26.8.10

La música de la conversa


L’edició de les obres completes de Jaime Gil de Biedma (1929–1990) comença amb un pròleg de James Valender encapçalat per una crítica a l’antologia Veinte años de poesía española. 1939–1959 que va fer Josep Maria Castellet. Segons Valender, aquesta antologia és la culpable que encara ara s’associï l’obra poètica de Gil de Biedma a la poesia social o realista. Una mica més endavant, Valender desmunta la definició de poesia de l’experiència, l’altre gran calaix en què s’han col·locat alguns dels seus versos. Un dels llibres de referència de Biedma, The Poetry of Experience (1957) de Robert Langbaum, el distancia de la percepció habitual del gènere: “La experiencia de la que tanto se habla, es algo que el mismo poema crea. Lejos de someterse pasivamente a la comunicación directa de tal o cual carga emotiva o mensaje intelectual, el poeta mira críticamente los estímulos que la memoria y el intelecto le deparan: los mide y los valora”, escriu Valender, que dissecciona els tres poemaris de Biedma –reunits a Las personas del verbo l’any 1975– i en destaca algunes particularitats que l’allunyen de la claredat, senzillesa i nocturnitat canalla que normalment s’associa al gènere poètic experiencial: l’escissió interior que viu el poeta modern el porta a expressar-se amb ironia; la combinació de versos regulars i irregulars aconsegueix crear una sèrie d’expectatives en el lector que l’autor s’encarrega de desmentir regularment; la música de la conversa a la qual aspirava T.S. Eliot i que Biedma comparteix com a objectiu el desmarquen de l’efusió lírica previsible –de la dicció elevada que es creu pertinent a l’hora d’expressar-se a través d’un poema–; la voluntat d’erosionar la llengua (assumir la tradició amb actitud crítica) l’apropa a les unitats melòdiques perfectes que buscaven els simbolistes.


Poesía y prosa recull, a més dels poemes de Las personas del verbo i algun inèdit espars, l’única obra autobiogràfica de l’autor, Retrato del artista en 1956, la vintena llarga d’assaigs de El pie de la letra –del qual destaquen especialment les pàgines que dedica a Jorge Guillén, un dels poetes que el va motivar a escriure– i traduccions de Brecht, el Musée des Beaux Arts de W.H. Auden, Stephen Spender, Georges Brassens i Àlex Susanna.

Autobiografia intel·lectual
“Ser poeta es todavía –y que siga siéndolo– un destino serio y terrible, no una profesión pintoresca y marginal”, podem llegir en una de les cartes que formen part de El argumento de la obra, volum de correspondència que acaba de publicar Lumen. Fa encara no mig any Acantilado es va avançar a la fita, publicant la relació epistolar entre l’escriptor barceloní i Joan Ferraté, professor i germà –no ortogràfic– de Gabriel Ferrater.

L’edició de Lumen a càrrec d’Andreu Jaume té la voluntat de presentar tota la correspondència literària que Gil de Biedma va escriure.
L’editor destaca “el principi de sobrietat i escassesa” de l’exploració d’aquest gènere per part de l’autor, amb qui ens trobem estudiant a Salamanca l’any 1951–i escrivint a un dels seus millors amics, Carlos Barral–. Jaume ens fa saber que la selecció i disposició de les cartes s’ha fet amb la voluntat que El argumento de la obra pugui llegir-se com una “memòria intel·lectual i moral” que ens permeti conèixer tant l’evolució literària de l’autor com un retrat coral de les seves afinitats. A més de cartes adreçades a Barral i Ferraté, en trobem a Jorge Guillén, María Zambrano, José Ángel Valente, Gustavo Durán, Pere Gimferrer, Luis García Montero, Gabriel Ferrater i José Ángel Valente. Una lectura atenta de l’epistolari i la poesia i prosa editada per Galaxia Gutenberg us aproparà al personatge espectral i serè de Biedma, allunyant-vos dels ecos temibles de l’experiència.


Publicat a Time Out Barcelona (113, maig del 2010)

3 comentaris:

  1. Has vist la peli? que et sembla?

    ResponElimina
  2. Jo tinc pendent veure la pel.li , però les memòries no em criden gaire l'atenció.

    ResponElimina
  3. Fa temps que intento no veure 'biopics', P. Maró... Fa un parell de mesos, però, vaig fer una excepció i vaig veure 'Gainsbourg. Vie héroïque'. No vaig arribar a l'extrem d'escapar-me del cinema, però cap a l'hora i mitja de pel·lícula les dues fileres de davant i les dues del darrere havien notat que el meu humor estava força malmès.

    Em sembla que encara deixaré passar un temps per veure la pel·lícula sobre Gil de Biedma.

    ResponElimina