La casa de l'ànima

Una de les obres de Robert Ryman

A l’entrada del MACBA, tot just després de passar per davant del llit volador d’Antoni Tàpies s’hi ha instal·lat un ortoedre blanc i pràcticament buit que reprodueix l’espai inicial que ocupava la galeria de Konrad Fischer (1939–1996). Un passatge de 30 m2 que conduïa al pati interior del número 12 de la Neubrückstrasse de Düsseldorf es va convertir en un dels espais més actius i controvertits d’Alemanya a partir de 1967. “Va arribar un moment en què en Konrad no en tenia prou amb fer quadres i vam començar a moure’ns per muntar un lloc on donar a conèixer artistes que ens interesessin”. Són paraules de Dorothee Fischer, dama educada però de mirada temible (glacial com el metall d’un bisturí). Ens asseiem al seu costat molt a prop d’un taulell d’escacs de Carl Andre col·locat a l’entrada de la segona planta del MACBA. “Quan ens vam plantejar obrir la galeria, el nostre pressupost era petitíssim, i l’experiència a Düsseldorf amb l’art contemporani era anecdòtica: Alfred Schmela era l’únic galerista de renom... Tot i la situació poc favorable, vam aconseguir comptar per la primera exposició amb una obra de Carl Andre, que encara no havia exposat mai a Europa: l’obra es deia 5 x 20 Altstadt Rectangle i consistia en cent planxes d’acer laminat de 50 x 50 centímetres”. El cop intuïtiu inicial dels Fischer va quedar confirmat amb la programació dels primers tres anys: pels 30 metres del corredor de la Neubrückstrasse hi van desfilar creacions de Sol LeWitt, Richard Long, Robert Ryman, Bruce Nauman, On Kawara i Gilbert & George, entre altres. “Durant aquells primers anys, cada nova exposició era vista amb sorpresa i causava certa controvèrsia. De tot el que hem presentat mai, potser la peça més polèmica –i que encara m’ho segueix semblant– és 6 day week - sound problems, de Bruce Nauman. És una instal·lació que consisteix en sis cintes de cassette gravades segons una sèrie d’indicacions (en una s’hi sent un violí, en una altra, una pilota botant...). Cada dia toca canviar de cinta, que es reprodueix passant per damunt del respatller d’una cadira de fusta”. La instal·lació de Nauman impressiona per les dimensions i la punyeteria de l’astracanada: cada dia –i fins al 12 d’octubre– algú haurà de canviar la cinta i la posició de la cadira.

Els problemes de so de Bruce Nauman

“Des del principi ens vam marcar com a objectius principals la curiositat i l’exigència. Volíem que l’art més nou –internacional però també local–passés pel centre d’Alemanya”, ens fa saber Fischer, que en comptes de convidar-nos a passejar per les sales s’acomiada de nosaltres amb una fredor minimalista, conceptual i amb un punt borsari.
El 1974, els Fischer van canviar l’ortoedre minúscul de la Neubrückstrasse per un espai molt més generós al número 7 de la Platanenstrasse (complementat uns anys després per una segona galeria a Berlín). Convertida en directora a partir de 1996, després de la mort de Konrad, Dorothee compta per aquest 2010 amb alguns pesos pesants de la casa (Thomas Ruff, Sol Lewitt, Bernd i Hilla Becher) però segueix apostant per propostes més joves (Johannes Wald i Peter Buggenhout).

Pintura de Konrad Lueg que anys després inspiraria (inconscientment?) John Baldessari

Un paradís difícil de conservar
La repassada que el MACBA fa a la parella de col·leccionistes comença amb Arxius d’una actitud, que omple l’espai del Centre de Documentació de retalls d’història vinculats essencialment a Konrad. Hi ha els cartells de les cinc edicions de Prospekt, que Fischer va organitzar per contrarestar la primera fira d’art de Colònia l’any 1968. “Konrad Fischer va ser una de les figures clau de la interna-cionalització de l’art a tres nivells: al de l’artista, al del col·leccionista i molt especialment al del mercat”, ens comenta Friedrich Meschede, comissari de la mostra, mentre sortim del Centre de Documentació cap a la segona planta del museu. De camí trobarem una de les peces més humanes de Mario Merz, que ens il·luminarà més endavant amb els seus neons de números Fibonacci: gossos i iglús captivadors. Amb la probabilitat de ser vist és una selecció impactant i tranquil·la dels greatest hits de la col·lecció particular dels Fischer. Hi trobem l’arte povera de Giuseppe Penone, les creacions naturals hipnòtiques de Richard Long, una escultura de Thomas Schutte que ens saluda com un gòlem i, gairebé al final, 90 anelles de colors situades de forma equidistant en una paret blanca, les escultures humanes –accions i boutades– de Gilbert & George o la petita capsa (ronyosa i esgrogueïda, creació de Joseph Beuys) que Konrad va regalar a Dorothee l’any 1962. “És una manera arriscada de fer contenta una dona...”, s’atreveix a comentar Friedrich Meschede al davant de l’obra, de conservació fràgil i costosa, igual que una part important del paradís artístic que els Fischer han construït al llarg dels anys.
La vessant artística de Konrad, que amb el cognom matern (Lueg) va signar una sèrie de pintures on la serialització i els colors vius ens alegren la vista, ocupa tota una sala. A l’apartat final de l’exposició hi veiem l’homenatge que Carl Andre va fer al col·leccionista: un cub fet de cubs de metall i un altre d’escampat. Densitat i dispersió. Geometria i un núvol obert.

Cubs de Carl Andre que reten homenatge a Konrad Fischer

Publicat a Time Out Barcelona (119, maig del 2010)