Elias Khoury - Ialo (Club editor, 2009)

Elias Khoury ens rep a la defensiva al vestíbul de l’hotel on ha passat les tres nits prèvies. És un divendres a la tarda: l’autor està cansat del ritme d’entrevistes de la seva estada barcelonina, culminat el dia anterior per una conferència a la UB. Ens esperàvem que baixés amb la boina i la cara llarga que fa gairebé sempre que el fotografien. La seva expressió és severa –quasi temible–, però du el cap descobert. El bloc compacte i dens de cabells blancs impressiona. Les respostes discuteixen totes les nostres preguntes: no hi ha res que li sembli encertat. Fins i tot l’incomoda quan citem les seves pròpies paraules: “La literatura mira cap al present i cap al futur, però també estableix un diàleg amb els morts”. “Qui ens ha de fer por són els vius, no pas els que ja no hi són. Els vius poden cometre crims. És això el que m’espanta”. Khoury va sacsejar el seu país amb la segona novel·la, Little Mountain, publicada l’any 1977. “Little Mountain va ser la primera novel·la mai escrita sobre la Guerra Civil al Líban, que havia començat dos anys abans. Quan va ser traduïda a l’anglès, Edward Said va escriure’n un pròleg en què analitzava el meu estil: la fragmentació, la repetició, el monòleg, la reescriptura d’una mateixa història, el tractament de la situació present...” Dotze anys després, Khoury va publicar El viaje del pequeño Gandhi (Icaria, 2009), en què l’autor torna a acostar-se a la Guerra Civil libanesa des d’una perspectiva aparentment allunyada de la duresa de Little Mountain. “El que en un principi sembla divertit acaba sent tràgic. A la novel·la hi ha diversos malentesos que acaben tràgicament. En certa manera, podríem dir que la Guerra Civil del meu país va ser el resultat de diversos malentesos...”.

Els encants de Ialo

Després de provar sort amb la seva novel·la més ambiciosa, La cova del sol, Club Editor recupera ara una de les obres més recents de Khoury, Ialo, on aconsegueix fer lluir les característiques que Said va detectar a Little Mountain amb l’expertesa i control del noveŀlista madur. “El personatge de Ialo és molt atractiu. És víctima i botxí. S’enamora i és a punt de canviar el rumb de la seva vida, però no és capaç de dir a Xirin que l’estima. Per últim, Ialo és torturat per un motiu amb el qual no té res a veure...”. Amb Ialo, Khoury ha escrit una novel·la tensa i dura, on ens anem endinsant en les complexitats del personatge a poc a poc. Es llegeix pràcticament com una novel·la policíaca, però el contingut és escruixidor. “Amb aquesta novel·la volia endinsar-me en el misteri de la llengua siríaca, que va morir fa temps, i que suposadament és la llengua que parlava Jesucrist. La idea més terrible per a un escriptor no és la pròpia mort, sinó la mort de la seva llengua. Totes les llengües acabaran morint”.

Publicat a Time Out Barcelona (96, 3-9 de desembre del 2009)

Pascal Comelade - Friki serenata (Discmedi, 2009)

“Friki Serenata” empieza con el teclado enloquecido de Pascal Comelade, que precede la entrada de la formación de músicos que en esta ocasión acompañan al músico de Ceret: Pep Pascual (trompeta, saxo, clarinete y un sinfín de artilugios sonoros siempre impecables), Iván Telefunkez (guitarras), Roger Fortea (bajo), Oriol Luna (batería, percusiones y guitarra de plástico).Con la excepción de Pep Pascual, Comelade descubrió al resto de músicos durante el concierto maratoniano de homenaje a James Brown, en el que varios grupos de la escena barcelonesa tocaron durante tres horas seguidas el “Sex Machine” de James Brown: el autor de “L’argot du bruit” y “Psicotic Music Hall” vio talento y gracia en la forma de tocar de los tres catalanes, que dotan de una fuerza desinhibida y joven el nuevo repertorio de Comelade. El orientalismo de “El misteri del triangle del vermut” combina a la perfección con el rock primitivista de “Ramblin’ Rose”, la ciencia-ficción sonora de “The Return Of Lux Interior The Magician” o la magia festiva de “Three-Eyed Hot-DogBelly-Dance”. Casi al final, “Improperis Serenata” ofrece una exhaustiva lista de insultos con acento rosellonés y desafía el buen gusto al mismo tiempo que consigue despertar sonrisas entrañables hacia el músico más tiernamente huraño del panorama catalán.

Publicat a Mondosonoro (novembre del 2009)

http://www.mondosonoro.com/mondo/detas/DetalleCriticaObra/tabid/96/Default.aspx?titular=Friki%20Serenata&fecha=03/12/2009%2011:00:00

És hora de passar-s'ho bé!

“Ja fa deu anys que el Saló del Hobby es fa a la Fira de Barcelona. Actualment ocupa el pavelló més gran: la superfície supera els 26.000 m2. No està gens malament, si tenim en compte que vam començar en un espai de 5.000 m2”. Aquestes paraules introductòries de Jordi Lluch, president del Saló del Hobby, demostren que no tot s’enfonsa, en temps de crisi. Estrènyer-se el cinturó i passar penúries és inevitable, i alguna de les petites alegries que ens poden allunyar del dia a dia encapotat són les aficions, potser l’últim que cal perdre, juntament amb l’esperança. “A Europa hi ha diversos salons dedicats al hobby. L’oferta és molt variada, però focalitzada en un o altre aspecte –sobretot trens o vaixells–, cosa que s’allunya de la nostra filosofia: nosaltres volem oferir activitats molt variades...” Aquesta intenció ha permès que el número de visitants hagi crescut fins arribar als 50.000, i que aquesta xifra s’hagi mantingut: “Hi ha moltes famílies que hi vénen a passar tot el dia, perquè hi ha activitats tant pels avis com pels néts, els pares i les mares”.

El saló del hobby defensa aficions
tradicionals allunyades de la virgueria tecnològica

Locomotores, aigua i maquetes
“El concepte de hobby és molt ampli. Intentem que el saló sigui no únicament un aparador sinó una eina per aprendre coses”, ens explica Lluch.
La Federació Catalana d’Amics del Ferrocarril presenta una mostra de modelisme ferroviari, que cada any fa la competència a una de les altres grans seduccions del saló: la piscina de 140 m2 que s’omple de vaixells de tota mena, pilotats per experts i aficionats d’edats molt diverses. “La piscina és de dimensions considerables: fa nou metres d’ample i catorze de llarg. Una de les activitats més espectaculars que s’hi faran serà una demostració de com s’apaga un incendi d’un vaixell”. L’escenificació es farà a partir de maquetes tan ben fetes que el drama semblarà real –tot i que no hi haurà víctimes.
La novetat ferroviària d’enguany és “la presència d’un club alemany que portarà un tipus de màquina de tren d’escala TT amb control digital que no s’ha vist mai a Espanya”. Tothom que ho vulgui podrà provar aquestes noves locomotores. Potser haurà de fer una mica de cua, però el president del Saló assegura que l’espera val la pena.
Una de les novetats d’aquesta edició és la zona dedicada al modelisme a partir de paper i cartolina. Darrerament està tenint certa anomenada en països de l’Amèrica llatina, i les construccions van des de vehicles històrics fins a personatges de manga i fins i tot alguna cara coneguda en el món del cinema, la política i els esports.
El concurs de maquetes organitzat des de fa deu anys per l’Associació de Modelisme és un dels esdeveniments més concorreguts. Cada any hi participen uns tres-cents concursants, que en alguns casos plantegen projectes que s’avancen a la realitat: “L’any passat un home va presentar la remodelació del Camp Nou de Norman Forster... feta amb escuradents!” Potser aquest any algú mostra una reconstrucció del Palau de la Música feta a partir de cèntims d’euro...

Creativa: els tallers fan afició
“Des de fa uns quants anys fem enquestes als visitants perquè valorin el Saló. Hi havia dones que deien que s’hi avorrien, que no hi havia activitats per a elles, i per això vam decidir dedicar una secció a tallers”. L’espai Creativa presenta activitats de punt de creu, patchwork, scrapboooking i moltes altres manualitats, que tot i ser pensades per satisfer majoritàriament el públic femení cada vegada són més transitades per homes, segons ens fa saber Jordi Lluch. Aquest any es podrà cosir una bossa per portar el pa, s’aprendrà a fabricar garlandes nadalenques amb un toc personal, es faran brodats mallorquins, bufandes i ganxet i, fins i tot, es podrà sortir del saló amb un penjoll que substitueix la complexitat pel mèrit d’haver-ne estat l’únic protagonista en la seva confecció.

La muntanya com a hobby
Una de les sorpreses de l’any passat va ser l’apartat dedicat al senderisme, que enguany torna a presentar una oferta de rutes muntanyenques pels Pirineus, les Illes Canàries, Saragossa i el País Basc. “Actualment no hi ha cap saló de turisme enfocat al senderisme, un dels hobbys més populars a Catalunya”, ens comenta Lluch, que destaca un cop més “la interactivitat i pluralitat” del Saló, que segueix demostrant, any rere any, que la tecnologia informàtica no és l’única manera de distreure’s.

Publicat a Time Out Barcelona (95, 27 de novembre–3 de desembre del 2009)

Jordi Coca - La nit de les papallones (Edicions 62)

“Les meves noveŀles no estan construïdes sobre una estructura argumental. Sovint parteixen d’un moment on no passa res”, ens diu Jordi Coca al seu pis del carrer Bruc, espai de creació noveŀlística i relaxació familiar decorat amb exquisidesa i meticulositat inteŀlectual. En el cas de La nit de les papallones, el moment inicial que desencadena la rememoració del protagonista és la visió d’una notícia on s’explica la mort d’una ballarina de music-hall, Carla. La foto fixa se’ns emporta a la Barcelona dels setanta, on el franquisme segueix ben present però comença a intuir-se el canvi de la transició. El protagonista treballa en un diari del Movimiento. Els seus articles descriuen l’activitat nocturna barcelonina. Quan descobreix la Carla, el periodista té una revelació: la desinhibició i la força de la ballarina el motiven a impulsar la seva carrera artística al mateix temps que s’hi aproxima. “El personatge de la Carla és pura intuïció. Del protagonista no en sabem res, però a mesura que avança la novel·la es va fent tèrbol i sòrdid: és ell qui narra aquest fragment del passat, però la crònica que fa dels fets està arreglada i manipulada per ell mateix”. Homenatge en clau de ficció a la ballarina Christa Leem (1953–2004), La nit de les papallones té com a precedent una narració que apareix al llibre coŀlectiu Barcelona, un dia (1998). “La Rosa Regàs em va demanar un text sobre la ciutat. El joc etern descrivia l’ambient d’El Molino als setanta, i quan el vaig acabar em va quedar la idea d’escriure una novel·la. Durant aquests anys he anat provant-ho, i no vaig trobar la manera de sortir-me’n després d’enllestir La noia del ball”. L’obra de Coca, que supera les trenta referències –entre novel·la, teatre, estudis literaris i poesia– arrenca de la coneixença de Joan Brossa l’any 1967 (“em va fer canviar l’actitud cap al fet d’escriure”). Gairebé quaranta anys separen Els Lluïsos de la seva última novel·la, i la perspectiva del temps ha permès que el propi Coca divideixi en tres grans blocs el que escriu: “Hi ha un apartat en què m’interesso per la llegenda i el mite, amb obres com L’emperador i Nit sota les estrelles. Un segon apartat inclou les noveŀles centrades en un personatge femení, com poden ser Lena i Cara d’àngel. Hi ha, per últim, una sèrie d’obres que són una crònica dels ambients barcelonins des dels anys vint fins a l’actualitat. Em fixo en les ànimes, no en les ideologies. És en aquest calaix que s’inscriuen Dies meravellosos, Sota la pols i La nit de les papallones”.

Publicat a Time Out Barcelona (95, 26 de novembre–3 de desembre)

Sis-centes vegades

Una vegada hi havia un periodista que durant uns quants anys es va dedicar a escriure un conte cada setmana, que era publicat en un diari que afirmava ser el més llegit de tot Catalunya. El periodista compaginava els contes amb articles d’opinió i un programa de ràdio que, al cap d’un temps, va canviar d’emissora i de nom (però va procurar mantenir la qualitat). Els contes van seguir apareixent, però un bon dia el periodista va ser interpeŀlat per una companya de gremi, que li va proposar un nou repte: escriure contes per ser llegits durant quatre minuts al seu programa de ràdio. El periodista s’ho va pensar, però va acabar acceptant la proposta, i al cap d’un cert temps en va publicar un recull, 100 contes morals, que al cap d’un any i mig va ser continuat per un segon lliurament, 201 contes corrents. Va ser amb motiu de la presentació d’aquest llibre que el periodista –Joan Barril– va trobar-se amb (sorpresa!) un altre periodista: en Jordi Nopca. Va ser a La despensa de Laforja, xarcuteria coneguda pels seus esmorzars de forquilla i l’ambient reposat de la part alta de Barcelona. “L’acte d’escriure no és una feina. Sé que hi ha escriptors molt millors que jo, però no m’importa: jo també sóc escriptor”. Barril parlava amb la tranquil·litat de qui, a les deu del matí, ja tenia escrites quatre o cinc pàgines i dos diaris llegits. “Jo no m’avorreixo mai. Passejo per Barcelona amb una llibreteta on vaig apuntant coses, però no per grafomania sinó, perquè si no ho fes, m’oblidaria del que veig i del que penso. Un cop a casa, puc optar per inflar les anotacions o deixar-les estar. D’això en diem feina? Això és un privilegi! La literatura no ens farà rics, i la notorietat ja no és la de fa un temps: l’escriptor més notori és el que ja ha mort”. Conscient del fet que per aconseguir una certa importància li caldria viatjar fins al més enllà, Barril preferia seguir vivint a Barcelona, i afegint dia rere dia un article als més de quinze mil que ja tenia publicats.

Il·lustració d'un conte dels germans Grimm

Una reflexió i un secret

“No crec que escriure parteixi d’una vocació, perquè la vocació implica una redempció dels altres que no estic autoritzat a fer. Per una banda, escriure em produeix una gran satisfacció. Quan llegeixo el que he escrit, em sorprèn que de tant en tant les coses em surtin bé –i en alguns casos molt bé. La feina d’escriure et permet, per altra banda, comprovar que hi ha escriptors que ho fan molt millor que tu. Fa un temps això em provocava una humaníssima sensació d’enveja, però ara ja m’he resignat a pensar que hi ha grans escriptors la vida dels quals no sé fins a quin punt serà tan agradable com la meva. Hi ha els escriptors de l’experiència –que en alguns casos ho passen molt malament– i els escriptors que es conformen amb la felicitat. Prefereixo ser d’aquest últim grup”, va dir Joan Barril, mentre acabava d’esmorzar i es preparava per seguir amb la jornada laboral, que com cada dimecres continuava a l’editorial Barril y Barral, seguia a la ràdio –de quatre de la tarda a mitjanit– i culminava amb un ritual: una partida de billar. El conte s’acabava i ni el narrador omniscient ni l’entrevistador tenien un ensenyament moral definitiu, així que Barril va confessar el petit secret per administrar el seu temps de forma tan productiva: “Mai no em reuneixo, perquè és una pèrdua de temps total”.

Publicat a Time Out Barcelona (95, 27 de novembre–2 de desembre del 2009)

Bitter Springs - That sentimental slush (Cargo, 2005)

Cada vez que veo una de las fotos en que aparece alguno o todos los miembros de Bitter Springs no puedo evitar una sensación de sorpresa ante su no disimulada normalidad –yo casi diría vulgaridad–, especialmente ahora que nos encontramos en un nuevo torbellino de grupos que venden solamente imagen y pose (rellénese este espacio con aquellos a quien se tenga más rabia). Con Bitter Springs pasa justamente lo contrario: que debajo de las camisetas de oferta que cubren sus torsos cuarentones se amontonan cantidades industriales de talento musical que, después de unos cuantos discos y años de arrastrarse por los escenarios de su Londres natal finalmente han empezado a ser valorados gracias al inmenso –cuantitativa y cualitativamente– That sentimental slush (Cargo, 2005), disco avituallado con canciones redondas («The king and I», «Gathering dust») y buenas dosis de cinismo y crítica social («Thee iditos computing», «Music… it’s a young man’s game»). Esperemos que, gracias a este álbum, sus rostros torturados se relajen un poco para poder seguir enriqueciendo durante muchos años al (demasiado) esteticista mundo de la música pop.

Publicat a Mondosonoro (2007)

Com deixar de ser guiri

Vivim al millor dels llocs possibles i no ho sabíem. Pa amb tomàquet, de Neil Willett, recull de forma divertida les experiències catalanes de l’autor, que ha recomanat a en Jordi Nopca cinc llocs per escapar de la Barcelona turística.

A hores d’ara, Barcelona és una de les ciutats europees més magnètiques pel turisme. Això és un fet –i les conseqüències són, com a mínim, devastadores. Hi ha estrangers, però, que quan descobreixen la ciutat i el seu tarannà cosmopolita (allò que despectivament alguns anomenen l’esperit multiculti) queden tan fascinats que no només volen repetir el viatge sinó que poden arribar a l’extrem de voler-s’hi quedar. Neil Willett va néixer a Portsmouth l’any 1977, i la lectura d’Homenatge a Catalunya de George Orwell va ser una revelació. “Quan el vaig llegir sabia que havia de venir aquí. Orwell parla de la revolució que va comportar la Guerra Civil a Catalunya: l’absència de jerarquia i les coŀlectivitzacions d’empreses em van atreure molt”. Willett va arribar a Barcelona el novembre del 2003 fugint d’Anglaterra, un país ple de paranoics, gent devorada per la cultura de la por i una joventut propensa a l’alcoholisme, especialment les noies, segons escriu Willett. “A Catalunya es vol viure tranquil i es dóna importància a l’alegria –a poder arribar a passar-ho bé. A Anglaterra les converses estan majoritàriament orientades cap a qüestions salarials”. Willett diu que, des d’Espanya, als catalans se’ns considera “freds, tancats i garrepes”. Contra aquest triple estereotip, l’autor de Pa amb tomàquet ens regala una mica d’autoestima: “En comparació amb els anglesos, puc certificar que els catalans sou divertits, oberts i generosos”. Willett ens cau bé de seguida, però per saber si els seus coneixements de Barcelona superen l’epidermis turística li demanem per cinc llocs que l’hagin ajudat a deixar de ser guiri.

1.Oddland
Aquest bar de còctels situat al número 52 del carrer Joaquim Costa es va convertir en la segona llar de Willett quan va arribar a Barcelona. “És un lloc petit i estret, però molt real: és tan conegut pels còctels com pel menjar. T’hi pots trobar gent de tot arreu”. El periple de Willett per terres catalanes acabava de començar: encara no s’havia dedicat a la jardineria, a la docència, a la traducció o a ajudar un galerista. Llavors no es podia ni tan sols imaginar que un dia acabaria publicant un llibre de les seves experiències. “Em semblava impressionant poder fumar herba dins el bar –i aquesta és una llibertat que la majoria dels bars encara et donen”.

2. Xador
“M’agrada perquè és un lloc sense pretensions. Pots trobar-hi una família d’escarabats sortint o entrant per la porta tranquil·lament...” El Xador, situat al número 61 del carrer Argenteria, és un dels peatges d’accés al Born més coneguts i menys in. Manté la decoració modernista: formes sinuoses, aproximacions aŀlucinades a la natura i les quatre barres. “El Born no és un lloc que m’agradi gaire, ha canviat molt. Ara és ple de botigues de pijos: cal trucar al timbre per entrar-hi...” El Xador és obert pràcticament sempre: l’estat dels lavabos ho certifica. “Estic convençut que Picasso i Dalí, quan eren joves, hi haguessin pixat sense problemes...”.

3. Bar Marsella
“Una nit al Marsella sempre acaba sent memorable”. Taules petites. Xivarri. Iŀluminació quasi policial. Al Marsella només li cal oferir absenta perquè els clients passin per alt qualsevol detall (igual que al Xador, els lavabos són per entrar-hi de puntetes). “A mi no m’agrada gaire l’absenta: l’últim cop que en vaig beure, em vaig oblidar del que havia fet durant unes hores, i això em va alarmar... Entrar al Marsella (C/ Sant Pau, 65) és obligat, però per l’ambient, que és fantàstic. Quan surts al carrer, descobreixes què és el Raval”.

4. Bar Romesco
“És un lloc petit, i sovint s’ha de fer cua per entrar-hi: és un restaurant molt popular”. El menú del Romesco (C/ Sant Pau, 28), és senzill però efectiu: les carns s’acompanyen de patates fregides o amanida. El vi de la casa ho fa tirar tot avall. “Un plat de seques amb botifarra i una copa de vi et costen uns cinc euros”, ens diu Willett, que a Pa amb tomàquet explica les meravelles de poder gaudir de menús del dia amb dos plats i postres, que contrasten amb els hàbits anglesos.

5. Plaça George Orwell
“La primera vegada que vaig comprar alguna cosa per fumar va ser a la plaça George Orwell”. El final del carrer Escudellers és quasi una fita impossible, actualment, sempre i quan se sucumbeixi en algun dels plaers que fan acte de presència des de la foscúria: venda de droga, prostitució, bars i discoteques on les batusses hi són freqüents... “El lloc que han dedicat a Orwell –home digne i de talent– no li fa gens de justícia”. Potser per això els barcelonins l’han rebatejat com a plaça del tripi.


Publicat a Time Out Barcelona (88, 9–15 d'octubre del 2009)

Viatjar des de casa

Amb l’arribada del setembre, les vacances s’acaben per a molts: cal marxar de la platja, buidar el got mig ple –si és que encara ho estava– i tornar cap a casa per recuperar la rutina laboral. Una excel·lent manera de trampejar la inevitable nostàlgia del final de les vacances, que es fa omnipresent quan s’entra a l’oficina (almenys durant les dues primeres setmanes de retorn) és llegir les novel·les protagonitzades per Tom Ripley. Gràcies a elles podreu recordar alguns dels escenaris imprescindibles del turisme actual –Venècia, Londres, Salzburg, Berlín, París o Atenes– i viatjar-hi, encara que sigui des del sofà de casa. D’aquesta manera l’abominable rentrée se us farà agradable, fresca i fins i tot intrigant.

Un gran personatge
Tom Ripley és el personatge més conegut de Patricia Highsmith (Fort Worth, 1921–Locarno, 1995), autora d’una vintena llarga de novel·les on els crims i el misteri sovint van acompanyats de personatges de psicologia complexa i a vegades tortuosa. Ripley forma part d’aquella mena de personatges que s’aferren a l’autor i ja no l’abandonen durant la resta de la seva vida creativa. En el cas de Highsmith, aquesta seducció va durar els gairebé quaranta anys que separen A pleno sol (1955) de Ripley en peligro (1991). Entremig hi queden La máscara de Ripley (1970), El amigo americano (1974) i Tras los pasos de Ripley (1980), totes elles editades ara per Anagrama a Otra Vuelta de Tuerca, col·lecció acabada d’estrenar. A Ripley el trobem, per primera vegada, a la Cinquena Avinguda de Nova York. Camina apressat perquè té la sensació que la policia el vol enxampar. L’home que el segueix, però, és Herbert Greenleaf, el pare d’un conegut de Ripley, que li explica que no té notícies del seu fill des de l’hivern passat. Aquest és el punt de partida del primer viatge de Ripley, que marxa cap a Mongibello motivat tant per la situació de risc que viu com –sobretot– per la fortuna dels Greenleaf. A Itàlia, Ripley troba de seguida Dickie Greenleaf, aspirant a pintor que viu amb la seva xicota Marge. El que podria haver estat una estada idíl·lica, acompanyada de matins relaxants, banyadors mínims i un ambient bohemi-ric de seguida s’enterbolirà per culpa de Ripley. Intel·ligent i alhora acomplexat pels seus pocs recursos econòmics, Ripley se les manegarà per passar una temporada ben moguda entre Mongibello, San Remo, Venècia i Atenes i acabar heretant la fortuna dels Greenleaf. La máscara de Ripley comença sis anys després: el protagonista se’ns ha casat amb Heloïse i ara viu a França, però la seva ambició, tenyida del gust per la pintura que va descobrir a Itàlia, l’empeny a fer-se passar per pintor i tornar a posar-se en un bon embolic: igual que A pleno sol, hi haurà algun altre assassinat, i la policia tornarà a sospitar de Ripley, però la seva astúcia el farà triomfar una vegada més. “Esta noche, hoy, ¿no podríamos quedarnos sin hacer nada? ¿Viendo la televisión por la noche?”, pregunta Heloïse a Tom gairebé al final de la novel·la, després que el seu marit hagi passat per moments difícils. Tom, que sap compaginar el seu costat delictiu amb la vida de parella, calma els nervis treballant el jardí, afició que a Ripley en peligro complementarà tocant el clavicèmbal i llegint en francès i alemany. Abans que això passi, Ripley seguirà movent-se per Europa amb tot el seu magnetisme enigmàtic: El amigo americano es resoldrà entre França i el Regne Unit, i a Tras los pasos de Ripley es mourà pels locals més fastuosos del Berlín Oest en plena guerra freda.

Alain Delon, en un dels moments d'A plein soleil (1960)

Seducció i misteri
Només a la quarta novel·la tornarà a trepitjar els Estats Units, acompanyat de Frank Pierson, un noi que actua amb ambicions similars al cada vegada més crepuscular Ripley, que viurà les seves últimes aventures des de la finca que comparteix amb Heloïse, Belle Ombre, nom que ens recorda les dues vessants d’aquest personatge emblemàtic de la literatura nord-americana de la segona meitat del segle XX: l’encant seductor i la foscor misteriosa.

Publicat a Time Out Barcelona (82, 28 d'agost–3 de setembre del 2009)

Ossip Mandelstam - Poemes (Quaderns Crema, 2009)

Nadejda Mandelstam va passar la dècada dels quaranta i dels cinquanta del segle d’habitació en habitació, amagant dins una olla els poemes del seu marit Ossip, que havia mort –en paraules d’Helena Vidal, traductora d’aquesta antologia– “exhaust i probablement víctima d’una malaltia mental, en un camp de concentració de trànsit a prop de Vladivostok, el 27 de desembre de 1938”.
Els problemes d’Ossip Mandelstam amb el règim comunista de Iósif Stalin havien començat deu anys abans: es van deixar de publicar les seves obres; va haver de patir l’exili des de 1934 al 1937; finalment, el 1938 va ser arrestat després que el govern li fes creure que se li havia concedit “una estada al sanatori de Samatikha”. La professora i traductora Helena Vidal ha condensat l’obra poètica de Mandelstam en trenta-quatre poemes que comencen amb els primers tempteigs de joventut, intensos i potents (“L’or fals dels arbres de Nadal / flameja al bosc amb mil guspires”), s’acosta cronològicament cap al desengany (“I jo que havia nascut ocell / per xiular i riure i menjar tortell! / Prô es veu que no es pot..., no puc”), se sentencia amb la crítica al règim (“I qui enceta una mitja conversa / topa amb l’ombra de l’home del Kremlin”) i acaba amb els Quaderns de Vorónej, escrits durant l’exili (“No, no ets pas mort, no ets encara sol”). La poesia de Mandelstam es va convertint poc a poc en revelació i resistència, traduïda en aquest cas amb una cura i un respecte que aconsegueixen versos d’una gran força.

Lev Aleksàndrovic Bruni: Retrat del poeta Ossip Mandelstam

Publicat a Time Out Barcelona (87, 2–8 d'octubre del 2009)

Cosmètica atractiva i brillant

La col·lecció de la Fundació ‘la Caixa’ és a punt de fer vint-i-cinc anys. Fa molt de temps que, ja sigui per les dimensions del fons –vuit-centes obres– com per la seva varietat, no pot reunir-se en cap de les sales expositives de la Fundació, i cal que sigui presentada de noves maneres, com farà, fins al gener, el CaixaForum de Barcelona, que ha encarregat el comissariat de Cosmètica dogmàtica a Luis Gordillo, una de les figures més veteranes i respectades de la pintura abstracta. Gordillo, home de rostre seriós i texans emplaçats dos centímetres més amunt del que caldria, ha vingut a Barcelona per presentar aquesta selecció de més d’un centenar d’obres de la col·lecció d’art contemporani de la Fundació ‘la Caixa’. “La tria d’obres respon a una voluntat d’aconseguir una dramàtica més forta. M’he centrat en escollir obres que tinguessin un element vital i que en certa manera tingui relació amb la meva biografia”. Gordillo, que si s’hagués hagut de regir únicament pel seu esperit artístic hauria posat una de les seves obres en cadascuna de les vint sales, remarca que ell no és comissari d’exposicions i que s’ha enfrontat amb la proposta amb la voluntat de veure-s’hi reflectit: “Em vaig adonar que no podia –ni volia– eliminar la part subjectiva i emocional, a l’hora d’organitzar aquesta exposició”.
En un principi, Cosmètica dogmàtica havia de dir-se K de kryptonita. “La kryptonita era l’únic que podia deixar fora de combat a Superman. Volia relacionar el concepte amb la mort de l’artista...”. La idea no va acabar de prosperar, i va ser reciclada en una segona proposta, Cosmètica dogmàtica. “Les dues paraules tenen alguna cosa que les fa funcionar musicalment. L’art té un objectiu cosmètic i es diferencia de la realitat en què aquesta és dura i sempre acaba tenint com a conseqüència la desaparició. Pel que fa al segon concepte, el dogmatisme, he de dir que els artistes acostumen a tenir una idea de l’art i de l’existència molt concretes que sovint els acosten al dogmatisme”.

Una mostra de la pintura de Jonathan Lasker

Espanya i el món
“A l’exposició hi veiem representats tres moments històrics significatius de l’art espanyol. Hi trobem, per una banda, el grup avantguardista El Paso, amb obres d’Antonio Saura, Rafael Canogar o el tenebrisme de Manuel Millares, una sala amb una mostra d’escultures molt oníriques i surrealistes –encara que són d’una gran fortalesa i rotunditat– d’artistes com Susana Solano, Ángeles Marco, Pello Irazo, Sergi Aguilar, Txomin Badiola i Maribel Domènech. Per últim, hi ha també representada la nova pintura figurativa: els ‘esquizos’ madrilenys, Ferran García-Sevilla i Miquel Barceló”. Gordillo reconeix que no ha fet justícia a Tàpies, del qual trobem un petit quadre de 1966 a la sala dedicada a El Paso. “Admiro moltíssim Tàpies, i crec que és el més gran dels pintors espanyols de la segona meitat del segle XX, però no he trobat la manera d’incloure’l a l’exposició”. La representació espanyola no es limita a aquests tres eixos: hi trobem Eduardo Arroyo, Juan Uslé, Pablo Palazuelo, un vídeo de Jordi Colomer amb Carlos Pazos de protagonista i una sala on les escultures de Jorge Oteiza són posades en relació amb les fotografies del japonès Hiroshi Sugimoto. “Oteiza és un dels meus artistes preferits. El seu misticisme és molt visceral: està molt interessat per l’espai del mig de les composicions. L’he volgut relacionar amb l’element poètic de les fotografies de Sugimoto”.
D’entre les moltes perles que es poden veure a Cosmètica dogmàtica hi ha les abstraccions pictòriques de Sigmar Polke i Jonathan Lasker, les metamorfosis fotogràfiques de Gillian Wearing, la tela balneàrica de grans dimensions d’Adriana Varejao, les obres geomètriques de Thomas Scheibitz i Matt Mullican (“és un artista conceptual jugant a l’església”, diu Gordillo) i una escultura de Martin Kippenberger on veiem un cérvol decorat amb triangles de vidre que penja cap per avall gràcies al contrapès de diversos corrons de cuina i sobre un fons en què es contraposa un home blanc dormint i un de negre penjat. “És una de les obres de gènesi de l’exposició. Kippenberger va ser un artista molt lliure, directe, físic i pop. Tens la impressió que a les seves obres hi pots trobar de tot. M’interessa molt”.

"Martin, stand in the corner and be ashamed of yourself",
de Martin Kippenberger

Publicat a Time Out Barcelona (95, 27 de novembre–3 de desembre)

Birdy Nam Nam - Birdy Nam Nam / Live (Uncivilized World, 2007)

A finales de diciembre del 2005 apareció el primer disco de Birdy Nam Nam, cuarteto francés de expertos en el turntablism (ahí van los apodos profesionales: DJ Pone, Crazy B, DJ Need et Little Mike). Los cuatro, alineados en fila delante de los platos –en una estética de corta y pega parecida a la de los delirios de Gael García Bernal en La science des rêves (M. Gondry, 06)– diseccionaban vinilos funk, jazz, electro-caducados y de la mal llamada world music y conseguían maravillas transgenéricas como el feeling klezmer que recorre toda «Body, mind, spirit» o el chill-jazz con polvos pica-pica tribales de «Jazz it at home». Un año y medio más tarde, Uncivilized World reeditan su debut junto a un recomendable DVD que contiene actuaciones (implosiones) y entrevistas con los miembros del grupo. Pero para conocer con todo lujo de detalles lo que los franceses consiguen en el escenario es mucho mejor recurrir a otro lanzamiento, Live, que además de relecturas in extenso de «Ready for what, ready for whut?» o «Kind of laid back» ofrece novedades (las dos partes de «Violons» o «Poppy») y una jam session final de casi doce minutos de duración. Se acompaña también de otro DVD con más de dos horas de Birdy Nam Nam, que han pasado de alimentar a loros pijos (cf. The party, B. Edwards, 1968) a llenar salas merecidamente.

Publicat a Mondosonoro (2007)

Bert Jansch - The black swan (Sanctuary, 2006

Bert Jansch ha entrado en esa dulce etapa final de las buenas trayectorias musicales donde grabar discos es como ir a comer a un buen restaurante o cuidar el jardín. Igual que ya hizo hace cuatro años con Bernard Butler y Hope Sandoval en The edge of a dream (Castle, 02) y anteriormente con Johnny Marr y el propio Butler en Crimson moon (Castle, 00), para su nueva entrega el cantautor escocés se ha rodeado de otro puñado de admiradores de la talla de Beth Orton, Devendra Banhart, los miembros de Espers Otto Hauser y Kevin Barker y el productor Noah Georgeson –responsable del nuevo sonido folk de Joanna Newsom o el “Cripple crow” de Banhart – y ha grabado un disco espontáneo provisto de grandes momentos que lo sitúan como serio candidato al comeback del año. De entre todas las colaboraciones sobresalen las interpretadas por Beth Orthon “When the sun comes up” y “Watch the stars”. Jansch, por su parte, engrandece su prolífico repertorio con “High days”, “Bring your religion”, la instrumental “Magdalina’s dance” –memorable duelo de banjos– y la adaptación de la tradicional “The old triangle”.

Publicat a Go-mag (2006)

Una Rússia sense tòpics

Francesc Serés no deixa mai de mirar-te directament als ulls, mentre et parla. És educat, i el seu bon fer arribaria a inquietar si no es correspongués amb l’ànima viva i clara que treu el cap als seus llibres. Són aparicions fugaces, però que recorren la seva obra de dalt a baix: la noveŀlística (amb la trilogia De fems i de marbres), la incursió teatral (Caure amunt) i els contes de La força de la gravetat. El seu nou llibre havia de ser signat, en principi, per la professora Anastàssia Maxímovna, i incloïa relats d’Ola Yevguènieva, Véra-Margarita Abansèrev, Vitali Kroptkin, Aleksander Vòlkov i Iosif Bergxenko. Serés s’havia multiplicat en cinc autors i una antòloga, però l’experiment finalment s’ha deixat estar perquè no vagi en detriment de les possibilitats comercials del llibre.
El possible joc de l’heteronímia queda desmuntat a la portada. Quan llegim el primer dels contes, Low cost life, low cost love, ens trobem amb un Serés que parla de les ganes d’aparellar-se d’una hostessa de vol. La casa de les nines russes –la següent narració– confirma el toc Jane Austen de la primera autora de la falsa antologia: Serés s’amaga sota la pell d’Ola Yevguènieva, i ens parla de Sant Petersburg com si fos l’Anglaterra romàntica de Sentit i sensibilitat o Emma. Una nina que s’amaga dins d’una altra nina, que a la vegada té una altra nina a l’interior, i així fins arribar a la més petita, que torna a ser Serés, a qui li és impossible desaparèixer del tot.
“Amb Contes russos volia prendre distància i no repetir elements que ja havien aparegut a la trilogia, però hi vaig acabar tornant de forma puntual, perquè la voluntat d’allunyar-se és parcialment completa. El lector d’aquest llibre trobarà molts punts de connexió amb els meus llibres anteriors i, alhora, moltes dissem-blances”.

Màlevitx. Al boulevard (1911)

Back in the USSR
“Amb un grup de nanos de Saidí enviàvem cartes a les ambaixades perquè ens enviessin prospectes, fulletons i llibrets. Era una manera de trencar amb la monotonia”. Una de les ambaixades escollides va ser la de la URSS, i Serés recorda que pagant un preu simbòlic va aconseguir que li enviessin llibrets sobre els temes que més preocupaven a la Unió Soviètica poc abans d’engrunar-se. Aquest primer contacte es va enfortir al llarg dels anys gràcies a la literatura (tots els grans noms: Tolstoi, Dostoievski, Gógol, Puixkin, Platònov, Bulgàkov, Tsvetàieva...). L’últim pas en aquesta relació ha estat integrar la Rússia soviètica –però també l’actual– al seu univers narratiu. Els anys, llocs i fragàncies que trobem en els vint-i-un contes són diversos: Txernòbil, Sant Petersburg, l’estepa, la Plaça Roja de Moscou, el kolkhoz o una nau especial, entre d’altres. “Costa de trobar el punt just que faci referenciar-te amb Rússia però que a la vegada no sigui un mostrari de vodka, trineus, la kalinka, l’exèrcit, el gulag i els saltadors amb perxa... Tots aquests elements hi són, però coŀlocats de forma absolutament excèntrica: la Segona Guerra Mundial hi apareix, per exemple, en un conte com La pagesa i el mecànic, però em serveix de marc per explicar una història d’amor entre una pagesa i un soldat que ha perdut els peus durant una batalla. Els llocs comuns –l’excés d’attrezzo–haguessin desactivat de seguida l’artefacte”.

Publicat a Time Out Barcelona (94, 20–26 de novembre)

Astronauta vestit d'escriptor

El 2009 hauria de ser l’any de Rodrigo Fresán. Des del 2003 no publicava cap novel·la: sis anys després ha retornat per partida doble amb una nova edició ”corregida i augmentada” d’Historia argentina i una nova novel·la, El fondo del cielo, que capgira, amplia i refà la realitat gràcies als mecanismes de la ciència-ficció, gènere que l’autor coneix des de l’adolescència i que li ha servit de punt de partida per enfocar els seus ulls d’astronauta sense escafandre cap a un repte que el perseguia des de fa temps: explicar una història d’amor.

Un temps fet a mida
“Els llibres que m’agraden més són aquells on l’autor t’imposa el ritme de la respiració narrativa. Com que El fondo del cielo és un llibre ‘amb’ ciència-ficció –no pas ‘de’ ciència-ficció–, el començament podria ser una mena d’aprenentatge de supervivència en una atmosfera diferent per part del lector, que s’ha d’acostumar al vestit espacial”. Fresán ens parla del seu llibre un dilluns al matí, en una àmplia sala de reunions de Random House Mondadori, grup editorial que a més de publicar els seus llibres compta amb el seu assessorament expert i meticulós per a la col·lecció Roja y negra. El seu discurs és tranquil, quasi de diumenge a la tarda. Igual que a El fondo del cielo, sembla que l’escriptor pugui grapejar el temps com li vingui més de gust: passat, present i futur es barregen i aconsegueixen crear una espècie d’ingravidesa que es llegeix amb fruïció gràcies a la impossibilitat de predir allò que vindrà a continuació, fenomen que, en el seu cas, no té res a veure amb misteris d’estil policíac o new age.
“A la novel·la hi faig aparèixer els meus principals referents en el gènere: hi ha Philip K. Dick i H.P. Lovecraft –camuflats, però reconeixibles. Hi ha també Ray Bradbury i els capvespres de Cròniques marcianes o els paisatges amb naus espacials abandonades propis de J.G. Ballard. El llibre vol ser tant un homenatge a la ciència-ficció que m’agrada com una crítica a aquella que no m’interessa gens: la que sempre mira cap al futur i es fascina de forma constant per les tècniques avançades”. El fondo del cielo és una novel·la on la ciència-ficció té història, encara que es resisteix a ser considerada des d’una òptica retro. Dividida en tres parts, la principal lluita dels personatges que hi apareixen (ens resistim a qualificar d’aliens els habitants d’Urkh 24) és conservar la memòria i evocar l’inici del final, embolcallat per una història d’amor en la qual la neu té un contingut quasi màgic. “Sóc completament agnòstic, però podria arribar a pensar que existeix un ésser superior amb un sentit estètic admirable gràcies a la neu”, amb els vidres de les ulleres entelats per l’emoció.

Reptes i interferències
“A l’hora d’escriure el llibre em vaig proposar dos grans reptes: aconseguir un llibre ‘trafalmadorià’ –homenatge a Escorxador número cinc, de Kurt Vonnegut– i provar d’escriure llibre on l’amor fos el motiu principal”. L’anulació de l’espai i el temps fa pensar en l’última època de David Lynch, plena d’interferències i moments angoixants que poden sorgir del context més aparentment innocent. “M’agraden molt els arguments amb forats negres i zones difuses. La ciència-ficció no ha de justificar-ho tot ni voler-se anticipar a res, com feia Isaac Asimov, per exemple”.


Publicat a Time Out Barcelona (93, 13–19 de novembre del 2009)

Diumenge de pètals, tiges i troncs

Si el Jardí Botànic de Barcelona hagués estat concebut per la ment de Lewis Carroll, els xiprers i els roures mantindrien discussions polítiques, la ginesta, els clavells i les tulipes organitzarien concursos de bellesa i els diversos tipus de molsa, aferrats a roques de mides, colors i textura variables, es mofarien dels visitants amb jocs de paraules que compaginarien l’enginy i la rima. Mentre això no passi, els habitants vegetals del Jardí Botànic cedeixen el protagonisme al personal que hi treballa i que, dues vegades l’any, converteix aquest espai privilegiat de Montjuïc en l’escenari d’una gran festa amb activitats per a tots els públics. “El jardí experimenta canvis molt importants cada estació de l’any. Ja fa temps ens vam plantejar una sèrie d’itineraris que precisament feien èmfasi en aquestes transformacions estacionals. Per potenciar aquests itineraris, vam pensar de fer festes inaugurals a l’epicentre de les estacions, que és el moment en què els canvis es poden observar en el seu esplendor”. Parlem amb Amadeu Camps, tècnic del departament de comunicació del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, que igual que el monstre Esciŀla, té més d’un cap. Si la criatura mitològica en tenia sis, l’entitat municipal en té la meitat: dos al Parc de la Ciutadella (Museu de Zoologia i Museu de Geologia) i el tercer a Montjuïc (Jardí Botànic).
“En un principi volíem fer quatre festes, una per cada estació. Finalment vam decidir que fer-ne dues era l’opció més sostenible”. Un cop descartades les opcions extremes –estiu i hivern–es va començar a treballar en el primer Planta’t. “La festa on va venir més gent va ser la de la primavera del 2008. Aquell diumenge van passar-hi quinze mil visitants, pel Jardí: va ser perquè el Planta’t va coincidir amb la inauguració de la zona d’Austràlia”. L’objectiu d’aquesta gran celebració –que normalment aplega entre cinc-mil i deu-mil barcelonins– és molt clar, per a Camps: “Encara ens queda camí, a l’hora de fer conèixer el Jardí Botànic a la ciutadania. A cada festa hi ve un percentatge important de gent que el descobreix per primera vegada. Nosaltres volem potenciar que es vulgui repetir l’experiència, que la visita al Jardí no sigui puntual”.
Plantejada com una jornada de portes obertes amb activitats per a famílies –però també per a adults–, el Planta’t de tardor presenta una vintena de tallers, tasts, concerts i itineraris per exposicions temporals.

Quatre imprescindibles
De les quatre microxerrades programades, Amadeu Camps ens recomana Etnobotànica, on Teresa Garnatje, científica titular de l’Institut Botànic de Barcelona, parlarà sobre les relacions entre persones i plantes (12.15 h). “Un dels tallers més recomanables és el de Confecció d’Espardenyes en Miniatura’, en el qual tothom que participi s’emportarà la petita espardenya de sis centímetres que haurà preparat en forma de clauer”. L’oferta de tallers –tots ells de 10.30 a 14 h– és completada amb la preparació d’un repeŀlent d’all per a pugons i un taller d’experimentació amb verdures que canvien de color segons el terreny on es troben.
“Una de les activitats més espectaculars és Tall de Fusta amb Destral i Treballs amb Xerrac’, a càrrec de l’Associació Catalana de Talladors d’Arbres”. Aquesta demostració començarà a les dotze. Una mica després, la plaça dels Voluntaris, situada al centre del Jardí Botànic, serà escenari del concert de gralles dels Bordons de Tarragona. D’una a dues, el grup repassarà valsos, polques i melodies populars en un entorn tocat pels refilets avícoles.
“Els visitants no s’haurien de perdre la visita a l’exposició temporal sobre fibres vegetals. És una de les últimes oportunitats que tenen de veure-la: s’acaba el 30 de novembre!”. La visita serà amenitzada per l’actuació dels Clownvocats, que també participaran al recorregut per la mostra De la llavor als fruits, sobre el quinzè aniversari de l’Associació d’Amics del Jardí Botànic. Els més petits de la casa passaran també una molt bona estona si s’animen a participar al joc de pistes pensat per desentrellar una sèrie d’enigmes relacionats amb el món vegetal, que tot i no ser tan verbívor com el planteja Lewis Carroll segueix amagant unes quantes sorpreses.

Publicat a Time Out Barcelona (94, 20–26 de novembre del 2009)

Una setmana amb bata blanca

Els experiments s’han de poder repetir per qualsevol persona i a qualsevol lloc i han de ser falsables. Les dues bases del mètode científic es poden aplicar perfectament a la Setmana de la Ciència: les conferències, cursos, exposicions i jornades de portes obertes tenen la intenció d’arribar a tota mena de públic i fer-ho des d’una quantitat tan abassegadora d’espais que sembli que tota l’àrea metropolitana barcelonina sembli un immens laboratori preparat per verificar o refutar el model que proposa, des de fa catorze anys, l’esdeveniment. Albert Castellanos, director de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI), ens explica que, tot i sotmetre cada any la Setmana de la Ciència al rigor de la falsabilitat, de moment les xifres demostren que el model funciona: “Quan vam començar, la iniciativa va ser pionera a Espanya, i actualment podem dir que és un referent a nivell europeu. La nostra proposta és fer entendre la ciència de forma lúdica, amb vocació de proximitat, i de moment ens ha funcionat molt bé: l’any passat, les quatre-centes activitats que vam programar per tot Catalunya van ser seguides per un total de cent-mil persones, i aquest any esperem comptar amb una afluència de públic similar”, diu Castellanos, director de la fundació que organitza la Setmana.

Karl Popper: Falsable!

Quatre grans eixos
Del 13 al 24 de novembre hi haurà un total de quatre-cents vint actes per tot el territori català, més de dos-cents només a Barcelona, que enguany no s’estructuren al voltant d’un únic tema. “El 2009 és un any molt prolífic pel que fa a efemèrides i commemoracions, i ens era impossible centrar-nos en un sol eix, per això n’hem escollit quatre: Charles Darwin i l’origen de les espècies, Narcís Monturiol i els 150 anys de la primera immersió submarina, Galileu Galilei i els 400 anys de la primera observació astronòmica; per últim, com que el 2009 és l’any europeu de la creativitat i la innovació, també hi dediquem un espai significatiu”. Algunes de les activitats que cridaran més l’atenció de l’edició d’enguany són la Ruta dels Ictineus, que es podrà fer durant tota la Setmana de la Ciència i que us permetrà conèixer els tres ictineus creats per Narcís Monturiol (Museu Marítim, de 10 a 19.30 h), les conferències sobre la revolució que va suposar Charles Darwin, d’entre les quals destaca Darwin parla de Darwin. Sense censura, a càrrec de Victòria Medina, historiadora i arqueòloga (Casa Elizalde, dissabte 14, de 12 a
13 h) o la visita nocturna de dissabte 14 a les 19.30 h a l’Observatori Fabra, on podreu mirar-vos, molt ben assessorats, algunes de les troballes de Galileu, i no us caldrà renegar-ne, com li va passar a l’astrònom italià davant de l’implacable tribunal de la Inquisició. “A més de les conferències temàtiques i de les taules rodones, m’agradaria destacar les jornades de portes obertes de centres com el CosmoCaixa –del 13 al 22 de novembre– o exposicions com Cerdà i la política pràctica, que ens descobreix a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de quina manera l’urbanista va ser també revolucionari en el camp del pensament polític”, ens explica Castellanos, que gràcies a l’allau d’actes dels propers dies té la intenció de col·locar la ciència “al centre de l’agenda política”. “Invertir en ciència i recerca és invertir en el futur del país: n’haurien de prendre consciència, els polítics. Fa poc, es publicava una enquesta en què s’assegurava que més del 50% de la població considerava l’atur com la seva preocupació principal. Només un 7% tenia inquietud pels recursos i les polítiques de ciència del govern... Amb la Setmana de la Ciència volem intentar canviar aquesta situació”.

Una professió apassionada
“El segon gran objectiu de la Setmana és fomentar les vocacions científiques”, diu Castellanos. Tenint en compte aquesta premissa és normal que una part important dels cursos, tallers i jornades de portes obertes s’adrecin a adolescents i, per primera vegada, també als més petits durant el Sisè Dia de la Ciència a les Escoles, que durant el dia 18 de novembre aproparan diversos aspectes científics a més d’un centenar d’instituts i tres escoles de primària. El Parc Científic de Barcelona i l’Institut Químic de Sarrià són alguns dels centres que “volen apropar l’activitat del científic des de la vessant més humana”. “La ciència és una professió atractiva i apassionada, i els actes pensats per als més joves tenen la voluntat de transmetre aquest missatge”, opina Castellanos. Potser alguns dels químics, físics, astrònoms i biòlegs de demà més coneguts surtin d’algun d’aquests actes. Si no, els alumnes hauran passat, gràcies a la Setmana de la Ciència, una estona entretinguda i amena.

Publicat a Time Out Barcelona (93, 13–19 de novembre del 2009)

Belle and Sebastian - The life pursuit (Rough Trade, 2006)

Esperàvem aquest nou disc dels Belle and Sebastian per un doble motiu: 1) per comprovar si seguien la línia més poppy –i orquestral– del seu darrer lliurament, Dear catastrophe waitress (Rough trade, Sanctuary 2003) o retornaven al reducte de culte que van anar construint amb discos com If you’re feeling sinister (Matador, 1996), The boy with the arab strap (Matador, 1998) o el menyspreat –injustament– Fold your hands child, you walk like a peasant (Matador, 2000); 2) per confirmar que la tristor de cançons com "Don’t leave the light on baby" o "I fought in a war" seguia evaporant-se per donar pas a un optimisme matisat –com ha de ser.
The life pursuit, contra tot pronòstic, aconsegueix superar el seu predecessor: segueix la via més accessible de la banda d’Stuart Murdoch –cada cop més seva– però s’allunya del so un pèl massa barroc de Dear catastrophe waitress. Els instruments són els justos i sonen on han de sonar, i és precisament en aquest sentit que cal destacar la producció de Tony Hoffer –més encertada, potser, que la de Trevor Horn en el disc anterior. Després de vuit mesos de gravació, els resultats són pràcticament immillorables: ens submergim en tres quarts d’hora de música variada i alhora familiar, que graten de sonoritats dels 60 però també dels 70. Són especialment ressenyables la revisitació del glam-rock a "The white collar boy" o "The blues are still the blues", que semblen sortides d’algun fotograma escapçat de la pel·lícula de culte Velvet Goldmine (Todd Haynes, 1998) o l’excursió funk de "Song for sunshine", on sonen a Sly and the Family Stone amb unes quantes cullerades de llet que emblanquinen el resultat per arribar a una tornada al més pur estil Bee Gees ("Sunshine, we all see the same sky" i aquells cors angelicals).

Pel que fa a les lletres, The life pursuit juga a una visió agradable i divertida de la vida, amb uns quants protagonistes adolescents que expliquen les seves experiències escolars ("Act of the apostles", "Sukie in the graveyard"), la vida al marge de la llei ("The white collar boy") o el record fugaç d’un dia ("We are the sleepyheads"). Però també ens trobem amb algun moment en baixa forma anímica marca de la casa ("Dress up in you" o el record d’algú que ha tingut èxit en el món del showbiz, "For he price of a cup of tea" o el preu que s’ha de pagar per la singularitat).
Resumint: un gran disc que no decebrà els fans que va fer amb Dear Catastrophe waitress però tampoc –i això és important– els seguidors de la banda de culte de tota la vida que homenatjava amb el seu nom una sèrie de dibuixos francesa en què els protagonistes eren un nen (en Sébastian) i un gosset simpàtic del Pirineu (Belle). Bub. bub.

Publicat a Mau Mau (2006)

Bebel Gilberto - Momento (Ziriguiboom, 2007)

Después de inventarse una etiqueta para la música que escribía –el “Technova” que cedió a Towa Tei en 1995– Bebel Gilberto vuelve con su tercer larga duración, Momento, disco que quiere explotar por enésima vez la consigna del carpe diem. Después de pensárselo mucho antes de debutar en el año 2000 con Tanto tempo, la buena acogida del disco y la pequeña revolución (monetaria) que supusieron las compilaciones de Brazilectro, el Bossa-Chill y demás sucedáneos, Gilberto volvió con un segundo disco homónimo menos bailable y más acústico. Para su tercer asalto, la hija de Joao se atreve a participar (de forma exclusiva o no) en la composición de la mayoría de canciones del disco, y aunque el resultado no sea tan brillante como antaño uno siempre se puede aferrar a los beats lujosos de “Bring back the love” o la mezcla de elementos rurales y urbanos en el homenaje a Nueva York que es “Os Novos Yorkinos”. En el apartado de versiones, que en Momento se reducen a tres, destacamos la adaptación de “Caçada” (Chico Buarque) al forró, música popular del nordeste del Brasil que se caracteriza por la contraposición de la dulzura de los pífanos (flautas) con la zabumba (percusión).

Publicat a Mondosonoro (2007)

Beach House - Devotion (Carpark / Bella Union, 2008)

Segundo disco del dúo de Baltimore formado por el multiinstrumentista Alex Scally y el órgano y la voz lánguida de Victoria Legrand (sobrina del pianista y compositor Michel Legrand). Devotion funciona como ampliación pulida y relajante de su debut: si Beach House (Carpark, 06) servía como puerta de entrada al mundo nocturno y ensoñador propuesto tanto por la voz de Legrand como por las guitarras y atmósferas creadas por Scally, su nueva colección de canciones nos sitúa ya de lleno en la ciénaga medio melancólica medio romanticona de “Wedding Bell”. Las cualidades monótonas y misteriosas de Legrand pueden recordar a la Julee Cruise de principios de los noventa –que emocionaba gracias a su fragilidad de pájaro enfermo–; la instrumentación, siempre fatigada e invernal añade un toque de tropicalismo en los metalófonos y nomadismo de “Gila” y “Turtle Island”. Devotion es un disco que puede no entrar a la primera debido a la diferencias sutiles entre su cancionero (igual que pasa con Emily Haines and the Soft Skeleton y, en menor medida, con El Perro del Mar), pero una vez sumergidos en su mundo descubrimos, con interés creciente –y parafraseando la versión de Daniel Johnston y Jad Fair que Beach House incluyen en el tramo final del disco– que “Some Things Last a Long Time”. Podría ser su caso.

Publicat a Mondosonoro (2008)

Nick Cave - La mort d'en Bunny Munro (Empúries / Global Rhythm, 2009)

Ja fa uns anys que Nick Cave ha abandonat la vida al límit. Addicte als vestits de ratlles impecables, l’home de la mirada incisiva ha explorat recentment nous camins musicals amb Grinderman i s’ha sentit temptat a escriure una segona novel·la, que apareix vint anys després del seu debut, And the ass saw the angel. “La primera em va costar tres anys. Aquesta, sis setmanes”, assegura Cave. La fita sembla impossible, i més quan afegeix, entre glop i glop d’una aigua amb gas glaçada, que va escriure La mort d’en Bunny Munro durant la seva última gira. “El personatge d’en Bunny, tot i ser de ficció, comparteix amb mi alguns elements del seu caràcter i comportament”. Cave no vol especificar quins. Bunny, en canvi, explicita la seva sordidesa des de la primera pàgina del llibre: és un venedor de productes cosmètics en contacte constant amb l’alcohol i les dones i amb una passió desaforada per Kylie Minogue i Avril Lavigne. Condemnat des de la primera pàgina, Bunny s’enfronta als canvis vitals amb el mateix sarcasme i mala bava de l’autor. “Amb aquesta novel·la volia trencar amb la idea cristiana de redempció: segons el cristianisme, tots som pecadors, i quan demanem perdó som redimits. En Bunny no busca cap mena de perdó... És un monstre ple d’elements còmics que, al final del llibre, s’ha convertit en un mala peça”. Cave ens parla el mateix matí del concert al Casino l’Aliança del Poblenou. Ha arribat fa poques hores i amb prou feines ha pogut dormir, i no pot evitar els badalls mentre fa èmfasi en “l’element depressiu de la idea cristiana de la redempció”.


“Una part de la ment masculina”
“Per a construir en Bunny Junior em vaig inspirar en els meus fills. Tinc dos bessons que es mouen igual que el fill d’en Bunny Munro i comparteixen la mateixa manera esotèrica d’aproximar-se al coneixement–tot i que imagino que tots els nens de nou anys es deuen comportar de forma similar”. El món fet de cereals i sèries televisives de la infantesa actual és tractat amb menys contundència que la feminitat, que no queda gens ben parada, al llibre. “En general, les dones han reaccionat positivament, quan han llegit la novel·la. Algunes fins i tot ho han trobat sexi”, diu Cave, i el seu rostre impertorbable és alterat per un somriure fugisser, quasi inexistent, que denota la seva sorpresa sobre aquesta reacció. “El que m’han dit més és que gràcies al personatge d’en Bunny hi veuen representada una part de la ment masculina”. La més obscena, inclement i agressiva.

Publicat a Time Out Barcelona (94, 20–26 de novembre del 2009)