Un tros d'història silenciat

Passa mig any als Estats Units, i durant molt de temps ha escrit per a The New Yorker, però a diferència d’altres escriptors d’origen hindú fagocitats per la cultura i el way of life angloamericans, Amitav Ghosh s’ha proposat recordar a Mar de roselles una geografia i una època que fa anys que li volten pel cap: l’Índia de la quarta dècada del segle XIX. “Em vaig començar a plantejar aquest llibre fa deu anys, quan vaig publicar El palacio de cristal. Aquella obra estava ambientada a l’Índia, a Birmània i a Malàisia, i un dels temes que hi sortia era el dels emigrats indis que treballaven en condicions forçoses en altres països”. Si als segles XVII i XVIII l’Àfrica va ser el principal subministrador d’esclaus, Ghosh considera que els “substituts naturals” del segle XIX van ser els indis i xinesos. “L’experiència dels culis, treballadors contractats com a jornalers o camperols en diversos països asiàtics, és poc coneguda i volia novel·litzar-la en un context proper a les Guerres de l’Opi entre l’Índia i Xina”. Per iniciativa del Regne Unit, les ribes del riu Ganges es van omplir de plantacions de cascall. “L’opi que se’n treia era comercialitzat pels anglesos i va arribar a representar una cinquena part dels ingressos de l’imperi colonial britànic”, ens diu Ghosh, que prefereix consumir una altra de les principals exportacions índies (també per iniciativa anglesa): el te. “La Xina prohibia rotundament el consum d’opi, però tot i així els comerciants anglesos el van aconseguir fer entrar i convertir-lo en una de les addiccions més esteses de la població xinesa. Els problemes diplomàtics van convertir-se en conflictes armats, el primer dels quals començaria l’any 1839, només un any després del moment en què l’acció de la novel·la transcorre. Al meu país, el comerç d’opi és un dels temes històricament silenciats”.

Oh my 'ghosh'...

Mar de roselles, primera part d’una saga èpica que ni el propi autor sap quants volums abarcarà, presenta una sèrie de personatges heterogenis i d’orígens diversos –un melting pot que vol recordar-nos que el fenomen de la globalització “és molt antic”–: tots ells coincideixen com a tripulants de l’Ibis, un vaixell que ha de recórrer el Ganges fins a l’illa de Maurici amb el seu carregament de culis (i en una conjuntura en què entrar opi a la Xina ja està prohibit).
“La història de l’Índia és diferent de la de la resta del món. La migració i la colonització, per exemple, són dos fenòmens que no formen part del meu país fins al segle XIX. Forçats a emigrar, els culis deixaven el seu entorn familiar per anar a treballar lluny de casa. Enviaven diners a la dona, als pares i als fills perquè poguessin seguir subsistint, però quan tornaven a casa eren repudiats: marxant del seu lloc d’origen, havien perdut la casta i tota mena de consideració”.

A l’hora d’escriure Mar de roselles, els principals referents de Ghosh han estat novel·listes del segle XIX. “Balzac m’ha inspirat molt: als seus llibres hi pots veure totes les classes socials i la complexitat de la vida. Passa el mateix amb Hermann Melville, que tot i escriure fonamentalment sobre mariners aconsegueix transmetre un entorn variat i intens”. A diferència de molts novel·listes que busquen decorats històrics de cartró pedra –expressats en una llengua que de tan actual esdevé inversemblant– un dels principals mèrits de la nissaga novel·lística que Ghosh acaba d’emprendre és la recreació d’un anglès d’època que ja no es troba en cap més lloc que als diccionaris. “M’he criat en una societat multilingüe”, ens diu, “i per a mi la llengua no té fronteres. El meu gran company a l’hora d’escriure el llibre ha estat l’Oxford English Dictionnary, que m’ha ajudat molt a l’hora de construir aquest entrecreuament d’expressions tan diverses, que van des de la llengua culta fins a les parles criolles i al patuès”.

Publicat a Time Out Barcelona (126, juliol del 2010)