'Beats' i faunes

Abans que la literatura beat fos sinònim de joventut i frescor i transgressió i experiments –sexuals, estilístics i amb les drogues–, encara abans que apareguessin les obres més conegudes del grup a la dècada dels 50 del segle passat (A la carretera, Udol i El almuerzo desnudo), William S. Burroughs (1914–1997) i Jack Kerouac (1922–1969) van novel·lar a quatre mans l’assassinat d’un amic seu, David Kammerer, per part d’un altre company d’aventures nocturnes, Lucien Carr. Va ser l’any 1945, mesos abans del final de la Segona Guerra Mundial i de l’onada puritana i mccarthista que arribaria als Estats Units. I els hipopòtams es van escaldar vius roba el títol d’una locució radiofònica sobre l’incendi d’un circ a Hartford, “el dia que va fer plorar els pallassos”, tal i com recorda James W. Grauerholz –marmessor del llegat de Burroughs– a l’epíleg del llibre, repassada a l’encadenament d’atzars que han anat retardant l’aparició del llibre. “El llibre que vam escriure Burroughs i jo (...) és ara en mans de l’editorial Simon & Schuster i se l’estan llegint”, escrivia Kerouac el mateix 1945, sense tenir-les totes d’arribar a ser publicat: “Per ser la mena de llibre que és –un retrat del segment ‘perdut’ de la nostra generació, dur, honest, i sensacionalment real– és bo, però no sabem si aquesta mena de llibres tenen gaire demanda, ara”. El rebuig sistemàtic per part de les editorials es va trobar, anys després, amb un altre impediment. El mateix Carr que de jove havia flirtejat amb Kammerer –que sumava vint anys als seus vint anys– havia aconseguit formar una família i convertir-se en cap nocturn de l’agència United Press, i la seva reputació podia quedar molt malmesa si els hipopòtams eren publicats. Kerouac i Burroughs van acceptar no donar a conèixer el text fins que Carr morís. El 2005, amb tots tres beats desapareguts, Grove Press va començar a treballar en la publicació d’aquest text addictiu i esbojarrat que intercal·la el punt de vista de Burroughs i Kerouac, emmascarats pels noms de Will Dennison i Mike Ryko. Els dos narradors ens conviden a entrar a les seves vides –Pernod, morfina i dones– i a la història d’amor tangencial entre Carr i Kammerer (al llibre, Phillip i Al).

William S. Burroughs, abans de consumir una mcia d'insecticida

Un llibre extravagant
Conegut sobretot pel seu debut, La lletra escarlata, i per alguns dels contes inclosos a Cuentos contados dos veces (Acantilado, 2008), Nathaniel Hawthorne (1804–1864) és considerat un dels pares fundadors de la literatura nord-americana, però de la seva obra novel·lística encara ens quedava per conèixer El fauno de mármol (1860). Ambientada a Roma –on Hawthorne va passar una temporada llarga–, la quarta, última i més ambiciosa obra de l’autor de joies com La filla del doctor Rapaccini o Wakefield ens proposa un viatge digressiu en què barreja elements de les faules, la novel·la pastoral i la gòtica i les guies de viatge.


Més que fixar-se en un argument que tendeix cap al desenllaç, l’extravagància de Hawthorne –en paraules de la professora Susan Manning, prologuista de l’edició de Backlist– és “el complicat joc d’al·lusions mitològiques i estètiques que plantegen preguntes inquietants sobre com s’interpreten o reinterpreten els esdeveniments a partir de les aparences”. No us la perdeu!

Publicat a Time Out Barcelona (117, abril del 2010)