La casa de gel

“La novel·la ha de desprendre tot un món, i aquest món s’hi ha de veure reflectit amb tots els seus sentits: a més de crear una sèrie d’imatges, cal poder-hi sentir les olors i els sons…”. Joan Pons ens rep a casa seva, un apartament lluminós i tranquil situat en ple Eixample barceloní però amb l’habilitat d’emportar-se’t cap a la insularitat mínima –universal– dels seus llibres. “Escric sobre Menorca perquè la conec. Miquel Barceló diu que has de pintar sobre temes dels quals siguis el millor del món. Si parlo de pistes d’esquí o de Barcelona no puc aportar res de nou. Si parlo de Menorca, en canvi, la cosa canvia”. Pot ser la Menorca contemporània a l’arribada a la Lluna (Sorra a les sabates), la del segle XVI, amb pirates i un ocellaire memorable (Barba-rossa) o la Menorca quasi contemporània que trepitja en Simó Vallès, l’home més lleig del món, protagonista i narrador de La casa de gel. Vallès, periodista que retorna a l’illa després de fer la carrera i les pràctiques a Barcelona, es marca un triple objectiu: trobar feina, enamorar la peixatera Eulàlia i escriure una novel·la.


“El gran repte literari d’aquest llibre era fer creïble la història d’amor entre una persona amb qualitats físiques monstruoses i una noia maca”. Paral·lelament a la feina de seduir l’Eulàlia –i als articles que escriu per un diari menorquí–, en Simó prova d’escriure la seva novel·la. “En Simó fa que l’Eulàlia s’encomani de l’amor i la dèria per la literatura. Gràcies a això ella pot aconsellar-lo mentre escriu: en comptes de fer un llibre com una capsa de sabates, vol que arribi a fer-ne un que desprengui la màgia de la caixeta de música”. La ballarina de la caixeta –que es mou lentament al ritme d’El llac dels cignes– remet a un passat i desperta una colla de sentiments que Pons mostra, sense por ni vergonya, al llarg de la novel·la. “A la literatura catalana hi ha un sentit del ridícul superior a d’altres literatures. L’humor és l’or de l’art, però refugiar-se únicament en la ironia no em sembla bé”. Igual que a Barba-rossa, la seva última novel·la, La casa de gel està estructurada en microcapítols que combinen l’esperit encisador de la narrativa oral amb un lirisme capaç de transmetre imatges directes que, no obstant això, costen de fer desaparèixer. “La meva narrativa és molt visual, però no cinematogràfica. Les imatges tenen la facultat de quedar en la ment del lector amb més facilitat que els raonaments”. La falena que pica contra la llum amb insistència, fins que mor cremada. Els llibres que Simó llença a mar. El peix que Eulàlia embolica amb papers del diari on escriu el seu pretendent.

L'home més lleig del món fa un cop de cap (per gentilesa d'Andy Capp)

Publicat a Time Out Barcelona (117, abril del 2010)