l’infantesa explicant-ne una anècdota: “Sóc d’una generació que havia sentit constantment la frase: ‘Nen, quan surtis de l’habitació, tanca la llum’. Abans ho fèiem per estalviar. Ara, si tanquem la llum, ho fem per raons ecològiques”. L’habilitat política de Pujol li permet relacionar de forma automàtica l’estalvi personal amb la situació econòmica catalana. “Nosaltres sempre anem justets, i per això no ens podem permetre la frivolitat de malgastar o llençar les engrunes”. Temps de construir minimitza la dimensió humana de Pujol perquè canvia el ‘ser’ del primer volum pel ‘fer’. “Aquí hem volgut mostrar l’obra de govern dels primers tretze anys de Convergència i Unió. Comencem el 1980 i acabem el 1993: primer, perquè ja estàvem cansats del llibre, però sobretot perquè hi ha un canvi important...”. Pujol es refereix a la crisi econòmica de la primera meitat dels noranta: l’any 1992, Convergència i Unió havia revalidat la majoria absoluta i esperava que després de dotze anys d’estira i arronsa podria fer realitat l’eslògan ‘Ara decidirem’. El que va acabar passant, però, s’explicarà en un tercer volum (i definitiu), que comptarà amb la coŀlaboració redaccional de Manuel Cuyàs –com ja ha passat amb aquests dos: per això Pujol parla en plural i es mira, de tant en tant, a Cuyàs: “Això surt, al llibre, o no?”. L’escrivent assenteix amb un somriure tímid als llavis.

Dulce et decorum est pro patria mori
Pujol no ha arribat al límit de l’oda horaciana durant el seu govern, però ha passat moments difícils: el 23-F de 1981, la crisi de Banca Catalana o les tensions inicials amb el PSOE. “Al llibre no hi ha res que no sigui veritat o que no es pugui endevinar...”. El Pujol de Temps de construir ens mostra un president preocupat per fer país, per defensar la llengua catalana o mantenir la cordialitat en la relació amb Espanya.
La capacitat de síntesi de Pujol li permet resumir la seva feina amb una anècdota: “Puc afirmar que Catalunya, l’any 1980, era un país més brut que ara. Durant molts anys, quan arribava l’estiu, pujava amb helicòpter fins al cap de Creus i des d’allà baixava per la costa fins a Alcanar. Si veia les pedretes del fons del mar volia dir que havíem millorat molt...”.

Publicat a Time Out Barcelona (90, 23–29 d'octubre del 2009)