Al barri de Sagrada Família hi cohabiten dues espècies humanes d’interessos molt diferents: la turística, que guspireja al voltant del monument d’Antoni Gaudí, amb càmeres i pantalons curts, plànols desplegats i calaveres atònites, i l’autòctona, masegada per la rutina i, des de fa uns mesos, amb la preocupació afegida de les obres de l’AVE, que passarà quaranta metres per sota de l’asfalt del carrer Mallorca. “No hay ningún tipo de problema ni con la obra ni con los vecinos. Lo están llevando muy bien”, ens diu un dels supervisors de les obres, que just després de parlar amb nosaltres atén a un home que li demana quin dia podran tornar a fer servir l’aparcament. El supervisor no pot concretar cap data, igual que li és impossible precisar-nos quin dia es tornarà a posar en marxa la tuneladora Barcino, que ha de deixar enrere el tram més polèmic –el que passa pel costat del temple expiatori de Gaudí– abans de la visita del Papa Benet XVI el proper 7 de novembre. “No crec que li passi res, a la Sagrada Família, ara per ara: tot està molt ben preparat i molt ben posat”, ens diu Josep Collado i Collado, propietari de La Bodega del Poblet (Sardenya, 302). “El que em preocupa és que un error humà –de càlcul, o del que sigui– tingui les seves conseqüències més endavant. Cal tenir en compte que el subsòl de Barcelona és molt particular”.
Un dels observadors impertèrrits de les obres comparteix el pronòstic fatalista de Collado, però per motius diferents. “Es parla molt de les obres de l’AVE, però el veritable perill són les obres que s’estan fent a la mateixa Sagrada Família. L’estructura acabarà pesant massa i l’edifici es desplomarà, tard o d’hora”. Ens és impossible aguantar la seva mirada de formigó. Necessitem un punt de vista més positiu, però topem amb un altre veí neguitós: “Les obres són empipadores i molesten des de primera hora del matí fins a última hora de la tarda, però tal i com han començat un dia acabaran. El que em preocupa és que les torres de la Sagrada Família aguantin tant de moviment. Les vegades que hi he pujat, oscil·laven, i no vull ni pensar en què deu passar si s’hi puja ara”.
Per conèixer més opinions de primera mà sobre el fimbreig sagrat, ens acostem a l’altra espècie del barri, els turistes. De seguida trobem un exemplar japonès que acaba de viure l’experiència. “It was pure magic”, ens diu en Fukashi. Porta dues càmeres penjant del pit: la bona, i una miniatura digital. No ha notat que les torres tremolessin: “No movement. Everything OK”. Un matrimoni de Djakarta ens assegura que tampoc no ha notat res d’estrany i tot seguit ens demana que els fem una foto. Quan els assabentem de la polèmica sobre la possible caiguda del temple expiatori el marit exclama: “What a pity!”, però els ulls se li il·luminen, perquè potser s’han adonat que el seu record turístic podria ser una de les últimes estampes del formiguer modernista.
Busquem una tercera opinió, però resulta ser la menys optimista. Un grup de Porto no s’ha atrevit a pujar cap torre, i de seguida relacionen el rampell de precaució amb les obres, que han descobert quan es proposaven prendre un cafè en una terrassa, i els ha estat impossible a causa del tremolor frenètic de les piconadores.
La tuneladora Barcino us saluda
Al carrer Marina, un veí ens fa recuperar l’esperança: “Les obres són segures. Al barri n’hi ha quatre que fan la murga. Jo hi veig maniobres polítiques: si uns defensaven que passés per aquí, l’oposició va haver de proposar un altre traçat”. La possibilitat de fer passar l’AVE pel litoral no va prosperar, i la tuneladora Barcino segueix fent gana al subsòl barceloní, gairebé a punt de passar fregant la Sagrada Família, que el Papa ha de consagrar el diumenge 7 de novembre. Les crítiques del col·lectiu SOS Sagrada Família i de l’Associació de veïns i el fatalisme d’alguns ciutadans no ha impedit que les obres segueixin endavant. Si en passa alguna de grossa, el Papa haurà de considerar canviar l’objecte de la consagració. En cas que el seu objectiu sigui de caire litoral, proposem la candidatura d’un edifici amb torres formoses i d’una estabilitat gruixuda: la nova central tèrmica de Sant Adrià del Besòs.
Publicat a Time Out Barcelona (134, setembre del 2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada