At swim two birds - Returning to the scene of the crime (Green Ufos, 2007)

Sabemos bien que Roger Quigley no es un cantautor demasiado prolífico: de vez en cuando se junta con Mark Trammer (Gnac) para grabar un disco bajo el nombre de Montgolfier Brothers y, aún más esporádicamente, se pone en la piel de Flann O’Brien para ser At swim two birds (el nombre del grupo viene de una de las novelas del escritor irlandés). Returning to the scene of the crime…, como muy bien indica el título, es una vuelta a los inicios de Quigley: diez canciones datadas entre 1995 y el 2000 esparcidas en EP’s y singles prácticamente imposibles de encontrar, regrabadas y reescritas musicalmente –y únicamente en el caso de “Down by the stream”, con una letra ligeramente diferente de la original. Empezando por “In bed with your best friend”, el retorno de Quigley se caracteriza por una colección de letras impecables, completamente desoladas: es de esos cantautores que se inspiran solo en esos instantes de culpa que a uno le invaden siempre después de (añádase lo más conveniente, según las debilidades de cada uno). Quizá uno de los puntales de sus confesiones sea el tono reflexivo y trasnochador que les confiere su voz, arropada siempre por melodías hipnóticas, que encontramos en maravillas como “Giggling fits” o “Falling from trees”.

Publicat a Mondosonoro (2007)

Arthur and Yu - In camera (Hardly Art / Sinnamon, 2007)

Grant Olsen i Sonya Westcott inauguren, amb el seu debut In Camera, la branca petita de Sub Pop, que s’encarregarà de publicar projectes de dimensions reduïdes però aspiracions artístiques importants. El cas de Grant (Arthur) i Sonya (Yu) pren el relleu dels desapareguts Parker & Lily, que entre el 2001 i el 2005 van publicar tres discos lo-fi que s’enfilaven, tot i la manca de recursos, fins a núvols de bellesa estranya (“Desert Holiday” o “The Low Lows”). Arthur & Yu recuperen l’esperit lo-fi dels seus predecessors a In Camera, disc que comença parlant de manifests estrambòtics (“Absurd Heroes Manifestos”) i passa per estadis molt diversos durant 35 minuts plens de màgia: “Come to View (Song for Neil Young)” sedueix per la seva bellesa gairebé pastoral; “There Are Too Many Birds” recorda la Isobel Campbell dels primers Belle & Sebastian; “Afterglow” té un aire de far-west gràcies a les guitarres gratades amb una virulència quasi elegant... Les sensacions i textures són diverses, i superada una primera audició on la baixa fidelitat de les cançons es percep massa, es comença a valorar les possibilitats i el talent del duo, que tan aviat pot recordar la Hope Sandoval dels Mazzy Star menys reposats com un Porter Wagoner amagat en les habitacions més indies del planeta.

Publicat al web de Mau mau underground (2007)

Andrew Sandoval - The best of (Hanky Panky Records, 2006)

Con ganas de dar a conocer a uno de los últimos geniecillos pop –y con una estrategia similar a la que meses antes seguía Green Ufos con Faris Nourallah– la discográfica bilbaína Hanky Panky nos presenta una recopilación de la obra de Andrew Sandoval, un completo desconocido por estas tierras que, sin embargo, es responsable de las últimas reediciones de la obra de The Kinks, Love, Left Banke, The Band, The Zombies o Elton John, entre muchos otros, y de una reciente biografía sobre The Monkees, “The day-by-day store of the 60s pop sensation”. Este “Best of” recoge canciones de sus tres LP’s y varios EP’s, empezando por una nueva mezcla de su primer single “Dream about you” y continuando con una excelente colección de melodías de bajo presupuesto pero lujosamente orquestadas (“Where I want to be”), de ejemplos de pop fresco e ingenuo (“The man who would be king”) e incluso una versión en directo de sus admirados Beach Boys (“That’s not me”). Veinte canciones que van a hacer las delicias de todo aquel que quiera entrar en el corazón roto del bueno de Andrew Sandoval.



Publicat a Go-Mag (2006)

I successi di Renato Carosone

Tot i que les compilacions estan plantejades massa sovint com una porta d’entrada excessivament digerible a l’univers creatiu d’un artista –sense les arestes (o desnivells) dels discos originals– en el cas del pianista i cantant napolità Renato Carosone és ara per ara l’única manera d’endinsar-se en el seu cançoner vital, únic i injustament poc conegut.

Renato Carosone (1920 – 2001) és un dels representants més genuïns de l’escena napolitana de mitjan segle XX. Per qüestions geogràfiques el seu nom s’associa al de Roberto Murolo o Aurelio Fierro: si vol repassar-se, en canvi, la influència del seu cançoner a nivell italià traspassa les fronteres musicals (les relectures de Claudio Villa, Nilla Pizzi o Gabriella Ferri, que va interpretar una de les versions més conegudes de Tu vuo’ fa’ l’americano) i s’estén al món del cinema (la Maruzella cantada per Anna Magnani, la Sophia Loren de La bai di Napoli remenant figura davant de Clark Gable al ritme de –una altra vegada– Tu vuo’ fa’ l’americano). Tot això sense tenir en compte l’èxit internacional de Torero, cançó de 1958 que després de passar-se 14 setmanes al primer lloc del hit parade italià es va arribar a traduir a 12 llengües –en l’època en què les cançons es traduïen, igual que les pel·lícules.

Les habilitats al piano de Renato Carosone es van començar a forjar a l’Àfrica anant de gira amb diverses orquestres durant els anys 30. De tornada a Nàpols l’any 1946 Carosone es va passar uns anys treballant-se els night clubs de la seva ciutat fins que va reclutar Peter Van Wood a la guitarra i Gegè di Giacomo a la bateria. La fama del trio Carosone va anar creixent en paral·lel als canvis de formació del grup: si l’any 1954 apareixia Carosello Carosone en format quintet, el cinquè lliurament ens presentava ja el septet que seguiria transformant-se durant la traca d’èxits que va escriure i interpretar en només 5 anys, i que passen per l’arabisme melòdic (‘O sarracino) o temàtic (Caravan petrol), l’elegància de Maruzzella o la declaració de principis –en forma de swing– de Tu vuo’ fa’ l’americano. A la tornada d’aquesta cançó hi trobem un fragment antològic que identifica la cultura ianqui amb el whisky amb soda, el rock’n’roll, el beisbol i el tabac (“Però els diners pel Camel / qui te’ls dóna? / La butxaca de la mamà”, puntualitza la veu sorneguera de Carosone). Van ser precisament els problemes amb la cultura pop naixent els que van obligar al napolità a tirar la tovallola l’any 1960. “Em retiro abans que la moda yé-yé i l’exèrcit de joves en blue jeans puguin destruir tot el patrimoni acumulat al llarg de tants anys”, van ser les paraules d’un Carosone que fugia per no convertir-se en una caricatura o en una broma descreguda –un entremès. És molt fàcil encasellar la música de Renato Carosone dins la categoria pejorativa de l’easy-listening o la musica leggera que tan aviat podria sonar a la ràdio dels teus avis com en una sessió retro i divertida d’envelat d’estiu. Atenció! Carosone és molt més que això: el seu cançoner, que no arriba a la cinquantena de composicions pròpies, és una petita revolució que a més de reivindicar el dialecte napolità experimenta amb els límits entre el que pot i no pot aparèixer en una cançó (sorolls, rialles) i dilueix les fronteres entre el món infantil i l’adult, introduint en nombroses ocasions les veus accelerades i agudes popularitzades aquí pels barrufets (i puffi, a Itàlia), que condimenten positivament Giuvane cu’a chitarra, embogeixen Cibiribirin i tenen esperit didàctic a Ricordati Marcellino. En comptes d’encarcarar-se amb l’edat, l’esperit juganer de Carosone el va portar cap a la regravació del seu repertori més de 20 anys després d’haver estat concebut –entre 1982 i 1989– i el resultat és tan fresc com la flor que el protagonista de La pansè porta al pit, com el pseudo-calypso de ‘A casciaforte (combinat amb explosions de vents metall) o el cha-cha-cha empeltat de bolero de... Torero! (que torna a recordar Hollywood –‘Holivud’– amb certa causticitat).
I successi di Renato Carosone va aparèixer al mateix moment que el seu autor rebia el premi Tenco de reconeixement a la seva carrera, i dos anys abans del concert de comiat definitiu a la Piazza del Plebiscito de Nàpols, el 31 de desembre del 1998. Com era d’esperar, la compilació comença amb Tu vuo’ fa’ l’americano i manté el llistó –encara que a través de tècniques molt diferents– en les següents composicions, que indaguen en el llenguatge apostrofat (l’abreviació) i l’habilitat de transmetre profunditats mitjançant sonoritats suposadament epidèrmiques. En destaquem la picardia matrimonial de Te piaciuta, la irrupció de trompetes i trombons de Guaglione, els 40 segons de rialles de Chella Llá –no dèiem abans que Carosone experimenta?–, les aromes de pastoret de Io, mammeta e tu per gentilesa de les flautes (que es reprenen més endavant a Pigliate na pastiglia, tot i que aquesta última evoca els cants mariners gràcies a la tornada coral), el swing quasi bucòlic de ‘A sonnambula... Els detalls de cada cançó són pràcticament inexhauribles: ara bé, cal mirar-se Carosone sense ulleres restrictives i –sobretot– no precipitar-se a penjar l’etiqueta pejorativa (de rebaixa incomprensible) de l’easy-listening a les composicions dolces i sensibles del músic napolità.

L'època en què les cançons es traduïen

Article publicat a Benzina (2007)

Classicisme i ruptura

A la cantonada del passeig de Gràcia amb Provença hi ha, ajaguda en un pedestal, una dona a punt de capbussar-se a les aigües de la grisor urbana. El dinamisme de l’acció queda congelat perpètuament en aquesta impressionant escultura d’Aristides Maillol (Banyuls de la Marenda, 1861-1944). El riu, una de les últimes obres de l’artista rossellonès, capta amb magnetisme les mirades dels vianants, que tard o d’hora no es podran resistir a fer un cop d’ull “a la retrospectiva més important de Maillol dels darrers vint anys”, en paraules d’Àlex Susanna, director de cultura de l’Obra Social de Caixa Catalunya. Abans d’entrar a l’exposició, el visitant topa amb dues altres grans escultures de Maillol als patis interiors de La Pedrera, Noia ajaguda (1921) i La muntanya (1937), que captiven gràcies a la seva serenitat irreflexiva –natural– i la rodonesa afable de les seves formes. “L’obra de Maillol és un sens fi de variacions sobre un sol tema: el cos de la dona”, ens explica Susanna davant un dels múltiples nus femenins que presenta la mostra.


La revolució silenciosa
“Vull ser un començament, no pas un final; inaugurar el segle; si tinc un paper en l’art, és aquest”, recull Judit Cladel a Maillol, sa vie, ses oeuvres, ses idées, llibre construït a partir d’un seguit de converses durant els anys trenta del segle passat amb l’artista. “La seva obra és revolucionària: s’aferra al cos de la dona per sortir del segle XIX, i ho fa sense negativitat”, comenta Olivier Lorquin, president del Museu Maillol de París i germà d’un dels comissaris de la retrospectiva, Bertrand, que per motius de salut no ha pogut viatjar fins a Barcelona. Sí que ho ha fet Michael Peppiatt, que destaca “l’instint de cerca de la puresa” de Maillol: “Destrueix la narrativitat i la càrrega simbolista per preparar el camí cap a l’abstracció. La seva obra influirà Jean Arp, Henry Moore i Constantin Brancusi”. Àlex Susanna insisteix en el rupturisme de l’obra del rossellonès: “Se’l veu com un exponent d’un nou classicisme i es ressalta el primitivisme de les seves escultures, però l’obra de Maillol és una de les principals vies de ruptura del primer terç del segle XX. És el hiat que permet el salt entre la dimensió psicologista, narrativista i simbolista de finals del XIX i l’abstracció de les avantguardes”.
Tot i el classicisme dels caps i torsos femenins, “Maillol no va deixar de tenir un peu en la modernitat”, explica Susanna. La seva obra és una “revolució silenciosa” que André Gide ja va percebre al Saló de Tardor de 1905 contemplant Mediterrània, una dona asseguda tranquil·lament amb una mà recolzada al cap: és el revers assossegant de la concentració d’El pensador (1879-1889) d’Auguste Rodin. “Mediterrània és bonica, no significa res. És silenciosa: una mera manifestació de la bellesa”, va escriure Gide a la Gazette des Arts.
Entre les ruptures més significatives de Maillol hi trobem la priorització de l’expressió de les formes, el retorn del valor arquitectònic a l’escultura –que es pot comprovar en obres com Illa de França (1925)– i la nova concepció dels monuments públics. El dolor commemoratiu, que fins llavors s’havia expressat a partir de soldats armats i capitans enfilats dalt d’un cavall, es converteix, en mans de Maillol, en una sola dona nua, ajaguda o dreta i que exemplifica la dona del sud de França. “Molts coŀleccionistes volien que deixés de pintar dones de cul baix, cuixa ampla i tors rotund”, diu Michael Peppiatt. “Maillol s’hi va resistir, perquè les seves models eren les dones que veia”.

Pintura, tapís i escultura
La mostra s’apropa també als inicis pictòrics de l’artista: descobrim el període nabí i les experimentacions amb el tapís, que van ser interrompudes a finals del segle XIX per culpa d’una infecció ocular. “Maillol no comença a esculpir fins als quaranta anys”, diu Susanna. “La seva és una obra de maduresa concentrada en un període de temps brevíssim, que a Harmonia –última obra, inacabada– apunta cap a una possible nova direcció, més fidel al retrat”.


Publicat a Time Out Barcelona (90, 23–29 d'octubre del 2009)

Famosos impostores - Bram Stoker (Melusina)

De Bram Stoker en penjarà sempre l’honor d’haver creat un dels últims arquetips literaris. Dràcula va fer literatura d’un tema que a l’Europa oriental havia estat motiu de llegendes i rumors durant segles. A Famosos impostores, Stoker va tornar a recórrer a la història com a matèria primera, en aquest cas per construir un assaig escrit amb aquell to amè del segle XIX que ara es percep amb un lleuger gust de resclosit –que la traducció d’Albert Fuentes s’esforça per diluir. “La impostura sempre ha estat un tema d’interès i és probable que els impostors d’una espècie o altra proliferin mentre la condició humana segueixi pel camí actual i la societat continuï inclinant-se cap a l’engany”, escriu Stoker al prefaci del llibre, que va ser publicat l’any 1910 i que ens presenta una col·lecció de personatges agrupats segons les pretensions del seu engany. Trobem impostors com Perckin Warbeck o Stefan Mali, que en diferents moments i països es van intentar fer passar per reis; curanderos com Giuseppe Cagliostro o el metge Frederic-Antoine Mesner, pels quals Stoker no dissimula una certa reverència; vidents de la talla de John Dee, dones com Hannah Snell que es van fer passar per homes i caçadors de bruixes tan coneguts com el temible Matthew Hopkins... La vintena de retrats es complementen amb una aproximació a la figura del jueu errant o narracions més extenses com les dedicades a Arthur Orton –el suplantador de Tichborne– o l’última secció del llibre, dedicada a esclarir la veritable identitat de la reina Elisabet I d’Anglaterra. Les biografies curioses dels impostors s’acompanyen d’una secció breu però molt divertida titulada “Mistificaciones, etc.”, en què es repassen algunes estafes iŀlustres, com la que Jonathan Swift va fer per reduir el crim a Anglaterra: va assegurar tenir una llista amb el nom de tots els delinqüents cedida per un atracador capturat. Qualsevol crim futur seria fàcilment atribuïble...


Publicat a Time Out Barcelona (90, 23–29 d'octubre del 2009)

El fill etern - Cristovão Tezza (Club editor)

Cristovão Tezza ha publicat una tretzena de llibres –onze noveŀles, un recull de contes i un assaig– abans que, amb El fill etern, hagi traspassat les fronteres del Brasil. De moment es pot llegir, a banda de l’original portuguès, en anglès, italià, francès, holandès i català. “Aquest llibre m’ha donat certa projecció internacional”, ens diu Tezza, que confirma la blancor quasi germànica del Paranà brasiler on ha crescut i viu. És un home d’una serenitat gens selvàtica, de ciutat freda i europeïtzant (Curitiba), que contrasta amb el ritme intens, directe i un pèl salvatge que ens trobem a El fill etern. “Les frases estan articulades com un murmuri íntim que ja vaig començar a fer servir a O fotógrafo, la meva anterior novel·la. Sense voler-ho, m’estava preparant per aquest llibre, on es confirma aquest estil expressiu, que espero mantenir en properes obres”. Tezza sap perfectament que no pot referir-se a El fill etern com a novel·la.

Un llibre "brutalment autobiogràfic"
Si bé és cert que els mecanismes i l’embolcall són pròpiament noveŀlístics, quan s’avança una mica en la narració es descobreix que el personatge principal comparteix massa coses amb l’autor del llibre. “És l’únic llibre autobiogràfic que he escrit, brutalment autobiogràfic. Tracta sobre un moment clau de la meva vida...”. Aquest moment és el naixement de Felipe, el seu primer fill, afectat per la síndrome de Down. “Durant més de vint anys no vaig pensar ni una mica en escriure res sobre el meu fill. Llavors vaig topar amb un llibre de Kenzaburo Oé, Una cuestión personal, en què transforma la hidrocefàlia del seu fill en novel·la. Quan el llegia pensava que escriure sobre un fill amb un retard mental era molt perillós: en primer lloc, perquè hi ha un discurs social previ; en segon lloc, perquè hi ha una temptació molt gran de caure en el sentimentalisme, en definitiva, de mentir-se a un mateix i als altres”. Dues lectures més, Nati due volte, de Giuseppe Pontiggia, i Joventut, de J.M. Coetzee, van acabar-lo de convèncer que podia explicar diversos capítols de la seva vida literàriament i sense concessions.

Una obra doblement ficcional
“El protagonista d’El fill etern sóc jo mateix, però vist des de fora. Després d’escriure els dos primers capítols vaig veure que era possible escriure sobre la meva experiència des d’un allunyament ficcional. El text em va anar portant tot sol per diversos llocs i moments de forma intuïtiva”. Tezza ha aconseguit una obra doblement ficcional: literaturitza un moment extremadament delicat de la seva vida, i alhora ens presenta un personatge principal que s’esforça per inventar-se el fill ‘normal’ que no té, que va creixent aferrat a les múltiples obsessions del pare. Aquest acabarà aprenent a gaudir del present etern que viu en Felipe.


Publicat a Time Out Barcelona (90, 23–29 d'octubre del 2009)

Gags presidencials

“M’havia escrit uns apunts, per avui, però al final no els llegiré. Estaven molt bé, els ho puc assegurar...”. Jordi Pujol i Soley acaba la presentació de Temps de construir fent referència a allò que no farà. És el dia que toca parlar del seu segon llibre de memòries, però tot i que li falta poc més de mig any per arribar als vuitanta, l’expresident segueix ancorat en un present perpetu que flueix de dins seu en un stream of consciousness digne d’un personatge de Virginia Woolf. Pujol comença a parlar i encadena anècdotes, apunts històrics, quotidianitat i gags amb una fluïdesa pràcticament televisiva. Portava el discurs preparat, però l’ha passat per alt i li ha sortit un parlament amè, interromput de tant en tant per un d’aquells estossecs que els caricaturistes accentuen.

Laughing out loud

Ser i fer
“Al primer llibre em centrava en la persona, l’entorn i el temps. Començava dient: ‘Sóc fill d’en Florenci i la Maria’. I explicava què significava que els meus pares fossin de Premià de Mar i de Premià de Dalt i veí de la cantonada de Còrsega amb Muntaner de Barcelona”. Pujol passa de puntetes per l’infantesa explicant-ne una anècdota: “Sóc d’una generació que havia sentit constantment la frase: ‘Nen, quan surtis de l’habitació, tanca la llum’. Abans ho fèiem per estalviar. Ara, si tanquem la llum, ho fem per raons ecològiques”. L’habilitat política de Pujol li permet relacionar de forma automàtica l’estalvi personal amb la situació econòmica catalana. “Nosaltres sempre anem justets, i per això no ens podem permetre la frivolitat de malgastar o llençar les engrunes”. Temps de construir minimitza la dimensió humana de Pujol perquè canvia el ‘ser’ del primer volum pel ‘fer’. “Aquí hem volgut mostrar l’obra de govern dels primers tretze anys de Convergència i Unió. Comencem el 1980 i acabem el 1993: primer, perquè ja estàvem cansats del llibre, però sobretot perquè hi ha un canvi important...”. Pujol es refereix a la crisi econòmica de la primera meitat dels noranta: l’any 1992, Convergència i Unió havia revalidat la majoria absoluta i esperava que després de dotze anys d’estira i arronsa podria fer realitat l’eslògan ‘Ara decidirem’. El que va acabar passant, però, s’explicarà en un tercer volum (i definitiu), que comptarà amb la coŀlaboració redaccional de Manuel Cuyàs –com ja ha passat amb aquests dos: per això Pujol parla en plural i es mira, de tant en tant, a Cuyàs: “Això surt, al llibre, o no?”. L’escrivent assenteix amb un somriure tímid als llavis.

Dulce et decorum est pro patria mori
Pujol no ha arribat al límit de l’oda horaciana durant el seu govern, però ha passat moments difícils: el 23-F de 1981, la crisi de Banca Catalana o les tensions inicials amb el PSOE. “Al llibre no hi ha res que no sigui veritat o que no es pugui endevinar...”. El Pujol de Temps de construir ens mostra un president preocupat per fer país, per defensar la llengua catalana o mantenir la cordialitat en la relació amb Espanya.
La capacitat de síntesi de Pujol li permet resumir la seva feina amb una anècdota: “Puc afirmar que Catalunya, l’any 1980, era un país més brut que ara. Durant molts anys, quan arribava l’estiu, pujava amb helicòpter fins al cap de Creus i des d’allà baixava per la costa fins a Alcanar. Si veia les pedretes del fons del mar volia dir que havíem millorat molt...”.

Publicat a Time Out Barcelona (90, 23–29 d'octubre del 2009)

Una bona inversió

Les xifres són impressionants però certes: el XVIII Saló d’Art i Antiguitats de les Reials Drassanes ens permet repassar 6.000 anys d’història a través d’una selecció de 10.500 obres que combinen l’exquisidesa artística de pintures, escultures i gravats d’autors de renom amb la funcionalitat luxosa i atractiva de peces de mobiliari de tota mena. “Aquest any pugem de qualitat”, ens diu Àlex Flaqué, director del Saló. Hi haurà uns 35 expositors, que en aquesta edició han optat tant per la diversitat com per una adequació a les necessitats del mercat. “No podem girar l’esquena al que ara per ara s’està comprant més, i per aquest motiu hi trobareu la famosa serigrafia de la sopa Campbell d’Andy Warhol i peces de dissenyadors com Pierre Cardin”.
Una de les tendències que els organitzadors han pogut observar durant el Saló és la joventut progressiva dels compradors: “Ja fa anys que ho veiem. Cada vegada hi ve més gent entre 30 i 45 anys. Busquen peces que juguin amb l’arquitectura de les seves cases. Per això hem portat col·leccions inèdites a l’estat espanyol com les figures estil Obamba de la tribu Kota de Gabon, fetes a finals del segle XIX: l’art africà apareix en totes les pel·lícules i sèries americanes... Si us hi fixeu, en tots els lofts i apartaments una mica arreglats hi trobareu decoració africana”.
Pensat tant per a compradors com per a curiosos i passejants “que vulguin passar una estona agraïda”, el Saló espera arribar als 20.000 visitants durant els nou dies que estarà obert d’11 a 21 h, del 17 al 25 d’octubre.

Bona peça al teler
“Segons un estudi d’Art Price, empresa que es dedica a analitzar el mercat artístic, les obres d’art contemporani s’han revaloritzat un 12,5% durant l’últim any”, ens explica Flaqué. Tenint en compte que la borsa fa sotragar els cors dels inversors amb cada cop més freqüència i que els interessos que ofereixen els bancs decreixen a una velocitat constant, tots aquells que vulguin invertir es miraran l’art contemporani amb altres ulls, a partir d’ara: les reaccions habituals (“això no és art”, “aquest quadre el pintaria el meu fill”) s’assuaujaran quan coneguin els beneficis anuals que poden aconseguir amb el mateix quadre o escultura que abans percebien amb suspicàcia.
“El mercat de les antiguitats també creix any rere any: el percentatge es troba actualment entre un 8 i un 10%”, afegeix Flaqué, que no pot evitar fer menció a la conjuntura econòmica actual: “Aquest any els galeristes han fet un esforç immens per superar-se a si mateixos. Les turbulències de la crisi no els ha impedit seguir apostant per la qualitat”. La llista de firmes que trobem enguany al Saló és important: Joan Miró, Antoni Tàpies, Eduardo Chillida, Manolo Hugué, Salvador Dalí, Jaume Plensa, Miquel Barceló, Fernando Botero, Santiago Rusiñol Jean-Michel Basquiat i Zao Wou-Ki faran acte de presència a través d’alguna de les seves creacions, que es podran adquirir a preus molt diversos. “El més assequible són els netsukes, petites talles japoneses d’ivori del segle XVII: se’n poden trobar a partir de 150 euros –i fins a preus molt alts. Les serigrafies d’Andy Warhol de la sopa Campbell es poden comprar per 600 euros, i per una mica més –900 euros– us podeu endur un ushabti”. Dos-mil cinc cents anys després de ser creades, les estatuetes ushabtis han passat de decorar les tombes egípcies a satisfer les aspiracions dels col·leccionistes d’art, que aquest any podran trobar obres que superen àmpliament els preus més continguts: si preteneu lluir el collaret del període de Napoleó III haureu de pagar 12.000 euros; cadascuna de les quinze figures d’estil Obamba val 45.000 euros; la composició que Joan Miró va dedicar l’any 1964 a la seva amiga Patricia Matisse costa 270.000 euros... però la joia de la corona d’enguany és la tela Doloretes d’Isidre Nonell: qui se la vulgui endur a casa haurà de desembutxacar 390.000 euros.

El regal que Miró va fer a Patricia Matisse ara costa 270.000 euros...

Homenatge a Casas
“El Saló d’Art i Antiguitats obre la temporada nacional i és un dels millors d’Espanya. Som el baròmetre que marca les tendències de l’art durant la resta de temporada a la resta de l’estat”. Àlex Flaqué, convençut de dirigir un esdeveniment que cada vegada convoca més entesos i flâneurs de cap de setmana, destaca la gran varietat de la divuitena edició del Saló, que aquest any es mirarà amb especial atenció el pintor barceloní Ramon Casas: “S’hi podrà veure una petita retrospectiva a l’expositor de David Cervelló: hi haurà dibuixos, olis petits de l’època de París i un autoretrat de carbó del 1908 molt emblemàtic”. L’antiquari Víctor i Fills posarà a la venda un oli del monestir de Sant Benet de Bages on va viure el pintor durant una època de recolliment. El preu de venda de l’obra, però, no és gaire benedictí: 200.000 euros.

Publicat a Time Out Barcelona (89, 16–22 d'octubre del 2009)

Esquizofrènia figurativa

Gilles Deleuze, condemnat com tots els filòsofs a la reflexió perpètua, poc es devia pensar que Anti-Oedipus (1973) seria el punt de partida teòric d’una colla de pintors que durant els setanta compartien ciutat (Madrid) i aproximació estètica a l’art. La crisi de la figura del ‘pare’ a partir de la Segona Guerra Mundial va ser l’origen de l’assaig de Deleuze, que es complementaria amb Mille plateaux l’any 1980: tots dos llibres formen el díptic Capitalisme et schizophrénie, patologia amb què el grup Trama barceloní va batejar l’obra pictòrica de Javier Utray, Guillermo Pérez-Vilalta, Carlos Alcolea, Herminio Molero, Luis Gordillo, Manolo Quejido, Chema Cobo, Carlos Franco, Sigfrido Martín Begué i els cosins Pérez-Mínguez.
“En la història de l’art hi ha una infinitat de noms pejoratius que després són reutilitzats. Agradi o no, els malnoms de vegades l’encerten”. Parlem amb María Escribano, que ha comissariat juntament amb Iván López Munuera i Juan Pablo Wert l’exposició Los esquizos de Madrid. “S’ha de dir que el grup era força esquizofrènic: els seus quadres es troben entre la tradició i la modernitat, i els seus integrants són dandis però a la vegada tenen conductes extravagants i provocatives”.
L’obra pictòrica dels esquizos abarca des del 1970 fins al 1985. Són quinze anys que van quedar eclipsats ràpidament per la Movida madrilenya. “Determinades actituds d’alguns d’aquests pintors podrien ser vistes com a precedents de la Movida, però en cap cas s’han de barrejar. Els esquizos segueixen sent una manifestació d’alta cultura, i en canvi la Movida és molt més popular, perquè la base és musical i cinematogràfica”.

El quadre 'Los esquizos de Madrid', de Guillermo Pérez-Vilalta

Una nova mirada a la figuració
“A principis dels setanta, l’art conceptual estava molt de moda. Semblava que la pintura hagués deixat de tenir sentit, en certa manera. Els esquizos busquen nous camins des de la figuració”, ens diu Escribano, que va conèixer de primera mà la gestació del grup. Casada amb el crític i historiador de l’art Ángel González, Escribano va assistir als Encuentros de Pamplona que del 1965 al 1972 van reunir el món artístic espanyol menys conformista. “Els pintors que més endavant serien coneguts com a esquizos –o figurativistes madrilenys dels setanta, com prefereix el crític Francisco Calvo Serraller– van participar activament als Encuentros de Pamplona; va ser allà on va germinar la seva actitud provocadora de tornar a pintar figurativament després del final de les avantguardes”. Si Deleuze va ser la principal inspiració teòrica, les referències artístiques van ser moltes i de camps molt diversos: escriptors com Raymond Roussel, pintors com Frank Stella o Andy Warhol i músics com John Cage o David Bowie es complementen amb filiacions ideològiques (el situacionisme) i l’esperit iconoclasta d’assumir el món del còmic des d’una perspectiva highbrow. “Van ser una generació molt culta –diu Escribano–. Bona part dels esquizos procedien de l’arquitectura, focus inteŀlectual de molta importància, durant els setanta”. A l’exposició es pot comprovar el seu interès tant per l’arquitectura clàssica com per la més avantguardista, que es barreja amb obsessions particulars per les construccions dels seixanta de la Costa del Sol i certa “arquitectura popular absurda”.

Cansats de l’Espanya franquista
“Tots els esquizos estaven en contra de la dictadura, però a la vegada estaven farts del combat reivindicatiu. La seva voluntat és de cosmopolitisme i d’escapar del fet diferencial espanyol respecte la resta d’Europa. Es comportaven com si el Caudillo i la dictadura ja fossin morts...”. La voluntat post maig del 68 d’acabar amb el pare els va fer girar el cap en direcció a la mare: “La mare és la pintura: l’àmbit d’allò femení, del color... La pintura, igual que la mare, està lligada a la terra i a allò primari: representa la no reflexió del goig”.

Publicat a Time Out Barcelona (89, 16–22 d'octubre del 2009)

Zappa amb barretina

Una de les cançons del nou disc de Pascal Comelade, "Mètode de rocanrol" (Discmedi, 08), agermana els experiments sonors del músic de Ceret amb Frank Zappa, líder dels Mothers of Invention, de qui va escriure, a la seva "Enciclopèdia Logicofobista" (Llibres del Trabucaire), que “va tocar durant tot el seu primer concert a Barcelona, el 1975, cofat amb barretina”. Comelade es permet titular la cançó anterior amb el nom d’un quadre de Kata Billups, “Elvis loved dogs”. Complexitat? Erudició? Conceptualisme? Res de tot això: llibertat per dir i fer el que vulgui, igual que ha fet els seus 30 anys de trajectòria musical.

A Pascal Comelade li encanta el joc de la tesi i l’antitesi (encara que sense la càrrega teòrica hegeliana). És capaç de titular un disc Mètode de rocanrol per poder afirmar, a la primera pregunta de l’entrevistador, que “no hi ha mètode ni rocanrol” –almenys en el seu repertori–; s’entossudeix a dir que en la seva música “no hi ha res de discurs intel·lectual, ni avantguardista, ni minimalista, ni postmodern” quan se l’interpreta massa sovint en algun d’aquests paràmetres; si es fa referència a l’originalitat de tocar amb instruments de joguina ell respon: “la nostàlgia i l’infantilisme no m’han interessat mai”. A Comelade li costa molt somriure, i la seva serietat rotunda –que contrasta amb el missatge d’algunes de les seves cançons– pot recordar a Buster Keaton, Bill Murray o Jaume Sisa. Porta massa anys responent les mateixes preguntes, i tot i que n’està cansat fa la impressió que ara ho porta millor que quan va publicar "L’argot du bruit" ara farà deu anys. Entremig hi han quedat uns quants discos i Comelade ha seguit fent el mateix des que a mitjan dècada dels 80 s’atrevís a enllaunar el so dels primers instruments de joguina que van caure a les seves mans. “Les meves idees sobre la música i la pràctica musical van canviar a partir de 1982 o 1983, quan vaig començar a tocar amb Víctor Nubla i Pierre Bastien: tots junts ens vam inventar una orquestra d’instruments de joguina. El primer concert el vam fer a França l’any 1984, i un any després vam presentar l’orquestra de joguina a la Plaça del Sol, durant les festes de Gràcia. L’experiment va durar dos o tres anys, i a partir de llavors vaig guardar els instruments –el pianet, la guitarra de plàstic...– amb la intenció de fer la meva música amb aquests materials”. Fins llavors, Comelade havia publicat uns quants discos de la mal anomenada música experimental (tota música és abstracta, imprevisible i investigadora, en principi), dels quals se n’ha fet una tria interessant a "Back to schizo" (1975–1983). A partir de llavors Comelade va substituïnt progressivament els instruments elèctrics pels acústics, i el primer disc on l’estil ja és indestriable de l’artista és El primitivismo, enregistrat a Barcelona l’any 1988. Des d’aquell moment, l’aposta pels instruments menuts ha estat cada vegada més total, així com la defensa de la pràctica musical, mai de la catalogació –recordem “Pim pam poum al concepte”, d’"Espontex sinfonia" (Discmedi, 06)– i la vocació primitivista, tan propera a l’esperit del rocanrol. “Hi ha una relació entre la fórmula clàssica del rock i la meva manera de practicar la música, de fer servir els instruments i de relacionar-me amb els músics. Per a mi, el rocanrol és el moment més productiu de la cultura occidental del segle XX. És el més frenètic: els anys 60 i 70 són, cada dia, cinc mil informacions diferents, és increïble... És un fenomen únic al món, uf. És una producció impressionant! El frenesí, però, s’acaba a mitjan dels 80: llavors comença un nou so, que és tot igual. La meva actitud musical és d’individualisme respecte la globalització del món cultural d’avui. Sóc un fora de joc, un marginal. La realitat és l’acció directa: tocar aquestes cançons, de la manera que jo les toco, a la plaça de la vila, al carrer, al bar, al Palau de la Música. On sigui. És una vida de trenta anys de ser coherent amb aquest discurs”. Per a "Mètode de rocanrol", disc concebut a casa seva i en el qual ha treballat els dos últims hiverns, Comelade s’ha envoltat de menys músics que de costum: hi trobem el trombonista Enzo Tozoni, el multi i transinstrumentista Pep Pascual i el percussionista Didier Banon, a més de la col·laboració puntual d’Enric Casasses, que recita –amb les veles de la veu ben inflades– “Cançó sense títol”, de Pau Riba. Tots ells han ficat cullerada al bufet lliure de les divuit peces d’aquest disc, que com és habitual pren els ingredients que vol d’estils ben diversos (tango, rumba, blues, cobla catalana...) per a treure’n un resultat que només ens podria servir el xef Comelade.

Oh-la-la: Comelade, esquerp però autèntic

Petits, però únics
“El primer pianet el vaig trobar al carrer i quan el vaig provar el pensament va ser: ‘Uau! El so d’aquesta merda és increïble!’. La meva música no té res a veure amb la infantesa, la nostàlgia ni els records”, ens diu Comelade quan li preguntem pels instruments de joguina que fan de les seves cançons experiències úniques. “Quan graves un pianet, al mateix temps surt el so del dit sobre el teclat, el so del mecanisme, el de la barra de ferro i la música. Són quatre informacions musicals diferents a partir d’una petita merda: és això el que m’interessa.” Comelade diu no recordar res de quan era petit, però en canvi sí que pot precisar el moment en què va adquirir els seus primers instruments de joguina: “Va ser el 1978. Em van enviar un saxofon de plàstic”. Des d’aquell moment es va interessar per les possibilitats dels instruments de joguina, tot i que no seria fins la unió professional amb Pierre Bastien i Víctor Nubla que no descobriria que aquell era el camí que volia seguir. “El millor pianet que he tingut el vaig trobar a Barcelona, fa vint anys, amb l’Enric Casasses. Me’l van robar a París, al cap de tres anys, just quan me n’havia comprat un de similar, japonès –marca Kawai–, no tan interessant, que vaig fer servir durant la dècada dels 90 però que tenia un so mig glockenspiel, mig xilofon que em va acabar cansant. Els millors pianets són els de fusta amb barra de ferro”. Un dels principals problemes dels instruments de joguina és la seva fragilitat: duren poc, i les seves peces s’han d’anar canviant constantment. L’altre obstacle és la poca disponibilitat del material. “Cada cop és més difícil. Als encants ja no s’hi troba res, com a molt material de plàstic dels 80, però el material de fusta i plàstic dels 60 i 70 –el millor– ja s’ha acabat. Per trobar peces bones s’ha d’anar a picar a la porta del col·leccionista d’instruments de joguina, i això és caríssim”. Sortosament, no tot sembla perdut: “Ara hi ha un interès per part de noves generacions per la música acústica. És normal: amb aquests materials pots arribar a la il·lusió de tenir el teu propi so; amb un sintetitzador és totalment impossible”.

Publicat a Mondosonoro (2008)

Excess baggage

Aunque Architecture in Helsinki hayan perdido a dos de sus tripulantes recientemente por abandono de su barco musico-surrealista, las ganas de descubrir nuevos sonidos a partir de su bagaje pop, rock, funk o calypso les han llevado a publicar su tercer disco, "Places Like This" (Polyvynil / Sinnamon, 07), donde esta vez construyen, con más espíritu de banda que de colectivo, un pequeño mundo variopinto, divertido y bailable.

La entrevista con Architecture in Helsinki fue una de aquellas aventuras que uno recordará toda su vida. Acostumbra a ser normal que los artistas no sean puntuales a su cita –aunque ellos tenían sus razones: tuvieron que pagar 200 € de multa en el aeropuerto por exceso de equipaje–, pero ya no es tan habitual que te echen dos veces del mismo restaurante donde intentábamos seguir el método tradicional pregunta-respuesta (estaban preparando las mesas, alegaron los camareros). Ya definitivamente instalados en unas escaleras, en el hall del hotel –con clientes subiendo y bajando, que obligaban a parar la entrevista cada treinta segundos, aproximadamente– descubrimos el alboroto que puede llegar a armar una tuna que, mientras esperaba también en el hall, ensayaba las canciones con las que «animarían» más tarde una boda. En medio de tantos contratiempos, nosotros preguntábamos a James Cecil por la importancia «del elemento desconocido» que siempre buscan Architecture in Helsinki en sus canciones, eso según Cameron Bird, cantante y multiinstrumentista (como los otros cinco –antes siete– miembros del grupo). «Ponernos a escribir canciones sin saber hacia dónde irán es realmente importante, para nosotros. Con cada canción intentamos hacer algo nuevo: no queremos repetirnos, y tampoco queremos sonar como otras bandas», nos cuenta, y automáticamente nos viene a la cabeza el cut ‘n’ paste estilístico entre y dentro de las canciones de "Fingers Crossed" (Bar/None, 04) o "In Case We Die" (05), sus anteriores trabajos, donde conseguían resultados estrambóticos gracias a coger elementos del pop raro de los B-52’s, del funk ochentero de los Talking Heads, de las bandas musicales que acompañan a los entierros y de tantas otras partes. En "Places Like This" nos entregan una decena de canciones que abandonan ligeramente el barroquismo instrumental de sus predecesores y se centran en transmitir raudales de energía positiva. «Nuestro principal interés en estos momentos es que la gente se lo pase bien y baile, escuchando nuestras canciones. Queremos transmitir un placer inocente, aunque el grupo ya no sea tan inocente como cuando empezamos hace siete años».

Hace unos meses Isabel Knowles y Tara Shackle dejaron el grupo, embarcado actualmente en una gira prácticamente perpetua que, en opinión de James, aunque les haga olvidar en que día de la semana están les permite estar más centrados en la música. «Para hacer el primer disco tardamos dos años, para el segundo ocho meses y para el tercero ocho semanas. Sabíamos muy bien cómo tenía que sonar 'Places Like This': queríamos que las canciones fueran más directas, que hubiera menos cambios dentro una misma canción y que, sobre todo, fuera bailable y excitante». La mayor parte del disco fue grabado en Nueva York en septiembre del 2006 después de volver de un tour de cinco semanas con Clap Your Hands Say Yeah! en el cual probaron su nuevo repertorio a diario. «En la mayoría de canciones se dio por buena la primera o la segunda toma, ya sea porque las habíamos estado tocando en directo recientemente como por Chris Cody, el ingeniero de sonido y responsable de los últimos discos de TV On The Radio, Yeah Yeah Yeahs y Blonde Redhead». Si el método de grabación fue rápido y efectivo, la creación de las canciones no fue tan sencilla, primero, porque tenían que readaptar el sonido de Architecture debido a que eran dos miembros menos, y segundo, porque Cameron se fue a vivir a Nueva York, mientras los otros cinco compañeros de grupo se quedaron en Melbourne. «Cameron nos enviaba un MP3 con el esqueleto de la canción y entonces cada uno, desde el pequeño estudio que tenemos en nuestras casas, teníamos unos días para hacer nuestras propuestas, que podían ser muy variadas, teniendo en cuenta que todos nosotros tocamos varios instrumentos y que también hacemos nuestras aportaciones vocales». De hecho, escuchando algunas de sus nuevas canciones como «Hold music» o «Underwarter» certificamos que las armonías y locuras vocales dispares (gritos, aullidos y susurros siempre emocionantes) son parte fundamental del encanto de Architecture in Helsinki, así como la variedad instrumental, que en "Places Like This" elimina buena parte de los metales y la larga lista de colaboradores de sus anteriores trabajos por cuestiones prácticas a la hora de viajar (recordemos que aquella misma mañana les habían clavado una multa de 200€) y también debido a las interminables pruebas de sonido antes de los conciertos.
Fieles a su voluntad de seducir al público con canciones bailables, los australianos han escogido como primer single «Heart It Races». Sin duda se trata de una de las canciones más pegadizas del álbum –atrevernos a decir que es de las mejores sería demasiado arriesgado–: las reminiscencias de la música calypso son evidentes, en buena parte gracias al uso del steel drum, instrumento tradicional de la isla de Trinidad cuyo sonido oscilante y etéreo embelesa a la primera escucha. «Es una canción muy simple. Un niño la podría cantar por la calle: tiene rimas muy sencillas y un ritmo realmente contagioso. El uso del steel drum crea un ambiente muy cálido, y es el resultado de que lo que más escuchamos en Architecture in Helsinki es world music, música dance y un poco de rock y folk». Y entonces, ¿de dónde salen las bases de hip-hop de «Feather in a Baseball Cap»? «Esta canción apareció como cara B de nuestro primer single, 'Like a call', hace cuatro años, y decidimos volverla a grabar. En esos momentos escuchábamos bastante música hip-hop, y aunque muchos de los problemas de los cuales hablan nos quedan muy lejos, ha tenido influencia en nuestra música. El hip-hop que más me gusta es el que se puede bailar: Run DMC, por ejemplo. También me interesa mucho el punk-funk de los Talking Heads, o Arthur Russell, influencias que se pueden ver en «Hold music» o «Lazy (lazy)». Poco a poco vamos perdiendo el miedo a decir qué música escuchamos y cómo la utilizamos en nuestras canciones».

Publicat a Mondosonoro (2007)

Apostle of Hustle - National Anthem of Nowhere (Arts and Crafts, 2007)

Andrew Whiteman és un nom que, a simple vista, pot no dir gaires coses als fans de l’indie que no se sàpiguen de memòria el santoral de noms que s’amaguen rere bandes com els Arcade Fire, Architecture in Helsinki o els Broken Social Scene (que tenen tants caps com Escila –o era Caribdis?–). Whiteman, a més de ser el responsable del trio Apostle of Hustle, que amb aquest "National anthem of nowhere" arriba al seu segon lliurament, és un dels membres dels dignes Broken Social Scene, que fa un parell d’anys van publicar el seu primer disc epònim (quan en realitat era el tercer). És indispensable afegir que Whiteman ve de Toronto, capital del Canadà que, no obstant això, darrerament està cedint protagonisme a la meitat francòfona de Montreal (encara que la majoria de grups coneguts cantin en anglès; una excepció, els Malajube, enèrgics i molt recomanables). Els Broken Social Scene formen part d’aquella rastellera de grups que practiquen un indie-rock interessant que agrada però no meravella. Per dir-ho ràpid i potser una mica exageradament: és el típic grup que queda bé –volem dir amb bona nota– en una compilació amb segell alternatiu, però que en canvi mai s’enfilarà als primers llocs dels millors discos de l’any perquè el que fan mai serà ni suficientment hype ni suficientment estrany. Whiteman, potser conscient d’això, quan es va embolicar a crear el seu propi projecte, Apostle of Hustle (Apòstols del tràfec, o una radiografia de certa modernitat amb regust baudelerià) potser va voler canviar la imatge que s’estava creant al voltant dels Broken Social Scene, que en aquells moments acabaven de publicar "You forgot it in people" (Paper Bag, 2002). El resultat va ser un debut, "Folkloric feel" (Arts & Crafts, 2004), que des del Canadà va voler oferir la seva pròpia interpretació de la música llatina: la base seguia essent el pop-rock de caire alternatiu, d’acord, però la presència de percussions cubanes, una guitarra que s’anomena tres i certes poesies espanyoles cantades en un castellà combatiu, que li donaven un toc suficient d’excentricitat per cridar l’atenció a un sector –ni que fos petit– de l’audiència. No cal dir que no va acabar de ser així (qui recorda Folkloric feel? No ho diem pas en un to foteta), i tres anys després Whiteman publica el segon lliurament dels Apostle of Hustle, "National anthem of nowhere", que s’allunya de les sonoritats llatines i se centra en treballar una dotzena de cançons que no s’escapen de l’indie-rock però que puntualment poden transitar altres terrenys. Hi ha el poema de rigor en castellà, «Ráfaga», de Federico García Lorca, i un homenatge a Víctor Jara, «Fast pony for Víctor Jara», però la majoria de cançons, tot i les bones intencions, no fan forat en les nostres orelles potser saturades de bones execucions instrumentals i lletres correctes a les quals els falta el bon llampec de la inspiració.

Publicat a Mau mau underground (2007)

http://www.maumaunderground.com/

L'escriptura de la serenitat

“El món no ha funcionat mai com un rellotge”, diu Amin Maalouf. La seva expressió és tranquil·la i bonhomiosa, perquè tot i haver titulat el seu darrer assaig Un món desajustat, les seves frases sempre tenen un revers positiu: “El món no ha funcionat com un rellotge perquè no n’ha tingut l’ocasió. És obvi que el món d’avui no pot ser com el d’abans: hi ha un mínim de regles del joc que cal respectar”.
Els darrers anys, Maalouf ha deixat estar els seus projectes noveŀlístics per concentrar-se en l’assaig. Les identitats que maten (1999) i Orígens (2004) han coŀlocat Maalouf al selecte club d’opinadors internacionals. Nascut al Líban l’any 1949, va exiliar-se a París l’any 1975 quan va esclatar la guerra civil libanesa. Fins llavors havia estat redactor del diari An Nahar, i quan va arribar a França va ser redactor en cap fins el 1985 de la revista Jeune Afrique, on es va especialitzar en els conflictes internacionals: des de llavors no ha parat d’intentar entendre el món i de donar-ne una visió que intenta agermanar Orient i Occident. “El canvi més gran en el periodisme durant els darrers anys –explica– ha estat el volum d’informació al qual pot accedir el lector. Actualment, estem totalment desbordats: no podem abastar-ho tot, però ens obstinem a intentar-ho. Tinc la impressió que ara per ara la feina més important a fer és formar el lector perquè pugui jutjar el que és creïble i el que no. Només així s’aconseguirà que la deglució d’informació es converteixi en assimilació”.
La bona acollida de Les croades vistes pels àrabs (1985) li va permetre dedicar-se a escriure a temps complet. Va ser llavors que van començar a arribar les noveŀles: Lleó l’Africà (1986), Els jardins de llum (1991) i El segle primer després de Beatriu (1992) van saber combinar ficció, història i reflexió i el van preparar pel retorn a l’assaig, en el qual s’ha centrat durant l’última dècada: “Un món desajustat m’ha costat cinc anys de feina i vaig començar a escriure’l motivat per la invasió de l’Iraq per part dels Estats Units l’any 2003. La societat nord-americana és molt transparent, i després de l’11-S van començar a aparèixer molts llibres interessants sobre el terrorisme internacional o els problemes de l’administració nord-americana”. Després de llegir uns tres-cents llibres sobre l’estat actual del món, Maalouf va construir la seva pròpia visió. “Quan s’ausculta el món cal buscar l’objectivitat total; intentar veure les coses com són. Després cal explicar-ho amb passió, sempre vigilant de no perdre la serenitat”. Igual que li va passar a Flaubert amb Bouvard i Pécuchet, quan Maalouf va començar a llegir assaigs va trobar que la bibliografia disponible era un pou sense fons, però es va saber aturar a temps: el llibre ha estat la manera de treure les seves pròpies conclusions sobre el món actual, encara que reconegui que s’hi hauria pogut passar molt més temps, investigant.


Una via d’esperança
“La crisi actual no és només econòmica, és sobretot moral. Els beneficis i guanys econòmics són les nostres preocupacions principals, i hauríem de donar més prioritat a l’ètica”, diu Maalouf, qui caracteritza la societat actual “d’heterogènia, mòbil i permeable”, i no es deixa consumir per la desesperació: “Concloure que el món està perdut no porta enlloc. Cal mantenir una via d’esperança pel que estimem i sobretot per les generacions futures”.

Publicat a Time Out Barcelona (89, 16–22 d'octubre del 2009)

Archie Bronson Outfit - Derdang Derdang (Domino, 2006)

Cuentan en la página web de Domino que fue el propio presidente de la discográfica, Laurence Bell, quien los descubrió en su local por sorpresa. No dudó en fichar inmediatamente a estas jóvenes promesas del rock –estudiantes de bellas artes– y publicarles un primer trabajo, "Fur" (Domino, 2004), que no debió defraudar sus expectativas, pues apenas dos años después aparece su continuación, "Derdang derdang", mezcla inflamable de guitarras obsesivas, gritos afectados y golpes de efecto muy bien calculados que consiguen hacer del disco un entretenimiento simpático. Abren fuego con «Cherry lips» –tormenta vitamínica– pero no es hasta el single «Dart for my sweetheart» que no despliegan todo su potencial psicodélico-bailable lleno de punteos y baquetazos repetitivos y unos coros femeninos que secundan muy acertadamente los aullidos del cantante de papier maché de cejas negras y perilla pelirroja –como puede comprobarse en su página web oficial. El disco puede hacerse un poco reiterativo en su segunda mitad, pero vale la pena llegar hasta el final para gozar de una relectura acústica del single que predice posibles aventuras futuras bien prometedoras.

Publicat a Mondosonoro (2006)

Mirando el mundo

“Fue un cambio de actitud interno: un intento consciente de huir del pop más desinhibido que era la base de ‘Cuidado contigo’”, nos cuentan entre broma y broma (hemos conseguido reunir a todo el grupo, que haciendo justicia a la sinceridad del nombre y a la honestidad de sus canciones se comportan como si el periodista que anota sus respuestas no estuviera presente). “Fuimos a grabar con Paco Loco después de haber machacado los doce temas del álbum durante medio año. Era el momento en que estábamos disfrutando al máximo de lo que habíamos estado componiendo…”. Cuando hablan de sus nuevas canciones, los integrantes de Alado Sincera muestran su entusiasmo y reafirman la decisión de cambiar de rumbo. “Antes nuestras canciones acariciaban: ahora el sonido rasca y pide al oyente unas cuantas escuchas para que se acostumbre a las novedades”. Canciones como “Naturaleza muerta”, “Comercial del descanso”, “El mirador” o “La televisión va por dentro” nos presentan a un grupo valiente que desplaza su punto de vista antes introspectivo hacia la sociedad (política, religión, televisión, Barcelona). El nuevo repertorio de los barceloneses palpita, chirría y condensa mensajes a modo de letanía. “En ‘Palimpsesto’ nos planteamos utilizar la voz como instrumento, y aparece solamente en los momentos indispensables. Es un disco grabado en directo, preparado con Frank Rudow y grabado en tres días y medio, donde priorizamos sonar frescos por encima de la perfección. Creo que por primera vez podemos decir que hemos conseguido que las canciones suenen tal y como las ensayamos en nuestro local”.


Publicat a Mondosonoro (octubre del 2009)

http://www.mondosonoro.com/?TabId=95&titular=Mirando+el+mundo&fecha=10%2f10%2f2009+11%3a00%3a00

Un món en equilibri

Si ens deixem guiar pel que a primera vista ens transmet un nom diríem –sense gaires dubtes– que els Anímic haurien de fer música emo. Certament, quan un escolta "Hau o Hïu" hi troba emocions de primera mà però ni una mica de hardcore: la seva barreja de folk, pop i experimentació els converteix en una proposta molt interessant, que transmet les seves ganes enormes de fer música amb un imaginari rural ben treballat.
La família Anímic ha anat creixent amb els anys. De bon principi –és a dir, fa tres anys– estava integrada per Ferran Palau i Núria Monés, però de seguida va créixer amb les incorporacions de Louise Joanne Sansom, Miquel Plana ‘Zuma’ i Juanjo Montañés. L’any 2005, quan ja van descobrir que musicalment s’entenien van decidir apostar per un model de vida comunitari, i des de llavors han convertit la casa seva de la petita població del Bruc en el centre d’operacions de la seva creativitat, que flueix contínuament. «Anímic ens hem autoeditat catorze referències, que van des de les dues cançons fins a discos amb una quinzena de temes», ens explica el sextet sencer hores abans de tocar al bar Heliogàbal de Barcelona. Tot i que en un principi la intenció era prescindir de la bateria, finalment han optat per integrar-la al seu so, i aquí és on apareix Roger Palacín (L’Ana és un koala), que s’ha convertit en el sisè Anímic (òbviament amb residència a la casa del Bruc). «Fins ara tots els nostres discos han estat reculls de cançons. Nosaltres anem fent i quan volem gravar un disc escollim la part del repertori que ens ve de gust i la treballem una mica més fins que passa per l’estudi, que actualment tenim al menjador de casa». "Niu-Núvol" (2005) va ser la primera referència que va cridar l’atenció més enllà de les muntanyes de Montserrat, que tenen clavades al davant del poble: van guanyar el Sona 9 2005 com a millor grup revelació, encara que la distinció no va canviar la forma de treballar del grup, que va seguir autoeditant-se les seves compilacions ("Campament" [2005], "Normalities" [2006]) fins que van topar amb un segell que els va convèncer, Error! Lo-Fi Recordings, que mitjançant les llicències Creative Commons ha penjat els seus últims projectes a la pàgina web de la discogràfica (http://www.error-lofi.com/), "Plou massa poc" –EP de baixa fidelitat però molta inspiració–, quatre nadales –prometen seguir-ne fent cada any– i un LP, "Hau o Hïu", que a més de la versió digital es pot adquirir a les botigues en format CD o vinil. «'Hau o Hïu' té catorze cançons molt diferents entre sí, i és la culminació de la nostra manera de treballar, que encara que sigui domèstica respecta els seus horaris i calendaris».

Els Anímic juguen a convocar l'Esperit Folk

Si bé és veritat que el so casolà –encara que gens low-fi, en aquest cas– és bàsic per entendre la filosofia vital i artística dels Anímic, cal dir que els sorollets que de tant en tant fan acte de presència enmig de les cançons juguen al seu favor, igual que passava amb les primeres gravacions casolanes de Devendra Banhart, i aconsegueixen convocar el recelós Esperit Folk en moments brillants com «Where Is He Now» –ens han promès que no sabien res de Hope Sandoval ni de Mazzy Star–, aconsegueixen la comunió entre so acústic i soul Motown a «Monster» –aquí sí que en reconeixen la influència– i s’atreveixen amb torch songs memorables com «Hospital per a animals» (on parlen de la convalescència d’un llop vell i dolent) o «Cau» («Cau d’un arbre, però no es fa mal»). "Hau o Hïu" ens presenta una col·lecció de cançons amb ànima i una visió del món particular, influïda per la natura que els envolta i dotada d’una espiritualitat no religiosa sana i en equilibri.

Publicat a Mondosonoro (2007)

Nit de vetlla - Jaume Serra i Fontelles (Edicions de 1984)

Amb Nit de vetlla, Jaume Serra i Fontelles reconeix “haver buidat el sac: el sentimental i el de la mala llet”. Tornar a escriure novel·la després de més de trenta anys és un pas que ha de ser llargament meditat.Requereix esforços importants: les recompenses, en canvi, són quasi imperceptibles. “El meu debut, Desitja’m sort, Madeleine, no es va publicar l’any 1974 per culpa de la censura. La decepció va ser tan gran que vaig decantar-me cap al teatre”. En aquests trenta cinc anys que separen Madeleine de la Remansa de Nit de vetlla, Serra i Fontelles ha compaginat la dramatúrgia amb la realització de programes televisius. “Aquesta novel·la, que m’ha costat onze anys, la veia com un guió de cinema. És plena de detalls visuals”. L’autor se’ns emporta al 24 de desembre de 1962. Després d’un llarg exili francès, l’Eduard torna a la seva ciutat natal, Remansa (anagrama de Manresa) i es retroba amb uns carrerons i bars atrotinats que semblen aturats en el temps. “Una vegada Salvador Espriu em va dir que el casc antic de Manresa li feia l’efecte que, de nit i d’hivern, podia ser l’escenari de l’aparició d’un dimoni, però no un dimoni com Déu mana, sinó de pastorets”. L’element fantasmagòric bressola tota la novel·la, que presenta una sèrie de personatges tipus que exemplifiquen el moment històric, a cavall del Pla d’Estabilització i del Desarrollismo franquistes. “És la novel·la de la meva vida”, diu Serra, i a continuació afegeix, amb un somriure ínfim als llavis: “però no és autobiogràfica”.

Cavallets psicotròpics heretats del franquisme

Publicat a Time Out Barcelona (88, 9–15 d'octubre del 2009)

Ulls blaus, mirada negra

Ja ho va dir Leonard Cohen a The future: “I’ve seen the future, brother, it is murder”. Els atacs de l’11 de setembre del 2001 van confirmar que l’assassinat a gran escala era possible, i van fer trontollar la seguretat dels Estats Units. L’11 de març del 2004, les bombes d’Atocha van escampar el terror a Madrid, i el 7 de juliol del 2005 Londres també va ser sacsejada per diversos suïcides musulmans. Martin Amis (Oxford, 1949) ha convertit l’11-S en el tema principal de diversos articles apareguts a la premsa britànica en els darrers vuit anys. El segundo avión compila les reflexions començades tot just una setmana després dels primers atacs i acaba de forma provisional l’11 de setembre del 2007. “Aquest llibre segueix creixent, i és possible que d’aquí tres o quatre anys en publiqui una nova edició que doblarà l’extensió actual”, ens diu Amis poc després de fer el cafè del matí amb Isabel Fonseca, la seva dona, que acaba de debutar amb la seva primera novel·la, Vincle.
Quan comencem l’entrevista, l’escriptor escura la tassa i enceta una Coca-Cola. “Els atacs de l’11-S …diu Amis– em van deixar incapacitat per seguir escrivint ficció, almenys durant un temps. Quan va començar la guerra de l’Iraq el 2003 estava profundament fascinat pel problema. Al principi, els pensaments i sensacions sobre els atacs eren confusos: quan vaig començar a escriure sobre el tema va ser per intentar trobar el sentit del que estava passant”. Amis diu que l’assaig s’escriu amb la part frontal del cervell –la més connectada amb la realitat–; la part del darrere serveix per a la ficció. Els atacs de l’11-S van atrofiar el seu esperit noveŀlístic, on exhibeix el seu humor aspre i, tot sovint, portat a extrems altament corrosius.

Anàlisi del món després de l'11-S
El segundo avión, anàlisi del món de després dels atacs terroristes als Estats Units, defuig la ironia i el sarcasme i ens mostra la cara més severa i apocalíptica de l’autor. “Com qui diu, jo ja me’n vaig del món –ja tinc una edat–, però els meus fills són molt joves, i el futur que els espera és força negre... Als noranta, recordo que un dia vaig dir-los que tenien la sort de no haver viscut sota l’amenaça nuclear de la guerra freda. De cop i volta, el setembre del 2001 aquesta seguretat es va esfumar: després dels atemptats de Nova York va haver-hi l’afer de les cartes d’àntrax, i a partir d’aquí es va començar a parlar de possibles atacs amb armes químiques, que podien matar milions de persones. Ara per ara, el número d’occidentals morts en atacs terroristes coincideix amb el número d’americans que s’ofeguen a la banyera –la xifra és ridícula–. En els propers anys, el terrorisme i l’amenaça d’un atac amb armes quñimiques s’aniran apropant i poden arribar a convergir. Hi ha especialistes en la qüestió que creuen que això serà cap al 2030”.
Al Regne Unit, El segundo avión va ser publicat a finals del 2007, i al cap de poques setmanes el professor Terry Eagleton va desacreditar l’opinió d’Amis dient que tenia tant de valor com la d’un netejavidres. Després d’escoltar la visió catastrofista d’Amis durant vint-i-cinc minuts no podem evitar de recordar-li les consideracions d’Eagleton, i aconseguim –finalment– una resposta digna de Richard Tull, personatge principal d’Information, un dels llibres d’Amis més càustics: “És possible que la meva opinió sigui tan poc valuosa com la d’un netejavidres, però preferiria escoltar què pensa de l’11-S algú que es dedica a netejar vidres abans que haver de preguntar-li a míster Eagleton”.

Amis ha canviat els pinballs de la post-adolescència per les Torres Bessones

Publicat a Time Out Barcelona (88, 9–15 d'octubre del 2009)

'Salam alaykum': Aproximació a l'Islam

Aga Khan és el nom del títol honorífic que porten els imams ismaïlites nizarites (la branca xiïta de l’islamisme seguidora de Nizar). Des del 1817, hi ha hagut quatre imams amb aquesta distinció. L’últim d’ells, Karim Al Husseini, fa cinquanta-dos anys que va ser investit amb aquest honor. Una de les moltes activitats de l’Aga Khan és presidir l’Aga Khan Development Network, institució que es ramifica en diversos àmbits d’actuació, entre els quals hi trobem el Trust for Culture, presidit des del gener del 2002 per Lluís Monreal, que fins llavors havia dirigit la Fundació La Caixa. Tenint en compte aquest vincle entre ambdues institucions no és gens estrany que la impressionant panoràmica que ens mostra Els mons de l’Islam sigui un dels projectes itinerants de CaixaForum que protagonitzen la rentrée expositiva barcelonina. La mostra, comissariada per Benoît Junod, director de l’apartat de museus i exposicions de la fundació Aga Khan, ha passat primer per Madrid, i les més de 150.000 persones que l’han visitat pronostiquen una acollida barcelonina tan positiva com la que els darrers mesos han tingut les retrospectives dedicades a Maurice de Vlaminck, Alphonse Mucha i Joaquim Mir.

Un títol per recordar: Ragaputra kausa

Un viatge selecte i ambiciós
Una de les persones que coneix més exhaustivament Els mons de l’Islam és Concha Gómez, que ha coordinat l’exposició. Ha estat ella qui ens ha explicat fil per randa els objectius, organització i disposició de la mostra, que es podrà veure a Barcelona durant quatre mesos i que, com és habitual, presenta tot un seguit d’activitats paraŀleles, com és el cas de les conferències dels Matins d’art, els tallers infantils o les projeccions programades pels propers mesos. “Volíem trencar el tòpic que l’art islàmic és essencialment geomètric: a la mostra veureu exemples de representacions figuratives, tant humanes com animals”. És el cas de llibres perses del segle XVI com El llibre dels reis i el Jamsa (també conegut com El quintet), que presenta cinc poemes èpics del segle XII de temes tan suculents com les aventures d’Alexandre el Gran o la narració de les vides de dos amants pertanyents a clans enfrontats. “El referent que ens ve al cap, en aquest cas, és la història de Romeu i Julieta”, ens comenta Gómez, que a continuació ens explica el sistema perquè els visitants puguin fullejar el contingut dels llibres que formen part de l’exposició: “Al costat de les obres hem instaŀlat pantalles tàctils amb totes les iŀlustracions dels volums i un resum del contingut del que s’hi explica”. Els mons de l’Islam es divideix en tres grans blocs que comencen al segle IX a Al-Andalus i van desplaçant-se cap a l’Orient. Al-Andalus està representat a través d’elements arquitectònics, fonamentalment, bigues, capitells, mènsules... El visitant arriba llavors al nord de l’Àfrica. “D’Egipte hem seleccionat diverses peces de joieria i unes capses molt maques per guardar-hi versions en miniatura de l’Alcorà. Pertanyen a la dinastia fatimita, la mateixa de l’Aga Khan. Dels otomans hem escollit ceràmica de colors molt frescos, amb influències xineses evidents”. Tot seguit arribem al centre de l’exposició, que porta per títol La fe alcorànica. “L’Alcorà, transmissor de la paraula divina, és el nucli central de la mostra. S’hi poden veure diverses edicions del llibre sagrat d’una bellesa ressenyable. L’exemplar amb pàgines tenyides de blau indi i amb la caŀligrafia daurada em sembla un dels més bonics”. Les caŀligrafies i decoracions alcoràniques canvien en funció de l’època i la zona, i les diferències són, en alguns casos, importants. De Bagdad a Delhi, la tercera part de l’exposició, destaca per l’apartat sobre l’Iran antic i medieval. “Hi ha una gran selecció d’objectes de cristall i ceràmiques, i una túnica de seda d’estil mongol datada del segle XIII que es va trobar al desert pràcticament intacta”.

Més clàssic que mai
Fa uns dies la Fundació La Caixa signava un acord de coŀlaboració amb el Museu del Louvre que en els propers tres anys portarà al CaixaForum cinc exposicions que hauran passat prèviament per París. La primera d’elles, Les rutes de l’Aràbia, tornarà a acostar-nos l’Orient a partir del novembre del 2010. El CaixaForum confirma amb aquest conveni que la seva mirada artística serà d’un abast cronològic més ampli i d’aspiracions més clàssiques, en els propers anys.

Publicat a Time Out Barcelona (88, 9–15 d'octubre del 2009)

Ana D - Satélite 99 (Elefant records, 2008)

Elefant Records ha celebrado de forma muy particular el décimo aniversario del lanzamiento de "Satélite 99", de Ana D.: ha reeditado las catorce canciones del álbum original junto a un segundo disco con 10 rarezas y versiones alternativas de «Galaxia», «Lo mismo que tú» y «Galaxia». Diez años son suficientes para comprobar si un disco importante sigue irradiando la misma fuerza que en su momento de publicación: para su "Satélite 99", la voz y sintetizador de Ana Díaz contaron con una alineación de lujo –Javier Corcobado (guitarras, theremin), Ibon Errazkin (guitarras, teclados), Frank Rudow (percusiones) y Susana Cáncer (Órgano Hammond)– es visto, a día de hoy y a través de los ojos de alguien que no vivió el furor original, como una miniatura exquisita, que versiona con elegancia alucinada canciones ya tocadas originariamente por la magia de la belleza («Más», «Sua estupidez»), prueba y convence con parte de su repertorio propio («Los Amantes», «Carnaval») y consigue desconcertar en algunos momentos («Galaxia»), aunque la sensación final sea de haber descubierto un tesoro frágil, deprimido y entrañable.



Publicat a Mondosonoro (2008)

Amantes del eco - Amantes del eco (La huella sonora, 2007)

“Es americano el oriente / en Moscú han elegido un nuevo zar. / Hay un ángel en el bar de enfrente / y yo escucho una armonía celestial”, canta Isabel Dimas en “Mi oportunidad”, uno de los temas más curiosamente anacrónicos del debut de Amantes del eco, nuevo proyecto de Luis Auserón después del disco de versiones junto a su hermano Santiago (Las malas lenguas, 2006) y su proyecto electropoético Klub (que editó únicamente un disco homónimo en 1999). Amantes del eco devuelve la sonoridad ochentera a Luis, que ha sabido rescatar sintetizadores, guitarras, bajos y programaciones para escribir una docena de canciones ligadas (indirectamente) a su esplendor artístico junto a Radio Futura. El amor es el gran protagonista de algunos de los mejores temas, que saben encontrar el punto justo entre el pop-rock y los ingredientes arties: “Condenada” mezcla sentimientos apasionados con elementos bélicos –que reaparecen en “Submarino atómico”–; “Un siglo de amor” apuesta por el optimismo y consigue un estribillo ultrapegadizo, imperecedero (“Fuera temor, vamos a apostar / por un siglo de amor / Venus aún luce en el cielo / por un siglo de amor”); “El viejo truco” nos habla de los deseos de conseguir el hombre perfecto con buenas dosis de electricidad.



Publicat a Mondosonoro (2008)

Albert Hammond Jr...

Albert Hammond Jr., no suficientemente contento con sus punteos de guitarra en los Strokes ha decidido estrenarse en solitario. El resultado, "Yours to keep" (Rough Trade, 2006) es un disco fresco y variado que nos recuerda, en algunos momentos, la espontaneidad de "Is this it" (Sony/BMG, 2001)

“Empecé a grabar 'Yours to keep' a principios del 2005. Fue con la canción ‘Cartoon music for super heroes’, la primera canción del disco. En un principio no pensaba en publicar nada de ello: siempre he estado grabando y componiendo canciones. Hacer mi propia música es algo que necesito casi diría orgánicamente, sin tener como primer objetivo convertirme en alguien famoso”. Aunque en “Everyone gets a star” cante sobre la posibilidad de convertirnos en estrella que todos potencialmente (ejem) tenemos, parece lógico que el pequeño de los Hammond no vea como prioridad cosechar con este debut en solitario un éxito tan rotundo como el que obtuvieron los Strokes con su primer disco –y poco tiempo después, con el segundo y menos redondo "Room on fire" (Sony/BMG, 2003). “Yo sigo siendo el guitarrista de los Strokes, y aunque ahora esté planeando hacer un pequeño tour de presentación del disco –que seguramente va a pasar por España– nunca me he planteado empezar una carrera en solitario. Las canciones que escribí las presenté primero a mis compañeros y no despertaron mucho entusiasmo, aunque reconozco que fue culpa mía no saber promocionarme suficientemente bien. Yo creía firmemente que podíamos juntar el mundo más rock de los Strokes con esta aproximación más pop a la música de este Yours to keep, pero no supe convencerlos. Al final creo que todo ha salido bien: estoy muy contento del resultado del disco. Realmente creo que he conseguido reproducir el mundo que estaba en mi cabeza, a la hora de componerlo”. El resultado se diferencia de los Strokes por lo ecléctico de la propuesta: anclándose en la música pop con momentos enérgico-bailables (“Back to the 101”) y otros más reposados (“Blue skies”), "Yours to keep" es un disco breve pero cuidado, producido por Greg Lattimer (Thin lizard down) y donde Hammond Jr. se acompaña de algunos invitados de honor como Sean Lennon, su bandmate Julian Casablancas, Jody Porter (Fountains of Wayne) o Sammy James Jr. (The Mooney Suzuki).

Albert Hammond Jr. comía nachos con queso, mientras le entrevistábamos

Una peculiaridad es que el orden de las canciones es el mismo en que los temas fueron compuestos y grabados. Así, la nana “Cartoon music for super heroes” es un tema de concepción anterior que el primer single del disco, “Everyone gets a star” –que se acompañará de versiones de Buddy Holly y The Who como caras B–, que a su vez precede a la bucólica “Call an ambulance” y a las finales “Holiday” y “Hard to live (in the city)”, y así hasta sumar diez canciones variadas que, si queremos creer a su principal responsable, “van gustando más cuantas más veces se escuchan hasta llegar al momento de pensar que se trata de un disco realmente cool”.

Publicat a Mondosonoro (2006)

Albert Hammond Jr. - Yours to Keep (Rough Trade, 2006)

De un disco que empieza con una nana que apela a soñar imposibles y que lleva por título “Cartoon music for super heroes” podemos esperar cualquier cosa. Y es que la estrena en solitario del guitarrista de los Strokes es una buena noticia por la frescura y espontaneidad que las diez canciones presentan, hecho sorprendente si tenemos en cuenta que se han ido cociendo a fuego lento desde principios del 2005 –justo cuando con su otra banda daban los últimos retoques al decepcionante "First impressions on Earth" (Sony/BMG 2006)– hasta que finalmente han sido grabadas a mediados de este año. Con un sonido que en canciones como “Hard to live (in the city)” o “Back to the 101” recuerda gratamente a "Is this it" (Sony/BMG, 2001) y con una voz no demasiado inspirada –pero no por ello efectiva– "Yours to keep" es un disco que se escucha ávidamente de principio a fin, que deja ganas de más, y que superado el impacto inicial empieza a supurar detalles –los beats discotequeros del final de “Bright young thing”; la parte de sitar de “Blue skies”– que nos confirman el crecimiento musical de Hammond. Crecimiento paralelo, eso sí, a las ganas de pasarlo bien, que siguen teniendo un papel importante en este debut remarcable.



Publicat a Mondosonoro (2006)

Honoré de Balzac - El cosí Pons (Edicions de 1984)

Un poeta és un home que no compta, que deixa que la seva dona sigui mestressa dels capitals, un home fàcil de portar i que s’ocupa amb ximpleries.

Voilà les poètes... "Je demande à ton lit le lourd sommeil sans songes"

El camí d'herba vermella

Albaialeix és un projecte de nom explícit i música poc apta pels partidaris de l’entonació i la música cristal·lina. Pel seu primer disc homònim, editat per Strange Ones, Alba Blasi i Aleix Clavera han comptat amb la col·laboració de Pablo Díaz-Reixa a les percussions. Tots tres aconsegueixen un disc d’atmosferes rurals i intensitats variables que parteixen del folk i el pop i en fan experiments.

“L’Aleix i jo vam començar a tocar junts per fer alguna cosa fora d’Extraperlo”, ens explica l’Alba un vespre de novembre de temperatura prou càlida com per prendre una cervesa a la terrassa del CCCB (lloc inicialment inhòspit i ombrívol). Sembla ser que, per arribar a Albaialeix, cal passar abans per Extraperlo, quartet barceloní integrat per Borja Rosal, Cacho Salvador, Aleix Clavera i Alba Blasi, a punt de publicar el seu primer disc, Desayuno continental, a can Mushroom Pillow. “Si no haguéssim format part d’Extraperlo no ens hauríem plantejat mai de fer un projecte, amb l’Aleix. Musicalment, des del principi ja vam buscar que fos diferent del que fèiem amb el grup: Extraperlo té moltes influències de l’indie-pop nacional, i Albaialeix vol ser un projecte més personal; per altra banda, Extraperlo sona molt més electrònic (en comptes de percussions hi ha caixa de ritmes)”. Albaialeix va néixer a principis del 2006 amb la intenció d’aplegar les composicions de l’Aleix i l’Alba que no encaixaven ni musicalment ni a nivell de lletra amb Extraperlo. No hi havia voluntat de fer cap disc: volien fer algun directe per explorar les possibilitats d’un cançoner que es nodreix d’un imaginari rural però el transforma en experiments que rarament s’escoltarien fora de ciutat. “Els directes d’Albaialeix són molt intensos –no passen mai dels trenta minuts–, i sempre els hem començat amb “El camí d’herba vermella”. Sonem força experimentals, en directe, i quan ens vam començar a plantejar el disc vam arribar a la conclusió que havíem de buscar una nova fórmula que condensés el discurs. Per això hi ha temes tan curts, que no arriben ni als dos minuts: el directe ens permet sonar de forma molt més oberta...” Com que es tracta d’un projecte paral·lel a la seva activitat habitual amb Extraperlo –paral·lel però no efímer–, Albaialeix es plantegen actuar només quan en tenen ganes; a més, han descobert recentment que no volen tocar els dos sols, sinó que sempre que els sigui possible volen estar acompanyats d’algú altre capaç de transformar el seu repertori. “Tenir les percussions del Pablo Díaz-Reixa o del Mau [Les Aus] és molt més estimulant que tocar nosaltres dos sols, que ja assagem i toquem junts. Ens agrada que les cançons es vagin transformant, i que mai siguin igual”. La capacitat metamòrfica del seu cançoner s’intueix al disc, encara que de forma menys explícita que en directe. Els tretze temes d’Albaialeix són una galeria d’intensitats variables, que oscil·len des les explosions desafinades de “El bosc maleït” fins a la calma continguda d’“Afternits” o “A Parets”; entremig hi quedaria l’esperit lúdic de “Koala” o “La primavera”, pop multidireccional i boig, i a l’extrem més experimental hi trobaríem l’onirisme enigmàtic de “Per veure-cantallops”. “És la cançó més rara que hem fet mai. I en disc diria que ha quedat molt més normal que en directe, perquè hem eliminat tota una sèrie de parts estranyes que hi havia al mig: veus difícils, canvis impossibles i ritmes que no encaixaven per cap banda. De vegades ens compliquem la vida... però assimilem aquestes complicacions i les toquem de forma intuïtiva”.

Dia d'ermita

Publicat a Mondosonoro (2009)

Tocant de peus a terra

Alado Sincera acaben de tornar de la gira de presentació del seu segon disc, "Cuidado contigo" (Junk, 07), que desembolica (només parcialment) els nusos sonors del seu debut, "Ven" (Junk, 05). Les onze noves cançons del quartet intenten, allunyades de qualsevol tendència o moda, transmetre emocions diverses i lliures, encara que estiguin comprimides en el cripticisme dels seus versos, que afegeixen, a la música impecable, el punt essencial de distinció.

Hem quedat amb Daniel Ardura, cantant i lletrista dels Alado Sincera, quartet mig barceloní i mig d’Igualada format, a més d’Ardura, per Oriol Soler (baix), David Comas (bateria) i David Berenguer (guitarra). Després de publicar Cuidado contigo –i ja pensant en noves cançons– reconeix trobar-se en un moment «tranquil i amable». «Ens portem molt bé entre tots. Surten idees i temes constantment», ens diu pocs minuts després que ens trobem: mentrestant, s’embolica un cigarret amb agilitat i sense que ens n’adonem se l’encén. «La gira de presentació del disc ha anat bé, des del nostre modest espai mediàtic. Hi havia concerts en què hi havia molt poca gent i d’altres en què la sala era més plena... Tant si tocàvem per mitja dotzena de persones com per cinquanta, nosaltres havíem de fer la mateixa actuació, havíem de donar-ho tot dalt l’escenari». Tot i que la seva proposta podria agradar –i força– al públic indie català i estatal, el debut dels Alado Sincera es va publicar sense fer gaire soroll, i aquest segon àlbum tampoc ha tingut la repercussió que els seus membres s’esperaven. «És curiós, perquè passem bastant desapercebuts encara que la nostra proposta sigui molt personal. No som un grup de tendència –i tampoc som mods. Tot i això, crec que tenim coses en comú amb alguns grups d’ara...». Refree, per exemple, en els moments més lleugers de tensió elèctrica, o Maga i les seves filigranes instrumentals.

Després de centrar-se en textures musicals més anglosaxones i d’acostar-se a l’esperit de certs cantautors francesos de fer de les seves lletres peces literàries amb un bon nivell (Dominique A, Daniel Darc, Arthur H) el nou disc dels Alado Sincera ha fet un viratge significatiu. «A 'Ven' fèiem una versió de 'La estatua del jardín botánico' de Radio Futura, i això ja denotava la influència de cert rock espanyol. Amb 'Cuidado contigo' vam voler fer un disc que sonés més rock i més proper. Sempre que entrem a l’estudi intentem aconseguir que el que gravem sigui coherent, equilibrat i homogeni, tot i que de vegades aquesta coherència sigui impossible de mantenir fins al final». Daniel Ardura fa referència, segurament, a la foscor lírica progressiva que es va apoderant del disc. «Si el disc es pot resumir conceptualment amb algunes cançons, crec que són “cc”, “A ras de mí“ i “Hiero”, on la conclusió és la següent: vigila amb tu mateix, perquè ets el teu pitjor enemic”. 'Ven' era un disc d’amor i malenconia, i tot girava al voltant d’això. 'Cuidado contigo' és un disc en què els temes es tracten a través de la mirada d’algú que toca molt més de peus a terra. El vaig escriure en un període de solitud. Per aquesta raó suposo que sona més nocturn, bohemi i es capta més fàcilment que l’anterior, almenys durant els primers cinc temes. Després de “Luz solar” els temes són molt més oberts, i els desenvolupaments instrumentals més llargs». Pel que fa a les lletres, un dels punts més intrigants del grup, a "Cuidado contigo" segueixen encriptant-se sota el betum desconegut de la poesia. «De vegades escric textos que no entenc, però sempre intento que aquests textos desprenguin la sensació del que vull dir. La nostra lírica és experimental però sense ser ortodoxament correcta».


Publicat a Mondosonoro (2007)