30.1.13

La lluna és un forat al crani del món


1
“L’art és una harmonia paral·lela a la naturalesa. L’artista també, sempre que no hi intervingui deliberadament. No hi ha d’haver més deliberació que el silenci. L’artista ha d’aconseguir que per dintre callin les veus de tots els prejudicis. Ha d’oblidar, crear silenci, i ser un eco perfecte. Llavors el paisatge s’inscriurà en ell”. Aquestes paraules del pintor Paul Cézanne casen, si no a la perfecció, d’una manera força acurada, amb l’oblit i silenci que, paradoxalment, omplen La sonata del clar de lluna, de Iannis Ritsos (1909-1990) monòleg que “una dona gran, vestida de dol” dedica a un jove que l’ha anat a visitar, motivada per la influència malenconiosa de l’astre nocturn, que entra per la finestra de casa seva.
“Deixa’m venir amb tu. Quina lluna, aquesta nit! / És esplèndida, la lluna, no es veurà / que tinc els cabells blancs. La lluna / torna a fer daurats els meus cabells. Tu no ho / entendries”. La veu lírica, vella i quasi acabada, prova d’omplir la buidor del present (marit mort, casa ruïnosa) amb el record dels anys de conservatori, en què lluïa “davantal blau i coll blanc” i “dues trenes rosses”. La primera persona és creïble: emocionant. El jove s’ha de limitar a escoltar i a adonar-se, paral·lelament, que aquest també podria ser el seu futur. Ella ho ha perdut tot, amb l’excepció dels “versos gloriosos” que ha dedicat “als genolls de Déu”: “Duraran com si els hagués / cisellat en un marbre blanquíssim / més enllà de la meva vida i de la teva, molt més enllà”. Aquesta immortalitat és l’única bona notícia del poema, i alhora la condemna última: el jove també escriu poesia, també envellirà, i l’únic que en quedarà, un cop mort –i si se n’ha sortit prou bé– seran els seus versos.

2
“Torno a deixar la tassa a lloc / i la lluna és un forat al crani del món; no miris a dintre, / té una força magnètica que t’estira. No miris, no mireu, / escolteu això que us dic, cauríeu dintre. Aquell vertigen / tan agradable, lleu. Cauries”. Ella representa la veu de l’experiència, però encara conserva un enjogassament mínim que li permet imaginar com carrega la casa damunt l’esquena o evocar com el domador i el seu “ós feixuc i vell” es passegen pels carrers del veïnat: un mana que balli; l’altre prova de fer-ho, encara que li costi, i somriu “amb els llavis trencats a la moneda xica que li / llancen els nens guapos i ignorants / (guapos justament perquè són ignorants)”.
Gairebé al final, la veu lírica imagina que la cuina és com el fons del mar. Els cassons es transformen en ulls rodons “de peixos improbables”. Els plats “es belluguen lentament com les meduses”. Una safata que s’escapa de les mans cau lentament, sense fer cap soroll. “Em pregunto què diria si algú es trobés a dalt i veiés les bombolles, / ¿potser que algú s’ofega o que un submarinista rastreja el fons?”. Aquesta és, probablement, una de les preguntes importants que es fa Ritsos: ¿cal que ens deixem arrossegar pel drama personal, o és millor que observem de fora la nostra petitesa?
El poema ens recorda, al final, que cal ser llegit com el primer fragment de la sonata de Beethoven. La nostàlgia i la desolació suren, es fan identificables des del principi. Per sota hi corre un batec lluminós, l’esplendidesa dels cossos “torrats de sol”, “l’èxtasi dubtós dels adolescents” reencarnat en aquell que escolta i que encara disposa d’un temps de vida generós.


3
La sonata del clar de lluna ha estat publicada per Adesiara, amb traducció de Joan Casas. Forma part dels disset poemes llargs inclosos a Quarta dimensió (1978), “l’obra mestra de Ritsos”, en paraules del traductor. L’any 2007 en va publicar tres de cop, Ismene, Crisòtemis i Helena (Tres poemes dramàtics, L’Albí); al 2010, El retorn d’Ifigènia (L’Albí). La sonata del clar de lluna parteix de la visita del poeta Dimitris Doukaris a la casa d’una altra poeta, Melissanthi, per expressar-li el condol amb motiu de la mort del seu marit. A l’hora d’acomiadar-se, la dona, que no vol quedar-se sola, li diu que l’acompanyarà fins al cap del carrer. Un cop allà continua caminant amb ell, fins que arriben a casa del jove. Ella gira cua i se’n torna. “El carrer feia pujada. Quan va arribar al capdamunt del turó, la seva silueta vestida de dol es va retallar contra la lluna plena que naixia –escriu Casas–. Això va explicar Doukaris al seu amic [Ritsos], i d’aquí va sorgir, és evident, la imatge seminal, l’impuls d’escriure La sonata del clar de lluna, que va deixar enllestida aquell mateix any [1956]”.

Cap comentari:

Publica un comentari