Wolfenstein: La palabra pintada & ¿Quién teme al Bauhaus feroz?

Abans de vendre milions d’exemplars amb les seves ficcions urbanes, minucioses i corrosives, la llengua bífida de Tom Wolfe (Richmond, 1931) va enverinar la premsa amb l’estil narratiu, àcid i prepotent del Nou Periodisme, que va recopilar en llibres que ja valen la pena només pel títol (La banda de la casa de la bomba y otras crónicas de la era pop o La Izquierda Exquisita & Mau-mauando al parachoques). Això va passar a finals dels 60.

Una mica més endavant –l’any 1975– Wolfe va publicar un centenar de pàgines sobre el naixement i consolidació de l’Art Modern, que parteix del rebuig a la finalitat literària de l’obra d’art (i per literària Wolfe entén “tot allò que en l’art realista semblava inevitablement reaccionari”). La palabra pintada, com tota bona provocació, és un llibre que repassa alguns dels principals ismes del segle passat amb estupefacció malèvola, situant la Dansa dels Bohemis com a pedra inicial que es va esdevenir a les principals ciutats europees –sobretot París– entre 1900 i 1920. Les dues fases del ritual passaven per 1/ exhibir el gènere artístic en cercles, camarilles i moviments 2/ser acceptat per le monde –els experts– i caminar cap a la celebritat. Wolfe passa fugaçment pel fauvisme i el cubisme per centrar-se en l’arribada de l’Art Modern als Estats Units. Nova York i els anys de l’expressionisme abstracte (1946-1960) centren bona part dels seus atacs, camuflats sota descripcions malignes i unes quantes reproduccions que volen ridiculitzar els principals artífexs del moviment (Pollock, De Kooning, Rothko). El principal atac de Wolfe contra l’Art Modern és que aquest s’ha tornat totalment dependent de la teoria: “Les pintures i obres només existeixen per il·lustrar el text”. L’op-art, el pop art, o el color field painting depenen dels postul·lats conceptuals. Volent abandonar allò reaccionari de l’art literari que havia abundat fins a finals del segle XIX, l’únic que ha aconseguit l’Art Modern –sotmetent-se a la teoria– és tornar-se encara més literari.


La llengua bífida de Wolfe també va enfocar –a principis dels 80– l’arquitectura moderna. ¿Quién teme al Bauhaus feroz? estripa l’escola de Walter Gropius, el funcionalisme de Le Corbusier i les línies rectes de Mies van der Rohe. La voluntat de “començar de zero” i de “tornar a crear el món” d’alguns arquitectes del segle XX irrita l’autor, que igual que feia a La palabra pintada es dedica a mostrar els efectes devastadors que les avantguardes europees van tenir als Estats Units, país que recorre subterràniament bona part de la producció assagística i de ficció del llop Tom.

Un llop implacable

Publicat a Time Out Barcelona (121, maig del 2010)