23.8.10

Papers de diari


“Un hom pot pensar que el mercat de l’art i dels artistes és tot comèdia i pur parlar. Però els que hem tingut ocasió de comprovar les severes restriccions i els peatges d’accés al mercat artístic i cultural, en tenim la certesa”. Ho escriu Tomàs Arias en un dels articles que ha relligat a Papers de diari: el títol ens recorda Josep Pla; el contingut agermana referències llunyanes –Bernhard, Wilde, Dostoievski i impostors de la talla d’Elmyr d’Hory– i coneixences properes –Enric Casasses, Anna Carreras, Josep Grifoll i (sobretot) Jordi Cussà–. Els articles provenen majoritàriament de les col·laboracions al setmanari Berguedà actual, però també en trobem alguna a El periòdic d’Andorra i un anàlisi de Truman Capote publicat a l’Avui, en què acaba donant instruccions sobre com imitar l’autor d’A sang freda i Esmorzar al Tiffany’s: passen per la lectura de tot el que va publicar, l’escriptura durant deu anys “vuit a deu hores al dia”, la ingestió diària “d’una quantitat de Martini no inferior a un litre i mai superior al que la nostra consciència pugui suportar” i, finalment, assolir la fama. Arias acaba l’article sarcàsticament: “Del meu poc èxit com a escriptor, us ho podeu ben creure, en té la culpa que no aguanto dret més de tres Martinis”.

"Tomás Arias logró ser un próspero comerciante y miembro de la logia masónica donde ocupó un alto cargo como orador"

Directe i sense els peus inflats
Al llarg d’aquest recull –breu però que forada l’estómac, com l’absenta que l’autor es pren a Arles–, Tomàs Arias juga a despistar, sotragar i espavilar el lector. És capaç d’acabar un article sobre monogàmia femenina i poligàmia masculina amb una exclamació directa i elemental com “A follaaar!!!”, defineix la joventut –i s’hi solidaritza– amb tres adjectius (“alcohòlica, apostòlica i romàntica”), recorda Èdip, “el rei dels peus inflats”, mentre explica una passejada per l’Aeropagus grec o construeix un panegíric sobre la mort del rei del pop el juliol de l’any passat: “El pas següent de la vida del Miquel Jackson era finar en les circumstàncies en què ho ha fet. Crec que el dolor, el físic i l’espiritual, s’havia apoderat d’ell i que per això es va decidir per una mort cinematogràfica, que algú creurà que és una decisió difícil i sacrificada, però no, l’autèntic sacrifici és viure contínuament adolorit”.
L’actualitat –una presentació de llibre, un recital, un estudi d’una universitat anglesa– permeten que Arias viatgi pels sediments culturals que més li interessen (o els que vol criticar). De tant en tant, entre digressions, mots d’esprit i cites encertades, ens trobem un autor que observa els signes dels temps atentament i els trasmet sense ampul·lositat –però amb perspicàcia: “Aquest ritme de vida és tan histèric que només dóna temps de menjar-ne la façana, devorar la imatge i passar pàgina. Aquí ningú no escura l’os”.

Publicat a Time Out Barcelona (121, juny del 2010)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada