Man, I feel like a 'Wolman'

L’any 1957, Guy Debord va fer fora de la Internacional Lletrista a Gil Joseph Wolman (1929–1995) retraient-li “un estil de vida ridícul, cruelment marcat per una manera de pensar cada dia més estúpida i mesquina”. L’única resposta de Wolman –”una cosa no exclou l’altra”– contenia més ironia que bona part de la producció lletrista. Abans de sumar forces amb Debord, Wolman ja havia donat alguna mostra de la fita que regiria el seu art multidisciplinar, “com més senzill, més bell”: el 1950 va proposar la megapnèumia, poesia construïda a partir d’alenades i sorolls corporals; un any més tard va arribar l’Anticoncept, pel·lícula sense cap imatge, només flaixos de cercles blancs que s’alternen amb la negror absoluta.

Décomposition (C'était 50 ans) (1979)

Tot i aquest començament essencialista, Wolman arribaria a fer servir consonants i vocals per construir missatges orals i escrits: trobem, evidentment, poemes (“je n’ai pas d’idée / je n’en ai qu’une / et je la cherche”), cinema, pintures, collages i fins i tot disciplines pròpies com l’art scotch, basat en cinta adhesiva i titulars de diari, o les pintures amagades, alguna de les quals eren fetes amb cartrons separats que enganxava sobre teles trobades als encants.
Sóc immortal i estiu viu és un recorregut per l’art inclassificable –o, si més no, sanament contradictori– de Gil Joseph Wolman a través de 250 obres, documents i publicacions que fan justícia a la desdefinició que l’autor va fer d’ell mateix: “Wolman, nascut el 1929, coneix algunes persones, participa en algunes manifestacions, fa algunes coses”.

Le mouvement séparatiste (1978)

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (119, juny del 2010)