Un cosmos tranquil i electrònic

Ja fa algunes dècades que una bona part de l’art ens arriba a través de mitjans electrònics. La música, el cinema que veiem a la televisió –no pas els informatius o els magazins de tarda–, i des de fa menys, també els llibres, que en format e-book perdran el tacte, l’olor, el color i la singularitat que els caracteritzava. Bona part de les instal·lacions de Pipilotti Rist (Grabs, Suïssa, 1962) no serien possibles sense un senyal electrònic, que en el seu cas ens arriba visualment i auditiva però amb una capacitat poc freqüent per transmetre sentiments tan intensos com una de les teles de Joan Miró, com les escenes més enigmàtiques de Lost Highway, de David Lynch o com el so radioactiu i enigmàtic dels Kraftwerk.


Vestida de groc i de blau i amb unes ulleres gruixudes de pasta negres, Rist ha aparegut a Barcelona per parlar breument de Partit amistós -sentiments electrònics, un conjunt de deu instal·lacions memorable, reparador i comunicatiu que contrasta amb l’autisme mediàtic de l’artista, que respon les preguntes amb educació i capteniment només alterat en comptades ocasions per algun gest que cal relacionar amb l’habilitat de Rist a l’hora de dissenyar mil·limètricament l’espai que ocupa cada exposició. “Començo fent moltes maquetes i plànols”, diu, mirant breument cap a l’estany de la Fundació, on poc després hi sucarà els peus. “Una exposició és com fer una casa: l’única diferència és que al cap d’uns mesos s’ha de desmuntar”.
A la primera sala de la mostra hi trobem dues instal·lacions: Grabstein für RW (2004) i ¿Por qué te vas? (nass) (2003). Una tomba envoltada de fulles seques i una peça fràgil i minúscula que cal veure de ben a prop. Martina Millà, comissària de l’exposició, resumeix molt bé la vocació “centrípeta” d’aquesta primera sala: les obres orbiten al voltant d’un únic nucli, tràgic o delicat, que a partir de la segona sala desapareix per multiplicar-se cap a una sèrie d’experiències “centrífugues” que són, també segons Millà, “una invitació al somieig”. Sip my ocean (1996) és el primer gran viatge que emprenem. La sala es tenyeix d’un blau marítim. Veiem imatges submarines i assolellades. Sentim una versió de Wicked Game, de Chris Isaak. Tota reticència inicial que es pugui tenir desapareix gràcies a l’exquisidesa relaxant que ens transmet la tècnica. “Som un 90% d’aigua, nosaltres. M’interessa especialment el component físic de sentir-se submergit, i també el moment especial d’haver estat a dins de la nostra mare”, diu Rist. A Gina’s Mobile (2007), l’artista ens proposa una sèrie de primers plans de vagines: el viatge, en aquest cas, és interior, ondulant i buit de connotacions socioculturals.

Un dels frames de Rist que podeu veure a la Fundació Miró

A Tungdkraft, var min vän (2007) s’hi desafia la llei de la gravetat: el passadís d’entrada fa una mica de por, però quan arribeu als llits enormes emmoquetats no podreu resistir la temptació d’estirar-vos-hi i deixar-vos endur pel devessall d’imatges fresques i lluminoses. “Si et relaxes pots reflexionar millor. M’agrada investigar de quina manera les postures físiques poden alterar la nostra percepció cerebral”, explica Rist, que fa explícit aquell vers de Sylvia Plath: “Sóc vertical, però m’agradaria ser horitzontal”. Lungenflügel (2009) ens proposa una visió arran de terra –som en un jardí, i som petits com un escarabat–; Regenfrau (I am called a plant) (1999) sobreimpressiona al damunt d’una cuina el trajecte d’un llimac. À la belle étoile (2007) recupera a petita escala la instal·lació que Rist va fer per la plaça del davant del Centre Georges Pompidou de París: per experimentar-la plenament cal caminar-hi pel damunt. Partit amistós-sentiments electrònics presenta, per últim, dues creacions fetes expressament per a la mostra: Temps lliure, concatenació d’idees impreses vaporosament en cortines i Doble llum, que projecta sobre una escultura la flonjor del cos humà i dialoga amb Joan Miró. “L’obra de Miró em fa sentir el miracle de veure els cossos, les persones, tot d’una altra manera. Els seus éssers diferents ens permeten accedir al món interior”.

Publicat a Time Out Barcelona (127, juliol del 2010)