L'escriptura de la serenitat

“El món no ha funcionat mai com un rellotge”, diu Amin Maalouf. La seva expressió és tranquil·la i bonhomiosa, perquè tot i haver titulat el seu darrer assaig Un món desajustat, les seves frases sempre tenen un revers positiu: “El món no ha funcionat com un rellotge perquè no n’ha tingut l’ocasió. És obvi que el món d’avui no pot ser com el d’abans: hi ha un mínim de regles del joc que cal respectar”.
Els darrers anys, Maalouf ha deixat estar els seus projectes noveŀlístics per concentrar-se en l’assaig. Les identitats que maten (1999) i Orígens (2004) han coŀlocat Maalouf al selecte club d’opinadors internacionals. Nascut al Líban l’any 1949, va exiliar-se a París l’any 1975 quan va esclatar la guerra civil libanesa. Fins llavors havia estat redactor del diari An Nahar, i quan va arribar a França va ser redactor en cap fins el 1985 de la revista Jeune Afrique, on es va especialitzar en els conflictes internacionals: des de llavors no ha parat d’intentar entendre el món i de donar-ne una visió que intenta agermanar Orient i Occident. “El canvi més gran en el periodisme durant els darrers anys –explica– ha estat el volum d’informació al qual pot accedir el lector. Actualment, estem totalment desbordats: no podem abastar-ho tot, però ens obstinem a intentar-ho. Tinc la impressió que ara per ara la feina més important a fer és formar el lector perquè pugui jutjar el que és creïble i el que no. Només així s’aconseguirà que la deglució d’informació es converteixi en assimilació”.
La bona acollida de Les croades vistes pels àrabs (1985) li va permetre dedicar-se a escriure a temps complet. Va ser llavors que van començar a arribar les noveŀles: Lleó l’Africà (1986), Els jardins de llum (1991) i El segle primer després de Beatriu (1992) van saber combinar ficció, història i reflexió i el van preparar pel retorn a l’assaig, en el qual s’ha centrat durant l’última dècada: “Un món desajustat m’ha costat cinc anys de feina i vaig començar a escriure’l motivat per la invasió de l’Iraq per part dels Estats Units l’any 2003. La societat nord-americana és molt transparent, i després de l’11-S van començar a aparèixer molts llibres interessants sobre el terrorisme internacional o els problemes de l’administració nord-americana”. Després de llegir uns tres-cents llibres sobre l’estat actual del món, Maalouf va construir la seva pròpia visió. “Quan s’ausculta el món cal buscar l’objectivitat total; intentar veure les coses com són. Després cal explicar-ho amb passió, sempre vigilant de no perdre la serenitat”. Igual que li va passar a Flaubert amb Bouvard i Pécuchet, quan Maalouf va començar a llegir assaigs va trobar que la bibliografia disponible era un pou sense fons, però es va saber aturar a temps: el llibre ha estat la manera de treure les seves pròpies conclusions sobre el món actual, encara que reconegui que s’hi hauria pogut passar molt més temps, investigant.


Una via d’esperança
“La crisi actual no és només econòmica, és sobretot moral. Els beneficis i guanys econòmics són les nostres preocupacions principals, i hauríem de donar més prioritat a l’ètica”, diu Maalouf, qui caracteritza la societat actual “d’heterogènia, mòbil i permeable”, i no es deixa consumir per la desesperació: “Concloure que el món està perdut no porta enlloc. Cal mantenir una via d’esperança pel que estimem i sobretot per les generacions futures”.

Publicat a Time Out Barcelona (89, 16–22 d'octubre del 2009)