El gratacel

“Quan era jove, llegia molta filosofia. Estava obsessionat amb la idea del temps. No existim perquè no ens podem situar temporalment. Què hi ha, abans de nosaltres? On és el principi? Si venim d’una eternitat, no pot ser que ens ubiquem enlloc”. Amb aquestes paraules, Màrius Sampere (Barcelona, 1928) va posar punt i final a la presentació d’una novel·la que ha esperat a donar a conèixer el mateix any que ha publicat La ciutat submergida i L’estació dels espiadimonis, dos reculls de poesia inèdita. L’estat de salut precari de l’autor contrasta amb l’energia de les seves paraules: “L’obra d’un escriptor és inesgotable, té moltes cares. Els poemes són personals, críptics i infinits (no s’acaben mai). Amb aquesta primera novel·la dono una versió més entenedora del meu món”.
A El gratacel, Sampere es transforma en Eusebi, un home d’edat avançada que des del principi té la intenció d’entrevistar-se amb l’última lletra de l’abecedari –emmascarada en el dirigent Z–. Per aconseguir-ho entra a l’enorme edifici flotant que de cop i volta se li apareix: la verticalitat del gratacel es combina amb l’angoixa visual del laberint, que Eusebi ha de recórrer pujant i baixant amb un ascensor que funciona amb fitxes (referència a la ludicitat de la vida) i acompanyat per un personatge enigmàtic, Virgili. “És un element regulador, un contrapunt. Eusebi se’l troba cada vegada que surt de l’ascensor. És una referència a la Divina Comèdia”.

Una de les il·lustracions fantasmagòriques que Gustave Doré va fer de la Divina Comèdia

Diàlegs i deriva kafkiana
L’alter ego de l’escriptor –i homenatge nominal al seu besavi– es passeja per escenaris diversos i inesperats: una aula on s’imparteix una lliçó d’astronomia, corredors d’hospital o les dependències de la justícia constitucional. La deriva ens remet puntualment a El procés, de Franz Kafka: el neguit metafísic és constant, igual que a la producció narrativa de la icona de Praga, però flueix amb rapidesa gràcies a la gran quantitat de diàlegs. “Amb el diàleg m’acosto a mi mateix. Així tot el que explico acaba sent més exacte i concret. Podria subscriure bona part dels diàlegs que trobem: el parlar de l’Eusebi és, en alguns moments, igual que el meu”.
El personatge puja i baixa sense parar. Accepta el joc per arribar fins a Z: cada nova parada funciona com a microrelat, encara que l’esperit unitari hi sigui. “En cap moment no afirmo veritats, a la novel·la. Els capítols s’acaben de cop i volta i deixen el lector desorientat. El llibre, però, té una unitat ideològica...” Si hi ha una idea que recorri tot el conjunt és la continuïtat inacabable de l’existència, que comunica amb la preocupació filosòfica de joventut de l’autor: “La cosa continua. No hi ha res que acabi mai. No hi ha mai cap conclusió”.

Alguns dels gratacels més temibles del món

Publicat a Time Out Barcelona (118, maig del 2010)