Les mitologies d'Yves Bonnefoy

Monumental i admirat, però esporgat dels conceptes que ja han caducat. Detallista i expert, però tot i així assequible. Tornem a disposar d’un dels últims grans diccionaris sobre mitologia i religió, aquesta vegada en un sol volum, blanc i pràctic, editat per la branca exquisida de Planeta, la petita (però llibre rere llibre més lloable) Backlist.
Dirigit pel poeta i assagista Yves Bonnefoy (Tours, 1923), Diccionario de mitologías va ser publicat a Flammarion l’any 1981i editat per Destino en set volums a primers de la dècada dels 90 del segle passat, i no ha estat fins ara que tots aquells qui tinguessin curiositat per consultar-lo han pogut fer-ho d’una manera unitària. Menys interessat en comentar genealogies que en aproximar-se culturalment a pràctiques de caire religiós o a societats, Diccionario de mitologías rep la influència determinant de l’antropologia, la psicoanàlisi o l’estructuralisme francès –cal recordar que Bonnefoy va heretar la càtedra d’Estudis Comparats després de la mort de Roland Barthes–. És una obra àgil i addictiva, indexada però amb entrades en general força llargues, petites monografies que es llegeixen amb una amenitat poc habitual en aquest tipus d’obres.


El cim de Bonnefoy
L’adivinació –vista des de la triple perspectiva etrusca, romana i japonesa– o una repassada als principals bestiaris i llegendes que inclouen animals es combinen amb alguna de les figures mitològiques que encara nodreixen l’esperit col·lectiu menys desmemoriat: Dèdal, Èdip, Apol·lo o Hèrcules, però també l’origen del cicle artúric i cèltic, tot i que els pocs mites pròpiament moderns que tenim (Peter Pan i Lolita) no s’han tingut en compte. “L’avantatge del diccionari”, escriu Bonnefoy al pròleg de l’edició francesa, “és que facilita la juxtaposició entre l’anàlisi detallada i l’exposició de síntesi”. “El diccionari és l’expressió més adequada de les investigacions de la nostra època, que desconfien de tots els sistemes i que coneixen tant la complexitat i pluralitat inherents a l’objecte d’estudi com la interacció entre l’objecte i els mètodes utilitzats per afrontar-lo”.
Bonnefoy ha estat un dels autors francesos més actius i ben valorats dels darrers cinquanta anys. La seva obra poètica comprèn més de vint referències, d’entre les quals destaquen Du mouvement et de l’immobilité de Douve (1953) i Debut et fin de la neige (1991), i es complementen amb una trajectòria assagística immensa que s’ha interessat –entre d’altres– per Rimbaud, Giacometti, Yeats, Goya, Miró, Baudelaire, Breton, Celan i Shakespeare, de qui també ha traduït una part important de la seva producció teatral i els sonets.

Publicat a Time Out Barcelona (119, juny del 2010)