Els ulls de la mort

Boris Pahor, un dels escriptors eslovens més importants del segle XX, ha arribat fins als 96 anys per poder veure com Necròpolis, un dels seus gairebé quaranta llibres esdevenia, després de moltes penes i treballs, un dels testimonis més espaordidors de la convivència amb la mort als camps de concentració alemanys durant la Segona Guerra Mundial. “El feixisme havia prohibit que es parlés i escrivís la meva llengua a Trieste, lloc on vaig néixer l’any 1913. Quan vaig publicar Necròpolis l’any 1967, a Eslovènia ja tenien prou feina a donar a conèixer els autors del país, i tot i que un amic piamontès em va traduir el llibre a l’italià no vaig aconseguir que cap editor me’l volgués publicar: un escriptor de la minoria eslovena de Trieste deia –i encara diu– ben poca cosa als italians, que a més se sentien incòmodes per algunes consideracions sobre el feixisme que hi surten. ‘El feixisme és un mestre escopint a la cara d’una alumna’, hi escric...” La sort va començar a canviar quan Table Ronde va traduir el llibre al francès l’any 1990, divulgació que va permetre que amb el temps apareguessin la versió anglesa, l’alemanya, la catalana –a Pagès editors, l’any 2004– i, més recentment, una traducció italiana prologada per Claudio Magris que li va permetre ser entrevistat al programa Che tempo che fa, que va ser vist per més de quatre milions d’italians i es va convertir en best-seller d’un dia a l’altre. “Els triestins eslovens van tenir veu per primera vegada en molts anys. El programa em va ajudar massa i tot: la gent comprava el llibre sense saber que el seu tema principal és la mort”. Una mort mirada cara a cara, amb la qual Pahor va haver de conviure durant més d’un any en diversos camps de concentració: Dachau, Markirch, Dachau, Mittelbau-Dora, Harzungen, Bergen-Belsen i, molt especialment, Natzweiler-Struthof, l’únic camp situat en territori francès, que l’escriptor va visitar diverses vegades durant la dècada dels seixanta i que va motivar-lo a deixar una memòria escrita de la seva experiència. “Tenint en compte la banalitat de la vida moderna –el dia a dia de després de la guerra– tenia la necessitat de tornar al moment on havia mort tanta i tanta gent. Tots aquells sacrificis haurien d’haver portat a una vida més justa i honesta, però no va ser així: van morir per a no res. Imre Kertesz diu que té nostàlgia del camp; jo no en tinc, no em sembla justa. La meva única nostàlgia era recuperar la llibertat, i un cop recuperada poder confrontar-la amb allò que es considerava que eren els camps de concentració”. A Necròpolis, la descripció de la mort és minuciosa i d’una fisicitat angoixant, detallada amb la precisió torturada d’algú que va sobreviure-hi fent d’intèrpret dels metges i d’infermer.


La destrucció del cos humà
“Les diverses dictadures del segle XX –el feixisme, el nazisme i el comunisme– s’han centrat en la destrucció del cos humà d’una forma sistemàtica. Al revier, el lloc on hi havia els malalts, estava en contacte directe amb la mort dia i nit: a Struthof, els morts baixaven cap al nivell inferior –on hi havia el forn crematori–; a Dachau, se’ls traslladava amb carreta; a Hartzung s’encaixaven (un i dos, apilats) i es portaven fins a Dora-Mittelbau. La destrucció del cos es gestionava de maneres diferents, però era omnipresent. La meitat dels presoners vivien en posició horitzontal, malalts, a punt del traspàs”. Els records de Pahor, qualificables únicament a través del discurs que construeix al llibre –tota adjectivació seria insuficient i injusta– flueixen sense ordre cronològic i amb la mort com a únic protagonista i fil conductor: “Amb el record una i altra experiència es van unint i la cronologia s’esborra. Un crític eslovè va escriure que el meu llibre era bo, tot i que s’hi veien les costures entre una i altra vivència. Aquestes costures són la meva memòria”.


Publicat a Time Out Barcelona (124, juny del 2010)