"Jo escrivia i escrivia, i ho estripava tot, i escrivia una mica més. Al cap d’un temps ja no sabia per què escrivia"

Sylvia és un llibre trist –molt trist, de fet–, però gens dramàtic . S’hi explica una relació de parella difícil amb el pitjor final possible, però Leonard Michaels (1933–2003) condueix la narració amb la sobrietat de qui ha tingut molts anys per pair la història autobiogràfica que va inspirar l’obra. Fins fa molt poc un nom desconegut a casa nostra, Michaels va concentrar la seva producció en la narrativa curta, reunida fa pocs mesos a Cuentos completos (Lumen, 2010) i que abasta gairebé quaranta anys de creació exigent i autocrítica –de la qual tenim algun tast a Sylvia: “Jo escrivia i escrivia, i ho estripava tot, i escrivia una mica més. Al cap d’un temps ja no sabia per què escrivia. El meu desig original, prou complicat, es va convertir en una compulsió esgotadora”.

Molts dels contes de Leonard Michaels van ser publicats a la revista New Yorker

A més dels reculls de contes, Michaels va publicar les novel·les The Men’s Club (1981) i Shuffle (1990); a finals de la dècada dels noranta va publicar els seus dietaris, Time Out of Mind (1961–1995), dels quals en trobem algun fragment a Sylvia, que se centra en els anys que Michaels va passar al costat d’una estudiant de qui s’enamora a primera vista: “El raspall la recorria i l’esquinçava una vegada i una altra, fins que, de cop i volta, va deixar de raspallar-la, va entrar a la sala, es va deixar caure al sofà, es va repenjar a la paret de maons i es va quedar totalment quieta. A continuació, des del darrere d’un llarg serrell negre, va moure els ulls i em va mirar. La qüestió de què fer amb la meva vida va quedar resolta per als quatre anys següents”.
Michaels, que se’ns presenta amb vint-i-set anys –i en un moment de tornada a casa dels pares que el té ensopit–, aconsegueix començar una nova vida al costat de la joveníssima Sylvia Bloch, que tot i estimar-lo amb bogeria no li posarà gens fàcil: les discussions, els atacs de gelosia i les autolesions s’aniran encadenant una rere l’altra en un context històric (la primera meitat de la dècada dels seixanta) que se’ns descriu amb pinzellades sintètiques però escollides molt intel·ligentment. S’esmenten clubs de jazz com el Village Vanguard o el Five Spot, la fotògrafa Diane Arbus, que “buscava personatges monstruosos, potser en cerca d’un dipòsit d’innocència en aquest món”, Jack Kerouac i Bob Dylan. Michaels s’atreveix –i amb encert– a resumir una part de l’esperit de l’època: “Tot era sempre sobre alguna cosa, o per dir-ho d’una manera diferent, tot era sempre en realitat sobre una cosa diferent del que semblava”.


© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (128, juliol del 2010)