9.6.10

Miralls que punxen


“La fotografia va començar sent un sistema de verificació del món. Aquesta voluntat la vaig retrobar a Google, i d’aquí van néixer els googlegrames”. Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) va començar a posar en pràctica aquesta tècnica creativa l’any 2004, sortint de dos projectes amb un punt demiúrgic: Miracles and co (2002), foto-assaig sobre un monestir en què suposadament s’ensenyava a fer realitat tota mena de miracles, i Orogènesi (2004), en què partint d’un software topogràfic es podia arribar a construir una sèrie de paisatges impol·luts, únicament reals gràcies a la creativitat virtual.
Amb els googlegrames, Fontcuberta va buscar un miracle similar, informàtic i possible només a mitges, com els trucs de màgia: reconstruir el món a base d’una fotografia icònica refeta a partir de les imatges que retorna Google quan s’hi introdueixen certes paraules de cerca. “Aquest procediment de treball recupera la idea de mosaic: és ornamentació però té una vessant contemporània i tecnològica; per altra banda, posa en relació una sèrie d’imatges a partir de la cerca de paraules: aquesta és la dimensió conceptual i política del projecte”. Una de les fotografies més impactants que podem veure a la galeria Mayoral ens mostra un dels molts danys col·laterals de la guerra d’Iraq. Per reconstruir la víctima –a qui un projectil ha fet esclatar el cap– Fontcuberta va introduir com a paraules de cerca els noms dels caps d’estat els exèrcits dels quals van participar a la invasió d’Iraq el 20 de març de 2003. “El meu treball artístic s’arrela en la pràctica fotogràfica. En el cas de Google m’interessa perquè escrivint una o altra paraula s’aconsegueixen els resultats que es buscaven, però també ens trobem amb accidents imprevisibles. Es tracta d’un procediment molt obert: a partir de l’escriptura trobem imatges. L’idioma en què les busquem és un dels factors que pot alterar el resultat de la cerca, que aconsegueix aquell correlat de l’escriptura en la imatge que buscaven els surrealistes”.


Resiliència
“Les regles de joc que em van proposar des de la galeria era aconseguir un treball de fertilització entre una sèrie d’obres meves –que de seguida vaig veure que havien de ser googlegrames– i deu obres del seu fons”, ens diu Fontcuberta. El diàleg que s’hi pot veure confronta deu imatges icòniques inquietants dels darrers anys –les tortures d’Abu Ghraib, Guantánamo, la guerra d’Iraq o la foto de les Açores– amb un total de deu obres de Tàpies, Genovés, Guinovart, Saura, Equipo Crónica, Canogar i Millares. Cal arribar-hi amb l’accepció psicològica de resiliència ben assumida, és a dir, preparats per sobreposar-nos al dolor i superar situacions crítiques mitjançant la fortalesa i la creativitat. “L’art és viu. Les obres no són fòssils: han de ser capaces d’estimular. En aquest cas, ignomínies de la barbàrie d’aquests darrers anys em van motivar a fer una sèrie d’obres”. Una de les últimes inspiracions ha estat la llei de la memòria històrica: en aquest cas el googlegrama està fet a partir d’un catàleg americà de tombes obertes. Un dels textos que acaben de condimentar les obres és un fragment de Regarding The Pain of Others, de Susan Sontag, i es pregunta per la legitimitat d’exposar l’horror: “Som millors perquè mirem aquestes imatges? En realitat ens instrueixen en alguna cosa? No es tracta més aviat que només confirmen el que ja sabem (o volem saber)?”


Fotografiant Pandora
Hiperactiu, hiperatent –hipertext–, Fontcuberta acaba de publicar un nou recull d’assaigs, La cámara de Pandora (Gustavo Gili). “El que lliga cadascun d’aquests setze textos és que hi he buscat mostrar una determinada poètica de la imatge. Fa anys que em pregunto què queda de la fotografia de la veritat o de la constància de la nostra identitat, en la fotografia que es fa avui en dia. Les xarxes socials i la tècnica han transformat l’acte fotogràfic de cap a peus”. Fontcuberta opina que s’ha produït un allunyament de la memòria i que s’ha perdut solemnitat: “Abans, les fotos es feien en moments molt assenyalats, i construïen els moments més importants d’una vida. La fotografia era un acte solemne: a casa meva, per exemple, l’únic que tenia càmera era el pare. En aquests moments, la mitjana d’edat d’accés al mòbil és de 10 anys, a Espanya. L’acte fotogràfic és, ara per ara, cada vegada més ubic. Deixant-nos de preocupar per la tècnica i la professionalitat, el percentatge d’espontaneïtat i accidents ha crescut”.

Publicat a Time Out Barcelona (116, abril del 2010)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada