Los voladores

Joan Fontcuberta i Gel va ser el primer traductor al català de Peter Stamm. Es va encarregar de la novel·la Agnes i el recull de contes Pluja de gel, però va renunciar a seguir amb Paisatge aproximat. “Stamm m’avorria”, ens va admetre Fontcuberta durant una conversa en què vam repassar traduccions de Mann, Grass, Bernhard i Jünger: la seva impressió és la mateixa que manifesten els detractors de l’obra de l’autor nascut a Winthertur l’any 1963. La precisió i el minimalisme d’Stamm poden ser rebutjats instantàniament o crear certa addicció. A Los voladores, Stamm segueix aferrat al seu mètode de treball: els personatges estan tan sols com els de En jardines ajenos, però són més propers a la geografia de l’autor. En comptes d’haver d’enfrontar-se amb ells mateixos durant estades a l’estranger –de plaer o per feina–, els personatges de la majoria de contes de Los voladores es troben en terres de parla alemanya, si bé és veritat que ens trobem amb dues excepcions: una incursió futurista poc inspirada (Videocity) i un conte que passa íntegrament a França (A los campos hay que acudir...).
A la majoria de narracions d’aquest recull, el desassossec supera la tendresa. Hi ha una història d’amor torturada entre dues noies (La ofensa), en què el record inicial d’una mare boja fa presagiar un clima més extrem del que acabem trepitjant (tot i que, com acostuma a passar en bona part de l’obra d’Stamm, la processó va per dins). A El resultado, un recepcionista d’hotel es nega a passar la nit a casa, convençut que els resultats d’unes proves mèdiques li revelaran que s’enfronta amb una malaltia terminal. El conte que titula el recull tampoc no és més esperançador: una mestra de primària s’emporta un alumne a casa perquè els seus pares no l’han vingut a buscar, i li toca enfrontar-se amb la voracitat sexual de la seva parella.
Los voladores ens mostra un Peter Stamm una mica més fosc que en llibres anteriors: predomina la frase curta i directa, i continua conservant la pietat pels seus personatges. Caldrà veure si a Sieben Jahre, la seva nova novel·la, continua sent fidel a unes premisses que li han fet guanyar més admiradors que veus crítiques, de moment.

Un objecte volador tocat pel fatalisme

Publicat a Time Out Barcelona (131, setembre del 2010)

Medievals (però actuals)

La poesia medieval és menys tenebrosa que les fotografies de Roger Ballen

“El llibre que l’incaut i audaç lector té a les mans és tan desmesurat, atrevit, intel·ligent, provocador i agradable que el compensarà per la seva manca de cautela i pel seu excés d’audàcia”, escriu Stefano M. Cingolani al pròleg de Cap home és visible, antologia de poesia medieval catalana que ha publicat la poeta Dolors Miquel. És un volum desmesurat per la quantitat de poemes que hi trobem, 225. Atrevit, perquè adapta el català medieval al modern. Intel·ligent, perquè l’esforç ha valgut la pena. Provocador degut a la tria (on abunden els poemes amb obscenitats morals i sexuals). I és agradable perquè diverteix al mateix temps que ens dóna a conèixer una sèrie de textos que costa trobar reunits.
“Ara per ara, el lloc on es poden consultar tots aquests poemes d’una forma ordenada i exhaustiva no depèn de cap institució catalana... els trobem en un web italià. El nostre país és així!”, ens diu Miquel, que després d’elogiar www.rialc.unina.it, pàgina de la Universitat de Nàpols, fa memòria de les raons que la van portar a traduir “intensament i compulsiva” aquesta selecció de versos. “Feia temps que tenia ganes de posar-m’hi, i vaig començar fa cinc anys, amb la intensitat de qui no pot parar de fer mots encreuats. Treballava com si fes d’escolanet o de monja a Scala Dei. Ho vaig fer, en primer lloc, per a mi mateixa, per poder llegir els textos amb fluïdesa. També perquè volia remuntar-me fins a un moment de la nostra cultura sense fissures... i me’n vaig haver d’anar fins a l’Edat Mitjana! Hi havia també una voluntat d’estimar els morts, de rescatar una sèrie de poetes que han estat oblidats igual que ho van ser els que van venir després i també nosaltres: tenia la voluntat de donar llum a l’eterna ombra”.

Sense cagar-se a les calces
Després d’aquesta última frase, Dolors Miquel no pot reprimir un somriure net i escandalós, que encadena amb l’últim dels motius que van impulsar l’antologia. “Volia apropar-me a una època en què la barreja de gent era important. Per aquí hi havien passat jueus i àrabs: la realitat cultural era multiètnica i els catalans d’aquell moment ho van viure sense cagar-se a les calces”.

Per a Dolors Miquel, Joan Roís de Corella fa "tufillo de pijo de l'època"

Cap home és visible va tenir ocupada Dolors Miquel durant més de dos anys, que s’han convertit en cinc a causa de múltiples revisions i el ritme del sector editorial, que en matèria poètica es pren tota la calma del món. Miquel ha dedicat una part del repertori als noms més coneguts –Ramon Llull i Ausiàs March–, però la seva voluntat ha estat desenterrar noms que a fora de les facultats de filologia diuen ben poca cosa, encara que bona part dels textos segueixin cremant intensament.

Poemes ben vigents
L’antòloga fa referència a l’exploració “del sentit egoïsta de l’ésser humà” del Sermó de Bernat Metge o L’elogi dels diners d’Anselm Turmeda. A Cap home és visible hi trobem també la mala sort de Jordi de Sant Jordi i els versos refistolats i elegants de Joan Roís de Corella (“fa tufillo de pijo de l’època, d’aquests que remenen les cireres”) i una llista important de poetes força rebentaires: el capellà de Bolquera, Pere Alamany, Arnau d’Erill i Jaume d’Escrivà. Això sense comptar un gruix important d’anònims, que ens remeten a “una massa de gent delirant en vers”, si bé hem de recordar –segons Martí de Riquer i Antoni Comas– que tot poema “sempre ha tingut en l’inici un autor”.
“Després de fer aquesta antologia, he descobert que el tarannà català té un triple vessant”, ens diu Miquel: “La goliàrdica –la més estripada–, la melangiosa (del Plany de la mare i els poemes de Gilabert de Próxita) i una visió torturada davant el misteri de la vida, cas d’Ausiàs March. M’he fet molts farts de riure, traduint molts d’aquests poemes”.

Després d'acabar el llibre, Dolors Miquel s'ha transformat en Dolores De Cicco

Publicat a Time Out Barcelona (129, juliol del 2010)

El Papa pel litoral?

Al barri de Sagrada Família hi cohabiten dues espècies humanes d’interessos molt diferents: la turística, que guspireja al voltant del monument d’Antoni Gaudí, amb càmeres i pantalons curts, plànols desplegats i calaveres atònites, i l’autòctona, masegada per la rutina i, des de fa uns mesos, amb la preocupació afegida de les obres de l’AVE, que passarà quaranta metres per sota de l’asfalt del carrer Mallorca. “No hay ningún tipo de problema ni con la obra ni con los vecinos. Lo están llevando muy bien”, ens diu un dels supervisors de les obres, que just després de parlar amb nosaltres atén a un home que li demana quin dia podran tornar a fer servir l’aparcament. El supervisor no pot concretar cap data, igual que li és impossible precisar-nos quin dia es tornarà a posar en marxa la tuneladora Barcino, que ha de deixar enrere el tram més polèmic –el que passa pel costat del temple expiatori de Gaudí– abans de la visita del Papa Benet XVI el proper 7 de novembre. “No crec que li passi res, a la Sagrada Família, ara per ara: tot està molt ben preparat i molt ben posat”, ens diu Josep Collado i Collado, propietari de La Bodega del Poblet (Sardenya, 302). “El que em preocupa és que un error humà –de càlcul, o del que sigui– tingui les seves conseqüències més endavant. Cal tenir en compte que el subsòl de Barcelona és molt particular”.
Un dels observadors impertèrrits de les obres comparteix el pronòstic fatalista de Collado, però per motius diferents. “Es parla molt de les obres de l’AVE, però el veritable perill són les obres que s’estan fent a la mateixa Sagrada Família. L’estructura acabarà pesant massa i l’edifici es desplomarà, tard o d’hora”. Ens és impossible aguantar la seva mirada de formigó. Necessitem un punt de vista més positiu, però topem amb un altre veí neguitós: “Les obres són empipadores i molesten des de primera hora del matí fins a última hora de la tarda, però tal i com han començat un dia acabaran. El que em preocupa és que les torres de la Sagrada Família aguantin tant de moviment. Les vegades que hi he pujat, oscil·laven, i no vull ni pensar en què deu passar si s’hi puja ara”.

No miren les obres: s'estudien els turistes

Per conèixer més opinions de primera mà sobre el fimbreig sagrat, ens acostem a l’altra espècie del barri, els turistes. De seguida trobem un exemplar japonès que acaba de viure l’experiència. “It was pure magic”, ens diu en Fukashi. Porta dues càmeres penjant del pit: la bona, i una miniatura digital. No ha notat que les torres tremolessin: “No movement. Everything OK”. Un matrimoni de Djakarta ens assegura que tampoc no ha notat res d’estrany i tot seguit ens demana que els fem una foto. Quan els assabentem de la polèmica sobre la possible caiguda del temple expiatori el marit exclama: “What a pity!”, però els ulls se li il·luminen, perquè potser s’han adonat que el seu record turístic podria ser una de les últimes estampes del formiguer modernista.

Busquem una tercera opinió, però resulta ser la menys optimista. Un grup de Porto no s’ha atrevit a pujar cap torre, i de seguida relacionen el rampell de precaució amb les obres, que han descobert quan es proposaven prendre un cafè en una terrassa, i els ha estat impossible a causa del tremolor frenètic de les piconadores.

La tuneladora Barcino us saluda

Al carrer Marina, un veí ens fa recuperar l’esperança: “Les obres són segures. Al barri n’hi ha quatre que fan la murga. Jo hi veig maniobres polítiques: si uns defensaven que passés per aquí, l’oposició va haver de proposar un altre traçat”. La possibilitat de fer passar l’AVE pel litoral no va prosperar, i la tuneladora Barcino segueix fent gana al subsòl barceloní, gairebé a punt de passar fregant la Sagrada Família, que el Papa ha de consagrar el diumenge 7 de novembre. Les crítiques del col·lectiu SOS Sagrada Família i de l’Associació de veïns i el fatalisme d’alguns ciutadans no ha impedit que les obres segueixin endavant. Si en passa alguna de grossa, el Papa haurà de considerar canviar l’objecte de la consagració. En cas que el seu objectiu sigui de caire litoral, proposem la candidatura d’un edifici amb torres formoses i d’una estabilitat gruixuda: la nova central tèrmica de Sant Adrià del Besòs.

Benet XVI a punt de visitar l'imperi de Hello kitty i la imatgeria taurina

Publicat a Time Out Barcelona (134, setembre del 2010)

Twisting Irving's River

El títol de la dotzena novel·la de John Irving ens remet al terror de sèrie B. A L’última nit a Twisted River hi ha un assassinat i una maledicció que persegueix l’assassí fins a empassar-se’l, però el que importa són els meandres narratius i psicològics que queden entre el naixement i la desembocadura de la història. “Gairebé en cada novel·la meva hi ha un accident que precipita una sèrie d’esdeveniments i conseqüències”, diu Irving durant la seva visita promocional a Barcelona. Amb els cabells blancs pentinats cap enrere, la pell morena i fibrada i un tatuatge al braç dret –un símbol que recorda la prohibició dels senyals d’stop– Irving aconsegueix transmetre la mateixa robustesa de la seva narrativa, meditada fins a tal punt que no s’activa fins que l’autor té clara l’última frase del llibre. “Ho planejo pràcticament tot. El mapa detallat que em faig prèviament abans d’escriure ha de tenir com a colofó l’última frase: sense ella no hi ha res a fer. En el cas de L’última nit a Twisted River no va arribar fins al cap de 20 anys de començar-hi a pensar”.
Irving parla tranquil·lament del seu llibre: és probable que amb els anys hagi perdut part de l’energia i el sentit de l’humor rabiós de La epopeya del bebedor de agua (1972), però l’autor arrossega les seves obsessions cada vegada que es posa a escriure. “A la feina del novel·lista és molt important el control. L’únic que se t’escapa, però, són les obsessions. Si Shakespeare fos viu probablement estaríem temptats de preguntar-li per què escrivia tant sobre la reialesa; si poguéssim entrevistar Sòfocles li demanaríem per què va dedicar tres obres a Èdip, si amb una potser ja n’hagués tingut prou”.

Un escriptor amb passat de lluitador 'Adidas styled'

Igual que en gran part de la seva obra, a L’última nit a Twisted River hi trobem New Hampshire, un accident fatal, l’absència determinant d’un parent, la lluita lliure, els ossos, la infantesa i un personatge central escriptor que permet que Irving exorcitzi els dimonis que desperta la seva feina. “Durant la dècada dels setanta i dels vuitanta cap periodista no preguntava sobre els elements autobiogràfics dels llibres. Des de la popularització dels reality shows s’ha donat un valor afegit a tot el que sigui qualificat de real. Un dels fenòmens més inquietants és l’allau de memòries que es publiquen. La gran majoria no m’interessen: si el meu model d’escriptor hagués estat modern i contemporani no hagués fet mai cap novel·la. A mi em van esperonar a escriure els novel·listes del segle XIX. Dickens. Hawthorne. Melville. Per a mi, la gran motivació és preguntar-me: ‘I si hagués passat això, o allò altre hagués canviat?’ Escric per anar sumant elements a una història: la intenció és acabar convertint-la en un gran esdeveniment.”


Publicat a Time Out Barcelona (122, maig del 2010)

Un tros d'història silenciat

Passa mig any als Estats Units, i durant molt de temps ha escrit per a The New Yorker, però a diferència d’altres escriptors d’origen hindú fagocitats per la cultura i el way of life angloamericans, Amitav Ghosh s’ha proposat recordar a Mar de roselles una geografia i una època que fa anys que li volten pel cap: l’Índia de la quarta dècada del segle XIX. “Em vaig començar a plantejar aquest llibre fa deu anys, quan vaig publicar El palacio de cristal. Aquella obra estava ambientada a l’Índia, a Birmània i a Malàisia, i un dels temes que hi sortia era el dels emigrats indis que treballaven en condicions forçoses en altres països”. Si als segles XVII i XVIII l’Àfrica va ser el principal subministrador d’esclaus, Ghosh considera que els “substituts naturals” del segle XIX van ser els indis i xinesos. “L’experiència dels culis, treballadors contractats com a jornalers o camperols en diversos països asiàtics, és poc coneguda i volia novel·litzar-la en un context proper a les Guerres de l’Opi entre l’Índia i Xina”. Per iniciativa del Regne Unit, les ribes del riu Ganges es van omplir de plantacions de cascall. “L’opi que se’n treia era comercialitzat pels anglesos i va arribar a representar una cinquena part dels ingressos de l’imperi colonial britànic”, ens diu Ghosh, que prefereix consumir una altra de les principals exportacions índies (també per iniciativa anglesa): el te. “La Xina prohibia rotundament el consum d’opi, però tot i així els comerciants anglesos el van aconseguir fer entrar i convertir-lo en una de les addiccions més esteses de la població xinesa. Els problemes diplomàtics van convertir-se en conflictes armats, el primer dels quals començaria l’any 1839, només un any després del moment en què l’acció de la novel·la transcorre. Al meu país, el comerç d’opi és un dels temes històricament silenciats”.

Oh my 'ghosh'...

Mar de roselles, primera part d’una saga èpica que ni el propi autor sap quants volums abarcarà, presenta una sèrie de personatges heterogenis i d’orígens diversos –un melting pot que vol recordar-nos que el fenomen de la globalització “és molt antic”–: tots ells coincideixen com a tripulants de l’Ibis, un vaixell que ha de recórrer el Ganges fins a l’illa de Maurici amb el seu carregament de culis (i en una conjuntura en què entrar opi a la Xina ja està prohibit).
“La història de l’Índia és diferent de la de la resta del món. La migració i la colonització, per exemple, són dos fenòmens que no formen part del meu país fins al segle XIX. Forçats a emigrar, els culis deixaven el seu entorn familiar per anar a treballar lluny de casa. Enviaven diners a la dona, als pares i als fills perquè poguessin seguir subsistint, però quan tornaven a casa eren repudiats: marxant del seu lloc d’origen, havien perdut la casta i tota mena de consideració”.

A l’hora d’escriure Mar de roselles, els principals referents de Ghosh han estat novel·listes del segle XIX. “Balzac m’ha inspirat molt: als seus llibres hi pots veure totes les classes socials i la complexitat de la vida. Passa el mateix amb Hermann Melville, que tot i escriure fonamentalment sobre mariners aconsegueix transmetre un entorn variat i intens”. A diferència de molts novel·listes que busquen decorats històrics de cartró pedra –expressats en una llengua que de tan actual esdevé inversemblant– un dels principals mèrits de la nissaga novel·lística que Ghosh acaba d’emprendre és la recreació d’un anglès d’època que ja no es troba en cap més lloc que als diccionaris. “M’he criat en una societat multilingüe”, ens diu, “i per a mi la llengua no té fronteres. El meu gran company a l’hora d’escriure el llibre ha estat l’Oxford English Dictionnary, que m’ha ajudat molt a l’hora de construir aquest entrecreuament d’expressions tan diverses, que van des de la llengua culta fins a les parles criolles i al patuès”.

Publicat a Time Out Barcelona (126, juliol del 2010)

El cementiri de Cloon na Morav

La tumba del tejedor és una nouvelle de cadàvers i ancians entretinguda i molt recomanable. Al cementiri irlandès de Cloon na Morav hi entra una petita comitiva formada pel fabricant de claus Meehaul Lynskey (“que arrossega el seu llarg cos torçat”), el picapedrer Cahir Bowes (“amb tant de mal de malucs que camina amb l’esquena en posició horitzontal, com els animals”), dos enterramorts bessons i la vídua del teixidor Mortimer Hehir. Tots cinc caminen per la superfície caòtica i castigada del cementiri amb l’objectiu de trobar el nínxol aristocràtic dels Hehir, però l’acció del vent i la pluja –sumada a la decrepitud senil del recinte– fan tan difícil l’objectiu de la comitiva que les investigacions han de seguir a fora de Cloon na Morav. És feina dels dos enterramorts, el picapedrer i el fabricant de claus, la localització de la tomba del pare de Mortimer per saber on hauran d’enterrar l’últim membre de la nissaga, però finalment serà la vídua del teixidor qui s’ofereixi a anar a esbrinar-ho a casa de Malachi Roohan, fabricant de barrils i l’home més vell del poble, que viu des de fa un temps en una horitzontalitat total, estirat a un llit del qual no es pot aixecar sense l’ajuda d’una corda.

Una obra mestra desconeguda
Seumas O’Kelly (1881-1918) es va dedicar principalment al periodisme i al teatre. Abans que un grup de soldats britànics pretenguessin ocupar la redacció del diari irlandès Nationality on treballava (fet que li va costar la vida: va patir una hemorràgia cerebral), O’Kelly també va tenir temps d’escriure quatre reculls de contes i dues novel·les. La tumba del tejedor és ara per ara la seva obra més valorada: des de fa dècades forma part de les antologies de literatura irlandesa del segle XX; l’any passat es va traduir per primera vegada al francès i ara ens arriba en castellà. La tumba del tejedor fa derivar el drama de l’extinció cap a terrenys resclosits, transitats per picabaralles hil·larants i amb el punt just de tendresa. El lector es fa amic dels personatges de seguida i es deixa guiar per les petites veritats que O’Kelly administra a partir de detalls descriptius i monòlegs inspirats, com el que Malachi Roohan deixa anar a la vídua del teixidor: “En tingui prou o no amb això (...), Mortimer Hehir era un somni. El teler, les llançadores, el corró plegador, la bobina i els fils (...) tot això també era un somni. I l’únic que va teixir al teler va ser un somni”.

Publicat a Time Out Barcelona (129, juliol del 2010)

Man, I feel like a 'Wolman'

L’any 1957, Guy Debord va fer fora de la Internacional Lletrista a Gil Joseph Wolman (1929–1995) retraient-li “un estil de vida ridícul, cruelment marcat per una manera de pensar cada dia més estúpida i mesquina”. L’única resposta de Wolman –”una cosa no exclou l’altra”– contenia més ironia que bona part de la producció lletrista. Abans de sumar forces amb Debord, Wolman ja havia donat alguna mostra de la fita que regiria el seu art multidisciplinar, “com més senzill, més bell”: el 1950 va proposar la megapnèumia, poesia construïda a partir d’alenades i sorolls corporals; un any més tard va arribar l’Anticoncept, pel·lícula sense cap imatge, només flaixos de cercles blancs que s’alternen amb la negror absoluta.

Décomposition (C'était 50 ans) (1979)

Tot i aquest començament essencialista, Wolman arribaria a fer servir consonants i vocals per construir missatges orals i escrits: trobem, evidentment, poemes (“je n’ai pas d’idée / je n’en ai qu’une / et je la cherche”), cinema, pintures, collages i fins i tot disciplines pròpies com l’art scotch, basat en cinta adhesiva i titulars de diari, o les pintures amagades, alguna de les quals eren fetes amb cartrons separats que enganxava sobre teles trobades als encants.
Sóc immortal i estiu viu és un recorregut per l’art inclassificable –o, si més no, sanament contradictori– de Gil Joseph Wolman a través de 250 obres, documents i publicacions que fan justícia a la desdefinició que l’autor va fer d’ell mateix: “Wolman, nascut el 1929, coneix algunes persones, participa en algunes manifestacions, fa algunes coses”.

Le mouvement séparatiste (1978)

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (119, juny del 2010)

Daniel Darc - Amours suprêmes

Darc

Des que l’any 2003 va aparèixer el best of de Daniel Darc la premsa francesa es va dividir en dues parts: la que acceptava la genialitat de la trajectòria interessant però erràtica del francès (ex Taxi Girl, ex addicte a unes quantes drogues i traductor de William Burroughs) i la que el condemnava una vegada més pels seus estirabots i mala bava. L’any següent, Crêve coeur, escrit conjuntament amb Frédéric Lo, va aprimar el número de detractors –és un disc torbador, apassionant. Després d’unes quantes col·laboracions en discos d’homenatge (a Johnny Thunders, Nino Ferrer o el recent tribut a Étienne Daho) presenta el seu nou àlbum, Amours suprêmes, homenatge en plural al disc de John Coltrane A Love Supreme. Aquestes noves cançons condensades en 40 minuts justos contribuiran, segurament, a la rendició definitiva per part dels detractors de Darc i a l’acceptació de l’encant maliciós del tricheur, que ha sabut revestir novament les seves lletres de grans arranjaments pop a càrrec de Frédéric Lo: van del new wave de J’irai au paradis al tropicalisme de Ça ne sert a rien o la picada d’ullet al Baby Did a Bad Bad Thing de Chris Isaak. Si a Crêve coeur Alain Bashung donava un cop de mà a Darc, a Amours Suprêmes no només hi participa l’autor de L’imprudence (2002) sinó que hi apareixen els Attractions Steve Nieve i Pete Thomas, Robert Wyatt i Morgane (veu de Cocoon). Tots junts aconsegueixen confegir un disc impressionant de pop d’autor que, molt probablement, passarà més desapercebut del que caldria perquè escapa de l’òrbita anglo-americana tan estimada pel nostre món global.

Publicat a Benzina (2008)

Ballant amb la bilis

El Floquet de Neu, mal català?

“La llibreta on vaig començar a escriure aquests poemes tenia una coberta de quadres negres i vermells, similars als de les faldilles que porten les noies més sexis”. David Castillo fa quatre anys que es passeja per Barcelona buscant el lirisme que pot contenir una roda de premsa, una entrevista o qualsevol dels actes per on hi tregui el nas, siguin periodístics o no. “El periodisme l’enregistro amb una gravadora. Paral·lelament puc escriure un d’aquests textos, que l’editorial s’ha decidit a publicar pràcticament en l’ordre en què van ser concebuts”, ens diu. El llibre dels mals catalans es va començar a gestar fa uns quatre anys, poc després que Castillo publiqués els seus dos últims poemaris, Menta i altres poemes (2005) i Esquena nua (2006). “Quan faig poesia se m’ha acusat de fer narrativa, i quan he publicat novel·les n’han ressaltat la vessant lírica. En aquest llibre m’he decidit a fer una mena de novel·la en vers, o un llibre de poemes que si se segueix cronològicament té un fil narratiu”. La veu que ens hi trobem és la d’un poeta que es guanya la vida fent de periodista i que a partir del vers lliure configura una imatge estripada, inconformista i biliosa d’allò que l’envolta. “Em sura la bilis / m’ennuego amb la bilis, / vomito bilis”, podem llegir al primer dels textos, De Billie Jean a Bilis Gin. Tocat pel do de la transfiguració, la veu principal és capaç d’apropar-se microscòpicament a diverses dones –entre elles, una prostituta de l’Est– i disseccionar sense clemència una part de la classe política catalana. “Fa uns dies vaig assistir a un congrés polític en què vaig demanar com s’havia d’interpretar la socialdemocràcia, si com un calmant, un somnífer o un ansiolític. Des de fa uns anys, el que ens passa és una banalització”.
Castillo dedica un poema a Joan Saura, La carraca. Hi podem llegir: “Et pesa l’abnegada feinota de la conselleria, / els jutges, els estudiants, el pla Bolonya, / la premsa exfranquista i la socialista. / Fins i tot els ecologistes i el sindicat de la policia”. Josep Benet és citat com a “representant de la Mare de Déu de Montserrat de veueta inintel·ligible”; de Juan Antonio Samaranch se’n ressalta la condició de “supervivent de tantes cuites”; col·loca Joan Ferran, portaveu del grup socialista, com a glossador “de la divina crosta” i com a ésser respectuós del descans: “Va ser impossible localitzar-te pel funeral del Luis Andrés: / els caps de setmana els diputats autonòmics fan festa / i se’ls veu pel camp del Barça”.

El drac del Parc Güell, mal català?

La lascívia de la ciutat
Si la classe política i la burocràcia són atacades frontalment –de vegades, a partir d’exemples personals; d’altres, a partir d’elements com les corbates o els sobres “amb un destinatari clar: para el partido”– Barcelona, titllada de “lasciva com l’ordenança cívica”, també rep de valent. El Passeig de Gràcia i les Rambles hi apareixen com a escenaris del “negoci del Turistòdrom, l’únic que funciona”: “Hi ha qui paga per veure tot això?”, es pregunta Castillo després de recordar “els bancs i oficines sinistres de luxe / i l’horror dels decorats modernistes per fer-s’hi fotos” del passeig de Gràcia “carnerià”. El supositori descriu una de les últimes creacions de Jean Nouvel: “El Supositori, la Polla, la torre Agbar / és l’entrada gloriosa al 22 arrova, ‘el districte innovador’, / esperit olímpic, Barcelona emprenedora, / cultura de la tecnologia... Bajanades”.
“La contracció del leninisme ha provocat, entre altres coses, que el govern hagi començat a prohibir-ho tot –i que ningú no intenti frenar-ho. Es persegueixen les putes del carrer. S’enderroca el monument a Primo de Rivera (però se n’absolen les pedretes, que són transportades a la casa de l’escultor de l’estàtua). S’aprova l’ordenança municipal. Es demanen firmes per prohibir les corrides de toros. Com és que a ningú no se li ha acudit encara de prohibir l’Espanyol? Sortint d’un partit del Barça es recollirien 100.000 firmes!”

El camp del Barça, únic perfum de catalanitat?

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (125, juny del 2010)

"Jo escrivia i escrivia, i ho estripava tot, i escrivia una mica més. Al cap d’un temps ja no sabia per què escrivia"

Sylvia és un llibre trist –molt trist, de fet–, però gens dramàtic . S’hi explica una relació de parella difícil amb el pitjor final possible, però Leonard Michaels (1933–2003) condueix la narració amb la sobrietat de qui ha tingut molts anys per pair la història autobiogràfica que va inspirar l’obra. Fins fa molt poc un nom desconegut a casa nostra, Michaels va concentrar la seva producció en la narrativa curta, reunida fa pocs mesos a Cuentos completos (Lumen, 2010) i que abasta gairebé quaranta anys de creació exigent i autocrítica –de la qual tenim algun tast a Sylvia: “Jo escrivia i escrivia, i ho estripava tot, i escrivia una mica més. Al cap d’un temps ja no sabia per què escrivia. El meu desig original, prou complicat, es va convertir en una compulsió esgotadora”.

Molts dels contes de Leonard Michaels van ser publicats a la revista New Yorker

A més dels reculls de contes, Michaels va publicar les novel·les The Men’s Club (1981) i Shuffle (1990); a finals de la dècada dels noranta va publicar els seus dietaris, Time Out of Mind (1961–1995), dels quals en trobem algun fragment a Sylvia, que se centra en els anys que Michaels va passar al costat d’una estudiant de qui s’enamora a primera vista: “El raspall la recorria i l’esquinçava una vegada i una altra, fins que, de cop i volta, va deixar de raspallar-la, va entrar a la sala, es va deixar caure al sofà, es va repenjar a la paret de maons i es va quedar totalment quieta. A continuació, des del darrere d’un llarg serrell negre, va moure els ulls i em va mirar. La qüestió de què fer amb la meva vida va quedar resolta per als quatre anys següents”.
Michaels, que se’ns presenta amb vint-i-set anys –i en un moment de tornada a casa dels pares que el té ensopit–, aconsegueix començar una nova vida al costat de la joveníssima Sylvia Bloch, que tot i estimar-lo amb bogeria no li posarà gens fàcil: les discussions, els atacs de gelosia i les autolesions s’aniran encadenant una rere l’altra en un context històric (la primera meitat de la dècada dels seixanta) que se’ns descriu amb pinzellades sintètiques però escollides molt intel·ligentment. S’esmenten clubs de jazz com el Village Vanguard o el Five Spot, la fotògrafa Diane Arbus, que “buscava personatges monstruosos, potser en cerca d’un dipòsit d’innocència en aquest món”, Jack Kerouac i Bob Dylan. Michaels s’atreveix –i amb encert– a resumir una part de l’esperit de l’època: “Tot era sempre sobre alguna cosa, o per dir-ho d’una manera diferent, tot era sempre en realitat sobre una cosa diferent del que semblava”.


© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (128, juliol del 2010)

Un cosmos tranquil i electrònic

Ja fa algunes dècades que una bona part de l’art ens arriba a través de mitjans electrònics. La música, el cinema que veiem a la televisió –no pas els informatius o els magazins de tarda–, i des de fa menys, també els llibres, que en format e-book perdran el tacte, l’olor, el color i la singularitat que els caracteritzava. Bona part de les instal·lacions de Pipilotti Rist (Grabs, Suïssa, 1962) no serien possibles sense un senyal electrònic, que en el seu cas ens arriba visualment i auditiva però amb una capacitat poc freqüent per transmetre sentiments tan intensos com una de les teles de Joan Miró, com les escenes més enigmàtiques de Lost Highway, de David Lynch o com el so radioactiu i enigmàtic dels Kraftwerk.


Vestida de groc i de blau i amb unes ulleres gruixudes de pasta negres, Rist ha aparegut a Barcelona per parlar breument de Partit amistós -sentiments electrònics, un conjunt de deu instal·lacions memorable, reparador i comunicatiu que contrasta amb l’autisme mediàtic de l’artista, que respon les preguntes amb educació i capteniment només alterat en comptades ocasions per algun gest que cal relacionar amb l’habilitat de Rist a l’hora de dissenyar mil·limètricament l’espai que ocupa cada exposició. “Començo fent moltes maquetes i plànols”, diu, mirant breument cap a l’estany de la Fundació, on poc després hi sucarà els peus. “Una exposició és com fer una casa: l’única diferència és que al cap d’uns mesos s’ha de desmuntar”.
A la primera sala de la mostra hi trobem dues instal·lacions: Grabstein für RW (2004) i ¿Por qué te vas? (nass) (2003). Una tomba envoltada de fulles seques i una peça fràgil i minúscula que cal veure de ben a prop. Martina Millà, comissària de l’exposició, resumeix molt bé la vocació “centrípeta” d’aquesta primera sala: les obres orbiten al voltant d’un únic nucli, tràgic o delicat, que a partir de la segona sala desapareix per multiplicar-se cap a una sèrie d’experiències “centrífugues” que són, també segons Millà, “una invitació al somieig”. Sip my ocean (1996) és el primer gran viatge que emprenem. La sala es tenyeix d’un blau marítim. Veiem imatges submarines i assolellades. Sentim una versió de Wicked Game, de Chris Isaak. Tota reticència inicial que es pugui tenir desapareix gràcies a l’exquisidesa relaxant que ens transmet la tècnica. “Som un 90% d’aigua, nosaltres. M’interessa especialment el component físic de sentir-se submergit, i també el moment especial d’haver estat a dins de la nostra mare”, diu Rist. A Gina’s Mobile (2007), l’artista ens proposa una sèrie de primers plans de vagines: el viatge, en aquest cas, és interior, ondulant i buit de connotacions socioculturals.

Un dels frames de Rist que podeu veure a la Fundació Miró

A Tungdkraft, var min vän (2007) s’hi desafia la llei de la gravetat: el passadís d’entrada fa una mica de por, però quan arribeu als llits enormes emmoquetats no podreu resistir la temptació d’estirar-vos-hi i deixar-vos endur pel devessall d’imatges fresques i lluminoses. “Si et relaxes pots reflexionar millor. M’agrada investigar de quina manera les postures físiques poden alterar la nostra percepció cerebral”, explica Rist, que fa explícit aquell vers de Sylvia Plath: “Sóc vertical, però m’agradaria ser horitzontal”. Lungenflügel (2009) ens proposa una visió arran de terra –som en un jardí, i som petits com un escarabat–; Regenfrau (I am called a plant) (1999) sobreimpressiona al damunt d’una cuina el trajecte d’un llimac. À la belle étoile (2007) recupera a petita escala la instal·lació que Rist va fer per la plaça del davant del Centre Georges Pompidou de París: per experimentar-la plenament cal caminar-hi pel damunt. Partit amistós-sentiments electrònics presenta, per últim, dues creacions fetes expressament per a la mostra: Temps lliure, concatenació d’idees impreses vaporosament en cortines i Doble llum, que projecta sobre una escultura la flonjor del cos humà i dialoga amb Joan Miró. “L’obra de Miró em fa sentir el miracle de veure els cossos, les persones, tot d’una altra manera. Els seus éssers diferents ens permeten accedir al món interior”.

Publicat a Time Out Barcelona (127, juliol del 2010)

Fer feix de tota llenya

Enguany, la rentrée artística trigarà una mica més que de costum: els grans museus s’han hagut d’estrènyer el cinturó –els pressupostos cada vegada són més petits– i allarguen les exposicions fins que l’alè de les obres d’art que hi trobem comença a fer olor agra. Caldrà esperar fins a finals de setembre per veure la retrospectiva de Javier Mariscal que prepara La Pedrera; l’aproximació a les creacions de joieria de Dalí, Rodin, Picasso, Max Ernst i una vintena més d’artistes actius entre el modernisme i les primeres avantguardes no arribarà fins al 26 d’octubre al MNAC; el MACBA prepara una reflexió sobre la presència de la filosofia i l’art contemporani a la televisió, però no començarà fins al novembre, igual que l’exposició que la Fundació Miró dedicarà a l’art britànic comprès entre 1945 i 1968, Let us face the future.

Una de les imatges de Raimon Solà sobre el barri gitano de Figueres

Mentre esperem que les grans sales inaugurin la temporada, les galeries tornen a l’activitat repescant en la major part de casos les exposicions amb què van tancar les portes durant l’agost. És el cas, per exemple, de la galeria Tagomago, iniciativa de Vicenç Boned, Valérie de Marotte i Crystal Selosse, que té la intenció de mostrar les principals tendències de la fotografia contemporània sense oblidar-se dels talents més propers geogràficament parlant. Aquests dies hi podeu veure l’acostament de Raimon Solà a “l’altre, allò desconegut i sorprenent, diferent del que has vist mai”, que s’ha concretat en la visita a diversos barris de ciutats com Figueres, Girona o Rubí per descobrir-hi els costums dels gitanos que hi viuen. El projecte, L’altre costat de la carretera, li ha suposat un any de feina del qual Tagomago n’exposa una vintena d’imatges tocades per la contundència física dels seus protagonistes i pel mateix lirisme primitiu que va fascinar escriptors com Jan Yoors.

Uns quants pesos pesants
Després de la comparació d’alguns googlegrames de Joan Fontcuberta amb obres de Tàpies, Genovés, Saura, Equipo Crónica, Guinovart, Canogar i Millares, la galeria Mayoral torna a convocar grans noms de l’art contemporani a la mostra Vint-i-u. Entre el bo i millor de la selecció hi trobareu Cabrera, de Miquel Barceló, una escultura de Jaume Plensa i tres peces del grafiter Sixeart. Els preus de les obres de Vint-i-u oscil·len al voltant dels 10.000 €. Fer-hi un cop d’ull, però, no us costarà ni cinc.

'Cabrera', de Miquel Barceló

Subtitulada amb unes paraules de J.V. Foix, “nervi del noucents i sang del futur”, Tres abstractes catalans recupera obres de Josep Guinovart, Joan Hernández Pijuan i Albert Ràfols-Casamada, representants molt ben valorats de tres aspectes de l’abstracció: la preponderància de la matèria, de la superfície o de la línia, respectivament.

Tenir cura de l’art
La galeria Joan Prats recupera fins al 10 de setembre Dependència mútua, instal·lació d’Eulàlia Valldosera en què observa les atencions que una dona de la neteja dedica a una estàtua de marbre de l’emperador Claudi al Museu Arqueològic de Nàpols. A partir de la filmació del manteniment de l’escultura, Valldosera exposa fotografies, llibres i una instal·lació lumínica en què els actes de neteja i esborrat són el tema central de la reflexió, que passa pel qüestionament de les dimensions fosques i intangibles dels símbols del poder i l’oposició entre rols hegemònics i subordinats (masculí/femení, en aquest cas).

Un experiment col·lectiu
Menys reflexiva i molt més lúdica i aparentment transgressora que l’obra de Valldosera és T’as tout salopé (L’has cagat), exposició que podreu veure encara durant tot el setembre a Ego Gallery integrada per una col·lecció de fotografies, retrats intervinguts, objectes i alguna instal·lació del col·lectiu d’artistes integrat per Alexandre Bianchini, Francisco da Mata, Matthieu Pilloud, Sylvie Rodriguez i Pascal Rousson, nascuts entre 1963 i 1970 en cinc països europeus diferents.

Publicat a Time Out Barcelona (132, setembre del 2010)

Cop de puny al capitalisme

A punt per repartir llenya

“Si vols puc fer-me les preguntes jo mateix i me les responc”, és el primer que ens diu Guillermo Saccomanno, guanyador de l’últim premi Biblioteca Breve amb la novel·la El oficinista, que no ha pogut venir a presentar fins ara per culpa d’una meningitis que no ha acabat ni amb les seves ganes de fumar ni amb la sornegueria constructiva del seu discurs. A El oficinista, l’ambient és opressiu, gris i carregat de violència: atemptats, amenaces i kickboxing. El personatge principal –que no té nom– acumula desenganys i patologies acomplexades, que intenta calmar amb desitjos assassins. Saccomanno s’ha proposat rescatar la literatura d’oficina per donar una visió de la realitat –de forma no estrictament realista– i homenatjar alguns dels seus autors de referència: “Molts dels escriptors que admiro estan insatisfets amb la realitat, però amb la seva obra contribueixen a donar un punt de joc i bellesa a allò contra el que carreguen. En aquesta novel·la hi ha algunes influències visibles: Franz Kafka, Hermann Melville o la meva passió per la literatura russa... Hi ha referències quasi explícites a El capot de Gógol o a Memòries del subsòl, de Dostoievski”. Hi ha, també, una tendència a la frase curta, dolorosa i llunyana, més propera a Ernest Hemingway que a Roberto Arlt: “Això és herència d’una altra de les meves grans passions, la literatura nord-americana”.


En la solitud perpètua del oficinista que Saccomanno ens presenta hi reconeixem Aki Akàkievitx, l’escrivent Bartleby, l’home del subsòl o l’innocent-culpable K d’El procés, que viu un dia a dia clonat fins que té un afer amb la secretària del cap: l’amor que creu sentir per ella desperta l’Altre que s’amaga dins seu, i és a partir d’aquest moment que comença a pensar en desmuntar l’aparent tranquil·litat familiar i laboral a través de la violència que ho empastifa tot. “Tal i com deia Franz Fanon, la violència en grau d’espontaneïtat anticipa la violència revolucionària o contestatària, que ja és organitzada. A El oficinista hi he volgut fer sortir el terrorisme perquè és un dels invents del capitalisme: Bin Laden és un Frankenstein inventat pels Estats Units. La violència de dalt engendra la violència de baix”.
La societat que descriu Saccomanno ha canviat l’amor per la promoció laboral i ha descobert el sexe extrem com a únic antídot per apaivagar les pulsions destructives. “Les defeccions i canallades són molt presents perquè la novel·la orbita al voltant de la triple equació ‘sexe-diners-poder’... El ressentiment apareix quan la justícia ja no es contempla com a possible”, ens fa saber l’autor, que a la novel·la utilitza, a més del distanciament i certa ironia propera a Kafka, alguns dels recursos propis de la ciència-ficció retrofuturista que trobàvem a l’obra de Ray Bradbury o a El fondo del cielo, l’última novel·la de Rodrigo Fresán. “És una visió molt sagaç! Quan vam intercanviar els textos amb en Rodrigo –a qui conec des de fa 40 anys– vam adonar-nos que estàvem aturats al mateix síncron, però amb enfocaments diferents. Hi ha moltes semblances de clima i atmosfera entre totes dues novel·les: les dues presenten històries d’amor tràgiques; la meva és més desesperada i en carn viva”.

Publicat a Time Out Barcelona (119, maig del 2010)