Twisting Irving's River

El títol de la dotzena novel·la de John Irving ens remet al terror de sèrie B. A L’última nit a Twisted River hi ha un assassinat i una maledicció que persegueix l’assassí fins a empassar-se’l, però el que importa són els meandres narratius i psicològics que queden entre el naixement i la desembocadura de la història. “Gairebé en cada novel·la meva hi ha un accident que precipita una sèrie d’esdeveniments i conseqüències”, diu Irving durant la seva visita promocional a Barcelona. Amb els cabells blancs pentinats cap enrere, la pell morena i fibrada i un tatuatge al braç dret –un símbol que recorda la prohibició dels senyals d’stop– Irving aconsegueix transmetre la mateixa robustesa de la seva narrativa, meditada fins a tal punt que no s’activa fins que l’autor té clara l’última frase del llibre. “Ho planejo pràcticament tot. El mapa detallat que em faig prèviament abans d’escriure ha de tenir com a colofó l’última frase: sense ella no hi ha res a fer. En el cas de L’última nit a Twisted River no va arribar fins al cap de 20 anys de començar-hi a pensar”.
Irving parla tranquil·lament del seu llibre: és probable que amb els anys hagi perdut part de l’energia i el sentit de l’humor rabiós de La epopeya del bebedor de agua (1972), però l’autor arrossega les seves obsessions cada vegada que es posa a escriure. “A la feina del novel·lista és molt important el control. L’únic que se t’escapa, però, són les obsessions. Si Shakespeare fos viu probablement estaríem temptats de preguntar-li per què escrivia tant sobre la reialesa; si poguéssim entrevistar Sòfocles li demanaríem per què va dedicar tres obres a Èdip, si amb una potser ja n’hagués tingut prou”.

Un escriptor amb passat de lluitador 'Adidas styled'

Igual que en gran part de la seva obra, a L’última nit a Twisted River hi trobem New Hampshire, un accident fatal, l’absència determinant d’un parent, la lluita lliure, els ossos, la infantesa i un personatge central escriptor que permet que Irving exorcitzi els dimonis que desperta la seva feina. “Durant la dècada dels setanta i dels vuitanta cap periodista no preguntava sobre els elements autobiogràfics dels llibres. Des de la popularització dels reality shows s’ha donat un valor afegit a tot el que sigui qualificat de real. Un dels fenòmens més inquietants és l’allau de memòries que es publiquen. La gran majoria no m’interessen: si el meu model d’escriptor hagués estat modern i contemporani no hagués fet mai cap novel·la. A mi em van esperonar a escriure els novel·listes del segle XIX. Dickens. Hawthorne. Melville. Per a mi, la gran motivació és preguntar-me: ‘I si hagués passat això, o allò altre hagués canviat?’ Escric per anar sumant elements a una història: la intenció és acabar convertint-la en un gran esdeveniment.”


Publicat a Time Out Barcelona (122, maig del 2010)