Ballant amb la bilis

El Floquet de Neu, mal català?

“La llibreta on vaig començar a escriure aquests poemes tenia una coberta de quadres negres i vermells, similars als de les faldilles que porten les noies més sexis”. David Castillo fa quatre anys que es passeja per Barcelona buscant el lirisme que pot contenir una roda de premsa, una entrevista o qualsevol dels actes per on hi tregui el nas, siguin periodístics o no. “El periodisme l’enregistro amb una gravadora. Paral·lelament puc escriure un d’aquests textos, que l’editorial s’ha decidit a publicar pràcticament en l’ordre en què van ser concebuts”, ens diu. El llibre dels mals catalans es va començar a gestar fa uns quatre anys, poc després que Castillo publiqués els seus dos últims poemaris, Menta i altres poemes (2005) i Esquena nua (2006). “Quan faig poesia se m’ha acusat de fer narrativa, i quan he publicat novel·les n’han ressaltat la vessant lírica. En aquest llibre m’he decidit a fer una mena de novel·la en vers, o un llibre de poemes que si se segueix cronològicament té un fil narratiu”. La veu que ens hi trobem és la d’un poeta que es guanya la vida fent de periodista i que a partir del vers lliure configura una imatge estripada, inconformista i biliosa d’allò que l’envolta. “Em sura la bilis / m’ennuego amb la bilis, / vomito bilis”, podem llegir al primer dels textos, De Billie Jean a Bilis Gin. Tocat pel do de la transfiguració, la veu principal és capaç d’apropar-se microscòpicament a diverses dones –entre elles, una prostituta de l’Est– i disseccionar sense clemència una part de la classe política catalana. “Fa uns dies vaig assistir a un congrés polític en què vaig demanar com s’havia d’interpretar la socialdemocràcia, si com un calmant, un somnífer o un ansiolític. Des de fa uns anys, el que ens passa és una banalització”.
Castillo dedica un poema a Joan Saura, La carraca. Hi podem llegir: “Et pesa l’abnegada feinota de la conselleria, / els jutges, els estudiants, el pla Bolonya, / la premsa exfranquista i la socialista. / Fins i tot els ecologistes i el sindicat de la policia”. Josep Benet és citat com a “representant de la Mare de Déu de Montserrat de veueta inintel·ligible”; de Juan Antonio Samaranch se’n ressalta la condició de “supervivent de tantes cuites”; col·loca Joan Ferran, portaveu del grup socialista, com a glossador “de la divina crosta” i com a ésser respectuós del descans: “Va ser impossible localitzar-te pel funeral del Luis Andrés: / els caps de setmana els diputats autonòmics fan festa / i se’ls veu pel camp del Barça”.

El drac del Parc Güell, mal català?

La lascívia de la ciutat
Si la classe política i la burocràcia són atacades frontalment –de vegades, a partir d’exemples personals; d’altres, a partir d’elements com les corbates o els sobres “amb un destinatari clar: para el partido”– Barcelona, titllada de “lasciva com l’ordenança cívica”, també rep de valent. El Passeig de Gràcia i les Rambles hi apareixen com a escenaris del “negoci del Turistòdrom, l’únic que funciona”: “Hi ha qui paga per veure tot això?”, es pregunta Castillo després de recordar “els bancs i oficines sinistres de luxe / i l’horror dels decorats modernistes per fer-s’hi fotos” del passeig de Gràcia “carnerià”. El supositori descriu una de les últimes creacions de Jean Nouvel: “El Supositori, la Polla, la torre Agbar / és l’entrada gloriosa al 22 arrova, ‘el districte innovador’, / esperit olímpic, Barcelona emprenedora, / cultura de la tecnologia... Bajanades”.
“La contracció del leninisme ha provocat, entre altres coses, que el govern hagi començat a prohibir-ho tot –i que ningú no intenti frenar-ho. Es persegueixen les putes del carrer. S’enderroca el monument a Primo de Rivera (però se n’absolen les pedretes, que són transportades a la casa de l’escultor de l’estàtua). S’aprova l’ordenança municipal. Es demanen firmes per prohibir les corrides de toros. Com és que a ningú no se li ha acudit encara de prohibir l’Espanyol? Sortint d’un partit del Barça es recollirien 100.000 firmes!”

El camp del Barça, únic perfum de catalanitat?

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (125, juny del 2010)