Cop de puny al capitalisme

A punt per repartir llenya

“Si vols puc fer-me les preguntes jo mateix i me les responc”, és el primer que ens diu Guillermo Saccomanno, guanyador de l’últim premi Biblioteca Breve amb la novel·la El oficinista, que no ha pogut venir a presentar fins ara per culpa d’una meningitis que no ha acabat ni amb les seves ganes de fumar ni amb la sornegueria constructiva del seu discurs. A El oficinista, l’ambient és opressiu, gris i carregat de violència: atemptats, amenaces i kickboxing. El personatge principal –que no té nom– acumula desenganys i patologies acomplexades, que intenta calmar amb desitjos assassins. Saccomanno s’ha proposat rescatar la literatura d’oficina per donar una visió de la realitat –de forma no estrictament realista– i homenatjar alguns dels seus autors de referència: “Molts dels escriptors que admiro estan insatisfets amb la realitat, però amb la seva obra contribueixen a donar un punt de joc i bellesa a allò contra el que carreguen. En aquesta novel·la hi ha algunes influències visibles: Franz Kafka, Hermann Melville o la meva passió per la literatura russa... Hi ha referències quasi explícites a El capot de Gógol o a Memòries del subsòl, de Dostoievski”. Hi ha, també, una tendència a la frase curta, dolorosa i llunyana, més propera a Ernest Hemingway que a Roberto Arlt: “Això és herència d’una altra de les meves grans passions, la literatura nord-americana”.


En la solitud perpètua del oficinista que Saccomanno ens presenta hi reconeixem Aki Akàkievitx, l’escrivent Bartleby, l’home del subsòl o l’innocent-culpable K d’El procés, que viu un dia a dia clonat fins que té un afer amb la secretària del cap: l’amor que creu sentir per ella desperta l’Altre que s’amaga dins seu, i és a partir d’aquest moment que comença a pensar en desmuntar l’aparent tranquil·litat familiar i laboral a través de la violència que ho empastifa tot. “Tal i com deia Franz Fanon, la violència en grau d’espontaneïtat anticipa la violència revolucionària o contestatària, que ja és organitzada. A El oficinista hi he volgut fer sortir el terrorisme perquè és un dels invents del capitalisme: Bin Laden és un Frankenstein inventat pels Estats Units. La violència de dalt engendra la violència de baix”.
La societat que descriu Saccomanno ha canviat l’amor per la promoció laboral i ha descobert el sexe extrem com a únic antídot per apaivagar les pulsions destructives. “Les defeccions i canallades són molt presents perquè la novel·la orbita al voltant de la triple equació ‘sexe-diners-poder’... El ressentiment apareix quan la justícia ja no es contempla com a possible”, ens fa saber l’autor, que a la novel·la utilitza, a més del distanciament i certa ironia propera a Kafka, alguns dels recursos propis de la ciència-ficció retrofuturista que trobàvem a l’obra de Ray Bradbury o a El fondo del cielo, l’última novel·la de Rodrigo Fresán. “És una visió molt sagaç! Quan vam intercanviar els textos amb en Rodrigo –a qui conec des de fa 40 anys– vam adonar-nos que estàvem aturats al mateix síncron, però amb enfocaments diferents. Hi ha moltes semblances de clima i atmosfera entre totes dues novel·les: les dues presenten històries d’amor tràgiques; la meva és més desesperada i en carn viva”.

Publicat a Time Out Barcelona (119, maig del 2010)