Diari personal, 1933

El Diari personal de 1933 de Paul Léautaud (1872–1956) neix a partir d’una relació intermitent viscuda amb obsessió, fàstic i hipocondria. L’estil telegràfic de l’autor supera l’anècdota i pica a la porta de l’exquisidesa narrativa, encara que aquesta estigui carregada d’accions brutes i pensaments que desprenen una fortor encara més malèvola, la mateixa que devia saturar l’habitació plena de gats on Léautaud vivia; la mateixa, també, que s’escapava de dins els seus pantalons, tal i com recorda l’amant, Marie Dormoy, a les seves memòries: “Quan es va entreobrir la roba en va sortir una olor insípida que em va regirar l’estómac i, com que semblava bastant orgullós de la seva nuesa, no se’m va acudir res més que dir-li aquesta frase estúpida: ‘Si que ets priàpic...’”.
Escrit en paral·lel al Journal littéraire –mantingut des de 1893 fins al 1956, i que ocupa gairebé 7.000 pàgines–, el Diari personal de Léautaud es concentra en la vessant més íntima i mesquina d’un dels dietaristes francesos més importants del segle XX. Comença el 13 de gener de 1933 i acaba el 29 de desembre del mateix any, i condensa en poc més de 150 pàgines l’aventura, constant i sòrdida, entre l’autor i la bibliotecària Marie Dormoy. Ell té 61 anys; ella, 46. La primera trobada entre els dos s’esdevé a les oficines de l’editorial Mercure de France on Léautaud feia d’administratiu: “Se m’arrapa i m’ofereix la boca. Un petó. Li fico la mà per l’escot del vestit i li grapejo un pit. Se m’arrapa encara més. Ja trempo”.


A partir d’aquí, el catàleg de trobades amb Marie passa pel sexe oral, la proposta de fer l’amor a la italiana (“per l’altra banda”) i fins i tot alguna excursió compartida al lavabo en què l’orina té un protagonisme destacat. Per acabar d’embolicar la troca una mica més, Léautaud i Marie mantenen relacions en paral·lel –cal no oblidar en cap moment que som a l’any 1933– i les comparacions que l’autor fa entre l’amant de tota la vida, a qui fa referència amb el sobrenom de la Pesta i Marie sempre van en detriment de la bibliotecària, de qui escriu: “No és gens maca de cara (...) Ni cintura, ni malucs ni natges. Tan ampla per dalt com per baix. Una botifarra gegant”; o bé: “Està ben mal feta. El cap enganxat a les espatlles, el cos com una bóta”.
Llegir Diari personal, 1933 és una experiència intensa i degradant, que encara el lector amb les misèries morals i el talent d’un gran pobre home.

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Barcelona, 178, juliol 2011)

Eating animals

Jonathan Safran Foer comença el seu primer llibre de no-ficció, Comer animales (Seix Barral, 2011) recordant el pollastre amb pastanagues que li preparava la seva àvia. “Potser és el plat més deliciós que he provat mai”, encara diu, si bé quan ho fa no posa els ulls en blanc: el seu capteniment és exemplar, après durant els gairebé deu anys que separen la seva primera novel·la, Tot està il·luminat (Columna, 2002) –adaptada al cinema tres anys després per Liev Schreiber– i aquesta barreja de memòries gastronòmiques, exercicis de periodisme arriscat i consideracions assagístiques sobre els motius pels quals va decidir deixar de menjar carn.

“Vaig passar unes quantes temporades vegetarianes, quan era adolescent”, explica Safran Foer, amb una carta del restaurant Teresa Carles a les mans: dubta entre demanar una amanida amb fruita o un risotto amb bolets, però finalment demana consell a la cambrera i tria el milfulls d’albergínia. “Quan vaig començar a estudiar Filosofia, després d’un parell d’anys menjant carn, vaig recuperar el vegetarianisme... Però no va ser fins que la meva dona es va quedar embarassada que no em vaig plantejar seriosament si podia fer alguna cosa per millorar el món on creixeria”. Safran Foer intuïa que rere el consum indiscriminat de carn s’hi amagaven alguns punts foscos que el gruix de la societat desconeixia. “Per prendre una decisió havia de documentar-me, i vaig començar a llegir llibres i a entrevistar-me amb persones que poguessin anar ampliant els meus coneixements”.

Les granges de l’horror
Fidel a la minuciositat i qüestionament constant de la comunitat intel·lectual jueva-americana, Safran Foer va anar estirant el fil fins que va començar a descobrir estudis i estadístiques que el van esgarrifar. “Ara per ara, les emissions de diòxid de carboni de la població de bestiar són la principal causa de l’escalfament global. L’any 2050, el bestiar consumirà la mateixa quantitat de menjar necessària per alimentar 4 bilions de persones”. El creixement de la població animal destinada al consum ha anat augmentant a un ritme desmesurat des que apareguessin les primeres granges industrials a la dècada dels 20 del segle passat. “L’objectiu principal de les granges industrials no és alimentar ningú. Volen fer diners, i punt”.

Jonathan Safran Foer: 'The dish ran away with the spoon'

Un dels capítols de Comer animales comença amb una visita de l’autor i C., una activista a favor dels drets dels animals, a una d’aquestes granges. “La C. havia treballat en un escorxador. Una nit ens vam colar en una granja on criaven galls dindis, i allà vaig veure per primera vegada milers d’animals pràcticament apilats. Entre ells n’hi havia que agonitzaven, i fins i tot de morts. La C. ajudava els que encara tenien solució: els que no en tenien, els degollava. Era l’única manera que deixessin de patir”.

El preu de la carn fa anys que està estancat: la producció és tan alta i la competició tan agressiva que productes com el pollastre o el porc poden arribar a costar menys que certes verdures i hortalisses. “Un dels grans problemes de la nostra societat és el de l’abundància. Si vols alimentar-te només a base de bistecs ho pots fer. Si vols menjar sushi exclusivament, també, o tenir tres cotxes. Tot val, si només penses en tu mateix. Però potser les teves decisions són terribles per als teus fills i són radicalment insostenibles. Jo penso que reprimir-nos forma part del contracte social”.

Abans de tastar el milfulls d’albergínia, Safran Foer passa revista a algunes de les atrocitats comeses per la pesca massiva: “Els mètodes que es fan servir avui en dia per pescar fan que per aconseguir mig quilo de gambes a Indonèsia, onze quilos de peixos siguin morts o retornats a mar. L’any 2048 no quedaran peixos en estat salvatge. No estan dient que d’aquí menys de quaranta anys comprar peix serà un luxe o que hi haurà una pila d’espècies que poden extingir-se: afirmen que no hi haurà res de res. Que el peix s’haurà acabat –exceptuant el de piscifactoria, esclar”.
Comer animales no és un llibre estrictament provegetarià. L’escriptor té molt clara la seva voluntat: “Demano un sistema de producció d’aliments que no impliqui tanta destrucció i violència com la que ara es necessària”.

© Jordi Nopca (publicat a Diari ARA, 15 de maig del 2011)

El Sòfocles de Carles Riba

Carles Riba llegeix Sòfocles

Les traduccions que Carles Riba va fer de Sòfocles són només una petita part de la tasca de divulgació dels clàssics grecs que el poeta i crític literari va fer durant gairebé 40 anys, ja fos a través d’articles, tasques editorials a la Fundació Bernat Metge i el grapat de versions d’Homer, Èsquil i Xenofont. De Sòfocles, que gràcies a una vida llarga (del 496 a.C al 406) va poder recórrer pràcticament sencer, en paraules de Riba, “aquell segle V que fou el de l’immortal missatge d’Atenes”. Només n’han arribat set obres, del seu llegat, totes elles escrites durant la maduresa del dramaturg , entre els 55 anys i la seva mort: Les dones de Traquis és el drama tràgic més antic; Antígona va ser presentada l’any 441. En el primer cas Sòfocles explica la història de com Deianira, casada amb Hèracles, busca un marit absent per culpa –en principi– d’un conflicte bèl·lic que el manté allunyat de casa. Antígona reprèn la nissaga d’Èdip per explicar les enveges entre dos dels seus fills, Etèocles i Polinices, que aspiren al tron de Tebes. De Sòfocles, Riba en va deixar escrit a la introducció del volum de la Bernat Metge que la combinació harmoniosa entre mite i forma dramàtica “encara fascina l’espectador no previngut; omple de basarda i reposa alhora, en un sentiment de suprema acceptació del destí humà”.

Bob Esponja també llegeix Sòfocles

© Jordi Nopca (ARA llegim, 15 de setembre)

L'esperança, l'últim que es perd

L’atac a les Torres Bessones, la situació de Palestina, la guerra d’Iraq i l’huracà Katrina són analitzats per la mirada reflexiva i sensible de John Berger, una de les veus indispensables dels últims cinquanta anys.

John Berger és tan conegut per les novel·les, les reflexions sobre l’art, les il·lustracions i el compromís polític com per la poca predisposició a concedir entrevistes. Poder-hi parlar amb motiu de la publicació en català del seu últim assaig, Amb l’esperança entre les dents (Edicions de 1984) és un repte i un privilegi. “Perdoni que trigui tant a contestar”, ens fa saber després del primer dels molts silencis llargs que precedeixen cadascuna de les seves respostes: “Quan contesto una pregunta no tinc res preparat, intento trobar les paraules adequades a aquell moment i situació concrets”. Berger ens atén per telèfon des de la seva casa de Quincy (Alta Savoia), on viu i treballa des de mitjan dècada dels setanta: la cura i amabilitat amb què verbalitza cadascuna de les seves impressions és simplement encantadora.


“Em demana si després de tot el que escric encara mantinc l’esperança? Li responc que és exactament així: l’esperança es troba a la base de qualsevol acte de qüestionament o d’oposició respecte el que passa al món. L’esperança no és cap promesa ni cap garantia. És, més aviat, l’expressió d’una indecisió, i d’alguna manera el que acaba sent no afecta al que es desitjava”. El panorama que Berger descriu a Amb l’esperança entre les dents no és gaire engrescador, però tot i així l’autor ens demana que no ens rendim. Quan recorda les seves visites a Palestina, per exemple, no oblida “la increïble intensitat vital que s’hi palpa”, que contrasta amb el desànim generalitzat que podríem esperar-nos (i que també hi és): “Molts palestins m’han dit que el pitjor és que estan totalment sols. Hi ha una diferència molt gran entre el recolzament per part de les Nacions Unides i la comunitat internacional i el que realment passa. La seva esperança sempre és ajornada i posposada i retardada –i ajornada un cop més–, però tot i així segueixen endavant, vivint amb una atenció especial i intensa el moment present, perquè no tenen res més”.

Contra la immediatesa
En un dels assaigs que integren el llibre, Berger recorda La Rabbia, documental on Pier Paolo Pasolini donava la seva interpretació sobre el que havia passat al món entre 1945 i 1962. “El punt en comú entre la visió de Pasolini i la meva és que tots dos ens fixem en una sèrie d’esdeveniments que han passat en un lapse de temps petit –la meva observació comença el 2001 i acaba el 2006– i, no obstant això, intentem situar l’actualitat en una perspectiva històrica molt més àmplia. Fem el contrari del que fan la majoria dels mitjans de comunicació, que es fixen en la immediatesa, la mostren dramàticament i l’obliden de seguida per passar a parlar de noves immediateses. Un dels grans problemes de la nostra societat és que cada vegada es té menys present la història. Aquest oblit porta a una buidor ètica molt corrupta, perillosa i, al cap i a la fi, inhumana. La paraulà humà ve etimològicament d’humus, i això implica un respecte cap als morts: el passat és presenta la nostra vida i té una importància fonamental en les decisions que prenem ”.


La desmemòria ens instal·la en un present perpetu que no admet precedents ni preveu conseqüències. Aquest és el primer pas per deixar de sentir el dolor dels altres com a nostre, justament la sensació que Berger experimenta al davant dels retrats del pintor Francis Bacon. “La divisió entre un nosaltres i un ells pot semblar innocent, però és molt perillosa.
Una de les funcions d’explicar històries és intentar fer-te més difícil poder dibuixar fronteres entre uns i altres. El que tenim en comú és molt més important i essencial que el que ens fa diferents”. L’humanisme de John Berger il·lumina cadascun dels disset textos d’Amb l’esperança entre les dents, llibre que ja té continuació. Bento’s Sketchbook homenatjarà Baruch Spinoza a partir de narracions, assaigs i dibuixos.

© Jordi Nopca (publicat al diari ARA, 28 de novembre del 2010)

El Brasil de José Mauro de Vasconcelos

Traduïda a 32 llengües i best-seller des que va ser publicada l’any 1968. Adaptada al cinema i a la televisió (dues telenovel·les). Lectura obligatòria a les escoles brasileres des de fa cursos i cursos. Mi planta de naranja lima, novel·la de gran fortuna comercial i amb capacitat de seguir captivant generacions successives de lectors escampats per tot el món , igual que ha passat amb fenòmens com Pippi calcesllargues, d’Astrid Lindgren, Pinotxo, de Carlo Collodi o El petit príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry.


Més enllà de la tendresa i la ingenuïtat imaginativa que salpebra les pàgines de Mi planta de naranja lima, l’aportació genuïna del seu autor, José Mauro de Vasconcelos (Bangú, 1920–Sao Paulo, 1984) és l’ambient de pobresa extrema en què els personatges del llibre viuen. El petit Zezé està predestinat des del primer capítol a convertir-se en “el sol” i a tenir “totes les estrelles brillant al voltant”. Molt abans que això passés –molt abans que l’alter ego de l’autor superés les condicions adverses en què va créixer a través de l’escriptura–, el nen de cinc anys observa els germans, es compadeix del pare, a l’atur des de fa massa temps, fa petites apostes amb el tiet Edmundo i passa l’estona inventant-se zoos, transformant mitges foradades en serps amenaçadores i parlant amb el minúscul taronger que s’aixeca en un racó del terreny on la família de Zezé s’acaba d’instal·lar. Escrita amb voluntat d’emocionar i capacitat per aconseguir-ho, com passa en els capítols dedicats al sopar de Nadal o al dia que reparteixen regals per als pobres, Mi planta de naranja lima retrata un món ple de misèria, sense dramatisme i potser amb un punt d’autocomplaença, herència dels records personals de l’autor.

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Barcelona, 183, setembre del 2011)

Un uomo chiamato Giacomo Casanova

Casanova, segons la versió de Federico Fellini

“Tot i el bon aprenentatge que va precedir la meva adolescència, sempre he estat víctima de les dones fins a l’edat de seixanta anys”, escrivia Giacomo Casanova a la seva autobiografia, de la qual Atalanta selecciona ara els capítols ubicats a Venècia, ciutat-estat on el seductor, aventurer i jugador va néixer l’any 1725. Després de repassar amb concisió la vida d’alguns dels seus avantpassats –alguns dels quals ja apunten maneres casanovianes (relacions amb monges, amb actrius i jovenetes)–, Giacomo viatja fins al seu primer record: amb només vuit anys visita la casa d’una bruixa acompanyat de l’àvia; la fetillera li practica un encanteri amb la intenció de frenar les hemorràgies nasals que el nen pateix i que li provoquen “debilitat, manca de gana, incapacitat d’interessar-se per res” i el fan semblar “estúpid”. La següent anècdota que explica és la d’un furt: l’astúcia i picardia de Giacomo es comencen a fer visibles, si bé la seva primera experiència amorosa acabi fent-li admetre la condició de víctima fins a la seixantena (i afegir, des de la talaia senecta del moment en què repassa la seva vida, que ja ha superat “totes les bogeries d’aquesta mena”, cosa que lamenta). Casanova passa una temporada a Pàdua per mirar de frenar les hemorràgies gràcies a la millor qualitat de l’aire. La germana del capellà que l’acull, Bettina, li practica la primera “manustupració” de la vida, acció que embogeix l’aprenent d’amant fins al punt que acaba descobrint, per la via del galdós art de fer d’espia, que la noia té relacions amb altres hostes de la casa. L’excés d’amors trastorna Bettina, que serà objecte de diversos exorcismes.
Així comença la vida espectacular de Giacomo Casanova: entremaliada, provocadora i exposada a un ritme que molts escriptors de ficció voldrien tenir. A Aventuras en Venecia hi trobareu únicament les peripècies esdevingudes a la ciutat dels canals.

Venècia, segons Canaletto

© Jordi Nopca (Publicat a Time Out Barcelona, 184, setembre del 2011)

Europa, segons Jaume Cabré

Escriptor de mètodes intuïtius i preocupat per descobrir les històries que els seus personatges porten a la butxaca, Jaume Cabré va presentar ahir Jo confesso (Proa) en un ambient de gran expectació.

“Parlo amb molta inseguretat perquè encara no he pogut racionalitzar aquesta novel·la”. Aquestes eren les primeres paraules que Jaume Cabré dedicava a Jo confesso, novel·la que arriba set anys i mig després de Les veus del Pamano, un dels llibres en català més venuts de la dècada. “Quan vaig anar a la fira del llibre de Frankfurt l’any 2007, diversos periodistes alemanys van dir-me que l’existència de la literatura catalana és un dels secrets més ben guardats de l’Estat espanyol. La fira de Frankfurt va ajudar a normalitzar la presència de la nostra literatura a Europa. Cal afegir que l’absència d’un estat propi és un hàndicap important. Hi ha literatures petites com les nòrdiques o l’eslovena que compten amb una ajuda important per part dels seus estats”.
Les onze traduccions de Les veus del Pamano i les deu de Senyoria han anat fent créixer la presència europea de Cabré fins al punt que l’ànima multiforme i decadent del continent ha impregnat de dalt a baix la seva última novel·la. “La majoria de fets del llibre passen a l’Eixample barceloní, però un dels temes centrals és Europa. Per això hi faig sortir Stefan Zweig a les primeres pàgines: l’escriptor representa la visió d’una Europa que s’acaba, el canvi de cicle que suposa la caiguda de l’imperi austrohongarès i tot el que va venir després”, va explicar Cabré.

Oh, Europa! (una sèrie de Dagoll Dagom)

Jo confesso no només dedica pàgines a la persecució del poble jueu –un dels escenaris escollits és Auschwitz–, a la tenebrosa postguerra espanyola i als nostres dies, en què el nivell acadèmic ha caigut en picat i el prestigi del saber humanístic s’ha pràcticament extingit. La novel·la també es permet viatjar cap enrere: passa per alguns monestirs del Pallars al segle XIV, per Pàrdac, Cremona i París –segles XVII i XVIII– i entre al·lusions a la Inquisició, una lapidació a l’Aràbia Saudita i una visita a la Roma eclesiàstica de principis del segle XX es permet fins i tot d’ambientar algun capítol al Congo. “No decideixo res, treballo de manera intuïtiva. Vaig provant personatges i miro de trobar les històries que amaguen a les butxaques: quan això passa, se m’emporten cap a un lloc o cap a un altre”, va explicar l’autor, que sense pretendre-ho va anar afegint històries i escenarisfins arribar a una extensió rodona i considerable: mil pàgines. “El llibre em demanava ser eixamplat, perquè anava just de cotilla. Tot i això, he de dir que cada biga i columna de la novel·la és important. Si se’n treu alguna, el conjunt s’ensorra, o tal i com es diu ara –i em sembla horrorós– es col·lapsa”.

Una confessió generosa
El personatge principal de l’últim llibre de Cabré és l’Adrià Ardèvol, fill d’un antiquari barceloní que decideix escriure un text memorialístic de caire confessional després que li hagin diagnosticat una malaltia mental degenerativa. “La biografia de l’Adrià Ardèvol és el canemàs de la novel·la, on es parla de la bellesa, de l’ànsia de saber, de la crueltat, de l’origen del mal, de l’amistat i de tot allò que pot formar part d’una vida. Hi ha una diferència fonamental entre l’Adrià i jo: ell és intel·ligent, cosa que no es pot dir de mi”. Un dels grans reptes de l’escriptor ha estat aconseguir mantenir un ritme narratiu alt i prou arguments perquè el lector arribi motivat fins al final de la confessió. Se n’haurà sortit?

© Jordi Nopca (publicat al diari ARA, 2 de setembre del 2011)

Tratado de la vida elegante

"Dandies and dandyzettes"

Paraules com elegància, fashionable, confort i repòs s’escampen en la mesura justa pels cinc capítols d’aquest llibret encapçalat per una frase de Virgili (“Mens agitat molem”) i l’adaptació à la mode del moment: “La bona planta d’un home s’endevina gràcies a la seva manera de portar el bastó”. Publicat en un setmanari parisenc entre octubre i novembre de 1830, Tratado de la vida elegante és un dels “estudis analítics” de la Comèdia Humana d’Honoré de Balzac (1799–1850). El volum que presenta Impedimenta fa justícia al refistolament verbal i conceptual de Balzac, que després de recordar les tres classes de persones que han creat els costums moderns (“l’home que treballa, l’home que pensa i l’home que no fa res”) se centra en detallar en què consisteix la vida elegant. Conscient que es troba en un terreny encara poc explorat, Balzac no dóna una ni dues definicions de la vida elegant, sinó cinc: “És la perfecció de la vida exterior o material”; “L’art de gastar-se els ingressos amb intel·ligència”; “La ciència que ens ensenya a no fer res com els altres, fent l’efecte que tot ho fem com ells”; “El desenvolupament de la gràcia i el gust en tot allò que ens és propi i ens envolta”; “Saber ser digne de la pròpia fortuna”. Sentenciós i, de tant en tant, contradictori, el Balzac d’aquest centenar de pàgines no és tan subtil com el que trobem a les seves millors novel·les, però aconsegueix algun aforisme implacable: “El dandisme és una heretgia de la vida elegant”.

George Bryan "Beau" Brummel, el primer dandi

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Barcelona, 177, juliol del 2011)

Dissabte

"Anem a fer un picnic?"

Rosa i gris

“–Què diu, la seva al·lota? –Són beneitures seves. –Bé, però què diu? –Diu que sembl un onso. –No li falta raó”. Llorenç Villalonga (Palma, 1897–1980) dominava el diàleg amb gràcia i vivor, fet que el va convidar a fer alguna incursió teatral durant la dècada dels 60. Aquil·les o l’impossible (1964) i Els desbarats (1965) van fer lliscar encara més la precisió dialògica de l’escriptor mallorquí en novel·les com Les fures (1967), El misantrop (1972) i Un estiu a Mallorca (1975), versió definitiva de Rosa i gris, text que havia d’aparèixer al segon volum de la primera edició de les Obres completes de Villalonga. “El text d’Un estiu a Mallorca resulta molt més extens, sense que s’ampliï l’acció del relat”, llegim a la introducció de Josep Antoni Grimalt. “Conté expansions en els detalls, descripcions, diàlegs, etcètera; però s’allarga sobretot amb la inserció de fragments del llibre de George Sand Un hiver à Majorque, bé com a epígrafs dels diferents capítols, bé intercalats en el cos del text”.

Una novel·la amena i intel·ligent
Grimalt recorda que Villalonga no va mostrar mai “la voluntat de derogar l’original de Rosa i gris” i ressalta que la versió que veu la llum per primera vegada –i que no es pot datar amb exactitud– és atractiva i “més àgil sense el llast dels afegitons”. Qualsevol comparativa amb Un estiu a Mallorca (reeditada l’any 2008 a Club Editor) comportarà batusses a favor d’una o altra novel·la. Potser l’exercici més sa és endinsar-s’hi fent tabula rasa, amb l’única aspiració de conèixer l’esbojarrament de Sílvia Ocampo, que descobreix Mallorca durant la dècada dels 30 del segle XX. Hi ha una cua llarga de provocacions, seduccions i desenganys, expressats amb aquella amenitat sempre intel·ligent de Villalonga.


© Jordi Nopca (publicat a Time Out Barcelona, 178, juliol del 2011)

Oncle Oswald

Roald Dahl (1916–1990) només va escriure dues novel·les per a adults. De Some Time Never (1948) pengen dues medalles: va ser la primera ficció sobre guerres nuclears que es va publicar als Estats Units després dels atacs d’Hiroshima i Nagasaki; no es va reeditar mai més.
La segona novel·la, Oncle Oswald, va ser publicada trenta anys després. En aquelles tres dècades, Dahl s’havia convertit en un dels autors més estimats pels petits gremlins de la casa –gràcies a títols com Charlie i la fàbrica de xocolata (1964) i El fantàstic senyor Guillot (1970)–, al mateix temps que convocava uns quants adults amb rebotiga (és a dir, amb una part fosca) gràcies a reculls de narracions com Històries imprevistes (1979).

El negoci de fer ‘waka waka’
A Oncle Oswald hi apareix una quantitat considerable de relacions sexuals, que al seu moment van ser catalogades de soft porn. Igual que al perspicaç Oswald, a Dahl li interessa, més que despertar les hormones dels lectors, recollir el producte masculí després de l’envestida. Després de fer fortuna amb la pols d’uns escarabats que només es troben en una regió del Sudan –gràcies a les seves propietats afrodisíaques–, Oswald es proposa fer una col·lecta d’esperma de les ments més brillants de 1919. Pensa en Einstein, Sibelius, Stravinsky, Debussy i Freud, i de seguida afegeix uns quants monarques europeus: el seu objectiu és vendre la substància a dones riques, àvides de cultura i d’engendrar un petit geni. Vol aconseguir un milió de lliures abans de fer 30 anys. Durant el trajecte, aconsegueix fer riure força al lector i, de passada, sedueix un grapat de dones i beu unes quantes ampolles de claret, un dels vins preferits del senyor Dahl.


© Jordi Nopca (Publicat a Time Out Barcelona, 177, juliol del 2011)

Un heroi del nostre temps

“Ja n’hi ha prou d’alimentar la gent amb caramelets. Per culpa d’això, tenen l’estómac fet malbé: necessiten remeis amargs, veritats càustiques”, escrivia Mikhaïl Lérmontov al pròleg d’Un heroi del nostre temps, l’única novel·la que va tenir temps d’acabar en la seva curta vida. Nascut a Moscou l’any 1814, Lérmontov es va donar a conèixer poc després de la revolució desembrista de finals de 1825: els seus poemes inicials recullen l’exhaltació romàntica byroniana i puixkiniana. Després de la mort d’Alexander Puixkin (que el gener de 1837, després d’assabentar-se que la seva dona li havia estat infidel, es va batre en duel amb el baró Georges-Charles de Heeckeren d’Anthès) Lérmontov va escriure La mort del poeta, on acusava l’alta societat russa d’haver participat indirectament en la mort del seu amic. El poema li va valdre l’exili al Caucas, on la seva insatisfacció va créixer veient els enfrontaments entre les forces russes i els pobles caucàsics –que no volien acabar sotmesos als poders del tsar–. Va ser allà que Lérmontov va escriure Un heroi del nostre temps, que publicaria l’any 1841, poc abans de batre’s en un duel que va acabar amb els mateixos resultats que el de Puixkin.


“No us penseu que l’autor d’aquest llibre hagi tingut mai el somni altiu de ser el reeducador dels defectes de la gent. Que Déu el guardi d’aquesta descortesia!”, advertia Lérmontov al pròleg de l’obra, estructurada a partir de cinc relats amb un desordre cronològic ben estudiat i protagonitzada pel jove oficial Petxorin, que viatja de Sant Petersburg al Caucas, passa una temporada en un balneari, entra en contacte amb un cosac i fins i tot es troba amb l’autor. Un heroi del nostre temps mostra la transició del romanticisme inicial de Lérmontov cap a la minuciositat psicològica, preludi de les grans novel·les del realisme rus.

© Jordi Nopca (Time Out Cultura, 29, juny del 2011)

Cartografia de l'estiueig a la dècada dels 30

El juliol de 1929, la revista Mirador, fundada per l’advocat Amadeu Hurtado aquell mateix any, es va proposar començar un cicle “d’informacions d’estiueig” que resseguís algunes de les “colònies estiuenques” catalanes que mereixien “els honors d’una descripció”. Des de llavors i fins al 1935 el setmanari –un dels més àgils i europeïstes de l’època– va publicar un grapat de reportatges amens però amb qualitats literàries que han trigat més de setanta anys a ser reivindicats pel sector editorial. L’encarregat de la selecció, el pròleg i l’edició de L’estiueig (Quaderns Crema) ha estat Marc Soler, que fa quatre anys va donar a conèixer el resultat del seu recorregut pels fars de la geografia catalana. “Mentre escrivia Els fars de Catalunya (La Magrana) em va tocar fer molta feina d’hemeroteca. Va ser mentre remenava revistes que vaig començar a descobrir els reportatges d’estiueig de Mirador –va explicar Soler durant la presentació del volum–. N’hi havia de tan interessants que me’ls llegia de dalt a baix més d’una vegada”. Soler ha dividit el llibre en dues parts, L’alegre estiu, que inclou textos que “donen una imatge dels diferents models d’oci i temps de vacances dels anys 30 del segle passat” i ...I altres ocis, amb vuit reportatges dedicats a les Illes Balears.


Un panorama variat
“Els autors demostren una gran capacitat d’observació, dosis importants d’ironia i una facilitat remarcable per a la descripció”, va dir Soler. L’alineació és curta però suculenta: a més de periodistes insignes com Josep Maria Planes, Andreu Avel·lí Artís i Carles Sentís en trobem alguns de menys coneguts –cas de Joan Soler, Manuel Amat, Jaume Passarell i Josep Palau– que signen articles precisos i inspirats. “El nostre propòsit és únicament de fer una descripció lleugera i animada d’uns quants punts d’estiueig, els més típics i, perquè el quadro sigui complet, també presentarem, a més a més de l’estiueig que passa per distingit, alguna mostra del que no ho és tant, però que conté elements prou pintorescos que justifiquen a bastament l’atenció que li dedicarem”, advertia la nota que anunciava la sèrie de reportatges. Per la banda selecta hi trobem estampes de Cadaqués, Sitges i Caldetes, entre d’altres. “El nom de Caldetes ha anat sempre lligat amb una visió de cursileria –escriu Josep Maria Planes–. Sembla que va sortir d’allí aquella moda que consistia a parlar en castellà, per motius de distinció i refinament”. L’apartat popular compta amb exemples que s’apropen a la platja de Montgat, fan un croquis exhaustiu i gens edulcorat del dia a dia a La Barceloneta i viatgen en tren un diumenge per fer una graellada a les Planes. “Cada diumenge les Planes es desvetlla amb el fum blau de les primeres costellades –llegim en un dels textos de Manuel Amat–. A voltes aquest fum s’hi remarca tan pròdigament que fins arribeu a confondre’l matinalment entelant el perfil de totes les coses”. Setanta anys després, el fum segueix salant l’atmosfera al voltant d’un parell de restaurants. A la dècada dels 30, l’aire arribava “embolicat amb les olors coents dels sofregits” que espetegaven “furiosament dins les cassoles de terrissa”.

Un exercici doble de memòria
L’estiueig permet fer una repassada fresca i llegidora cap a un passat amb precedents il·lustres com Oceanografia del tedi, d’Eugeni d’Ors i el palau dels fenòmenos on els ociosos podien anar a veure aquella nena immensa que donaria títol a una de les novel·les més divertides de Santiago Rusiñol, La niña gorda. “Crec que l’estiueig d’aquells anys ha retornat, d’alguna manera, després d’un parèntesi”, va dir Marc Soler, apel·lant a un dels efectes de la crisi econòmica: els viatges transoceànics dels darrers anys han donat pas a excursions més modestes, tot sovint organitzades des de punts de la nostra pròpia geografia. En un dels reportatges, Trenta anys enrere, Josep Maria Planes fa memòria sobre les vacances de la generació precedent, és a dir, la de principis del segle XX: “El senyor de Barcelona passava l’hivern a una casa del carrer Ample i, en arribar la calor, considerava que l’hora d’admirar la Naturalesa era arribada. Aleshores, agafava la barba, l’esposa i els fills i es traslladava a la torre de Sarrià, de Sant Gervasi, de les Corts i fins dels Josepets. Els més arriscats descobrien l’estiueig de muntanya i s’enfilaven heroicament a Vallvidrera”.
“L’espectre social present al llibre és ampli i força equilibrat”, recordava Marc Soler, que concentra a la segona part del volum les aventures transmediterrànies de Carles Sentís i Manuel Amat. Si Amat se centra en Menorca, “l’illa blanca i blava”, Sentís posa en pràctica el periodisme d’investigació –herència de les peripècies d’Albert Londres– i interactua amb els corsaris Eivissencs, la babelització de Palma i posa de relleu la coexistència entre els habitants illencs i els visitants, catalans o estrangers.


Les Balears de Carles Sentís
La primera etapa periodística de Carles Sentís (1911–2011) va ser la més fresca i divertida. Va explicar el viatge en transmiserià des de Múrcia fins a Catalunya, va furgar gimnassos per entrevistar-se amb boxejadors literats, va explicar la seva trobada amb Benito Mussolini al Palau de Venècia i va viatjar fins a Eivissa i Mallorca per treure’n alguna de les perles narratives més vistoses de L’estiueig. “Sou de Barcelona? Heu vingut a fer vidassa, no?”, li pregunta un ancià eivissenc només arribar a l’illa, de la qual Sentís ressalta la calma antiga i el batibull turístic. Quan l’any 1933 arriba a Palma remarca que “corren paraules en tots els idiomes i monedes de coure de tots els països”, i que “no se’n refusa cap”. Entre reflexions sobre el món illenc i l’estranger dedica un apartat a la droga: “A Mallorca hi ha consum i hi ha moviment comercial d’estupefaents”.

© Jordi Nopca (diari ARA, juliol del 2011)

Ready, steady, go!

"Només se salven els mediocres"

Niccolò Ammaniti es va passar cinc anys escrivint Com Déu mana (2007), en què un pare i un fill decidien que la seva vida havia de fer un tomb i rebentaven un caixer automàtic. “Va ser un llibre molt laboriós d’escriure”, va explicar l’autor durant la seva visita barcelonina per presentar l’altra cara de la seva narrativa: si a Com Déu mana predominaven ràfegues de vent tràgiques, a Que comenci la festa (Angle / Anagrama) l’únic que bufa és una tramuntanada frenètica i boja que ha permès a l’autor tornar a escriure amb la llibertat dels seus inicis.
Poc després de donar-se a conèixer amb Branquias (1994) i Fang (1996), Ammaniti ja havia fet una primera incursió en el gènere del terror: va col·laborar amb un conte a quatre mans amb Luisa Brancaccio al volum Gioventù Cannibale (1996). “Que comenci la festa no té res a veure amb aquell projecte: a Gioventù Cannibale, l’experiment era d’encàrrec, i ara m’hi he posat per voluntat pròpia, i l’humor predomina per sobre de tot”, va assegurar l’autor, que en aquesta novel·la presenta una galeria de personatges entre marginals i selectes. Alterna la narració de les peripècies d’una secta satànica inventada, les Bèsties d’Abbadon, amb les misèries morals d’un escriptor supervendes que a Itàlia es va identificar amb Alessandro Baricco. “El personatge de Fabrizio Ciba és la suma dels defectes que els escriptors acumulen – va dir l’autor amb una rialla mig sorneguera als llavis–. No crec que els escriptors siguin pitjor que la resta de la humanitat. A la novel·la volia demostrar que qualsevol col·lectiu, des dels lampistes fins als intel·lectuals, quan s’ajunten donen el pitjor de si mateix”.


Un argument animal
Cansat de la mediocritat de les accions de la secta que capitaneja, Saverio Moneta “Mantos” proposa als seus feligresos un cop d’efecte llaminer: infiltrar-se en una festa plena de celebritats italianes –entre les quals es troba l’execrable Fabrizio Ciba– i decapitar una cantant que després d’uns anys en un grup de heavy metal s’ha fet catòlica i ha dedicat un disc al papa Joan Pau II. “Escrivint aquesta comèdia m’ho he passat molt bé i m’he arribat a estimar força alguns dels personatges. M’ha passat amb en Mantos, per exemple, que s’esforça per ser malvat però que no pot evitar ser bo –va explicar Ammaniti–. El contraexemple seria el de l’escriptor: demostra que només se salven els mediocres”. Decidits a liquidar la cantant, les Bèsties d’Abbadon campen per la vil·la on se celebra la festa vip, i de seguida s’adonen que no són els únics animalots que campen lliurement. “Més que basar-me en cap referent de l’humor –italià o estranger– l’autor que he tingut més al cap a l’hora d’escriure aquest llibre ha estat Michael Crichton. Que comenci la festa és una versió trash de Parc juràssic”.

© Jordi Nopca (Publicat al diari ARA, 11 de juny del 2011)

Cal·ligrafia i gest

Benet Rossell, delatat per la fletxa vermella

“Aquesta exposició és un retrobament amb dos ramals de la meva obra”, ens avisa Benet Rossell a l’entrada de l’exposició que el MACBA li dedica “amb una voluntat més prospectiva que no retrospectiva”. Els dos ramals –camins que arrenquen d’un de principal– són la cal·ligrafia i la imatge fílmica o cinematogràfica.
“He pensat que la millor porta d’entrada seria una obra recent, Frameman, en què de dins de les meves ulleres en surten una successió de frames... La mirada de cadascun es troba entre els ulls i el clatell”. La successió d’instants es repeteixen a dins i fora de l’artista, nucli, base i arrel de les múltiples bifurcacions que des de la dècada dels 60 del segle passat ha anat investigant: la pintura, la poesia, la música, el teatre, el gravat, la performance, la ceràmica, l’escultura o la instal·lació.
“Aquesta mostra em fa molt content perquè he pogut reformular altres obres”, ens diu Rossell amb la vista fixa en un conjunt de personatges emmascarats que salten i ballen entre ruïnes parisenques: “Les imatges de Chantier-masques van ser filmades l’any 1971, però no havien estat editades fins al 2009”. Un dels personatges de la filmació és el propi Rossell, que apareix en carn i ossos en part de l’obra exposada: en els casos en què el protagonisme és central –com passa als vídeos Llum a l’ull o Nocturnal U– no fa l’efecte que es tracti d’excursions egòtiques ni exhibicions solipsistes. La figura de Rossell es limita a transmetre aquella mirada que s’allotja en l’espai indeterminat que queda entre els ulls i el clatell.
“Hi havia una voluntat clara de trencar la cronologia”, ens fa saber l’artista quan passem per davant de la videoinstal·lació Rambla 24 h, que ajunta filmacions de 1981 i del 2009 amb Antoni Muntadas: “Hi ha una part en què es poden veure dotze minuts de la Rambla de fa trenta anys i dotze de la Rambla d’ara. Es complementen amb una sèrie de filmacions que es poden consultar a través d’una pantalla tàctil”. El tarannà explorador de Rossell el motiva a provar si la pantalla funciona correctament: el dispositiu passa l’examen. L’artista allunya la seva mirada curiosa i ocellesca, que vola cap a una de les disciplines que ha inventat, el cinema sense càmera.


“Volia treballar el fotograma directament, ja fos a base de fer-hi forats o pintar-lo”. En una de les sales de l’exposició hi veiem les primeres experimentacions batejades pel propi Rossell a finals dels seixanta: més endavant jugaria a confeccionar microòperes, treballaria la microperformance o inventaria el gènere literari de la patata (“no té gaire contingut però molt argument, és a dir, molta fècula”). L’interès per allò petit s’ha concretat en el treball del signe cal·ligràfic, que amb els anys “s’ha anat animant”: al capdavall, Rossell diu que pensa amb la punta del pinzell, i és lògic que les seves idees siguin expressades en dimensions quasi microscòpiques que s’escampen per teles, cartrons, diapositives i fins i tot glaçons. “L’any 1970 vaig organitzar una exposició a la galeria Bazarine de París formada per dibuixos de cec: qualsevol que els volgués veure amb detall sense ajudar-se d’una lupa podia perdre la vista fàcilment”. El gest de les seves microcreacions –que podem trobar agrupades en espais petits o disseminades en superfícies considerables– és àgil, tendre i honest. Hipnòtic. Entusiasmat. Feliç.

© Jordi Nopca (Time Out Barcelona, maig del 2010)

Cuentos memorables

El diari argentí El hogar va demanar l’any 1935 a Jorge Luis Borges (1899–, 1986) pel seu conte preferit, el mateix any que publicava Historia universal de la infamia, el seu debut en la narrativa breu. En comptes de triar una narració canònica, Borges es va decantar per una de les creacions eròtico-esotèriques de May Sinclair (1863–1946), Donde su fuego nunca se apaga, que havia estat publicada per primera vegada l’any 1923 a Uncanny Stories.

Escrita en un to quasi fulletonesc, la narració de Sinclair proposa una passejada per les diverses històries d’amor de la seva protagonista, Harriott Leigh: comencem amb el desenllaç fatídic d’una aventura adolescent, continuem amb un amor intel·lectual que s’esdevé cinc anys després de la història pura de joventut; l’edat adulta queda representada per la relació –llarga i agònica– que Harriott viu amb un home casat. Fins aquí, el relat de Sinclair és una exposició abreujada dels mecanimes de l’estima, que amb els anys aprenen noves maneres de funcionar, expertes i pràctiques, que no necessàriament han de ser més encertades que la inconsciència i la rauxa romàntica. Aquesta és precisament la tesi de la segona meitat de la narració, que té lloc en una dimensió sense temps –la de la immortalitat–.

May Sinclair (cf. 'uncanny')

“Recuérdese la pobreza de los Infiernos que han elaborado los teólogos y que los poetas han repetido; léase después este cuento”, recomanava Borges. María Kodama, vídua de l’escriptor, va acompanyar Donde su fuego... d’onze narracions més: dues de Rudyard Kipling, una d’Edgar A. Poe, de G.K. Chesterton i d’O’Henry, dues nouvelles –El cor de les tenebres, de Joseph Conrad, i Bola de sebo, de Guy de Maupassant–, un conte de les mil i una nits, una faula de l’infante Don Juan Manuel i mostres de dos autors que, igual que Sinclair, no són excessivament recordats, W.W. Jacobs i F.B. Harte.

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Cultura, 27, maig del 2011)

Una novel·la com un puny

“Feia molt de temps que volia escriure sobre el Torí de la dècada dels 70, el món on vaig viure els anys adolescents”. La mirada d’Alessandro Baricco, igual que les seves paraules, és d’una potència esfereïdora: l’autor de novel·les com Seda, Aquesta història i Sense sang n’és tan conscient que les dosifica amb expertesa, sense deixar escapar cap vacil·lació –cap ni una. “La meva història personal és molt més banal que la del llibre, evidentment. Per escriure Emmaús he fet servir trossos de vida d’altres persones que he conegut. La meva experiència no hi és representada, però escriure aquesta novel·la ha estat més difícil que altres vegades perquè hi havia la possibilitat que alguns dels lectors se sentissin identificats amb els personatges”.
La història d’Emmaús, un noi torinès de setze anys, és senzilla i cristal·lina com la de les faules: passa estones amb els seus amics, Bobby, Luca i el Sant, i no triga a quedar captivat per la bellesa d’una noia de l’aristocràcia local, Andre. “La bellesa d’Andre, més que immoral, és amoral”, especifica Baricco. Els quatre nois, en canvi, estan limitats per la cuirassa de l’educació catòlica que han rebut. A Emmaús llegim que, per a ells, “la bellesa és una virtut moral, i no té res a veure amb el cos, o sigui que la corba del cul no significa res, ni l’angle perfecte d’un turmell finet ha de significar qui sap què: el cos femení és l’objecte d’un ajornament sistemàtic”.

"Martine", d'Henri Cartier-Bresson

“Quan vaig començar el llibre només hi havia un noi, Emmaús, però a mesura que escrivia em vaig adonar que del seu interior en sortien tres més, en Bobby, en Luca i el Sant”. Narrada des del punt de vista d’Emmaús, que recorda els anys adolescents trenta anys després (“una veu impossible, barreja d’innocència i experiència”, matisa Baricco), la novel·la avança amb l’aparent senzillesa d’una faula, recorreguda transversalment per un fragment de l’Evangeli de Sant Lluc, en el qual dos homes caminen cap a la ciutat d’Emmaús, es troben un desconegut i després de sopar amb ell, quan aquest ja ha desaparegut, s’adonen que era Jesucrist, que havia estat crucificat feia uns dies al mont Calvari. “Aquest fragment de l’Evangeli és la clau de volta per entendre el llibre. És, alhora, un dels fragments amb més valor literari de Sant Lluc”.
Baricco reconeix que aquest és un dels llibres “més dolorosos” que ha escrit. “Dolorós d’escriure, de llegir i de recordar-lo”, admet. “Emmaús no és una novel·la lleugera. És una obra pètria, que a mi em recorda a un puny tancat. Les històries dels quatre personatges s’acaben trobant, gairebé per atzar”. El lector rep el cop de puny de Baricco. Directe, però executat amb elegància.

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Barcelona, 161, abril del 2011)

Truites de tot tipu(s)

Casasses, recitant Uh

“Tot el país és viu i canta i fa ric ric”, llegim en un dels poemes de Bes nagana, de títol onomatopeic i estiuenc (Ric ric). En un altre, Som a l’era, hi apareix un pobre escarceller que ja no “podrà deixar de ser lliure / i és des d’ara que s’esbrava / i es desdibuixa i s’acaba / la por que passen els homes”. Encara en un tercer, Invent d’icona, hi acaben explotant uns quants versos entusiastes: “Mira que el món és tal com sembla, / no tot és fum, / mira’t la llum: / mirem-la”.
Igual que a la bodega on l’entrevistem, Bes Nagana és un llibre ple de truites de tot “tipu”, com anuncia la pissarra que hi ha a sota d’un rètol lluminós de Coca-cola: truites que rimen i d’altres que no; truites-cançó i truites-romanço; truites-sextina i truites amb dècimes. “Aquest llibre em feia molta por”, és el primer que ens diu. “Anava molt insegur... Però hi he anat sempre: en això he estat molt coherent”.


Bes nagana ve d’un “vell refrany uralià modern” que diu: “No hi ha res per trencar nous, ho té difícil el poblet sense nagan”. La nagan és una de les marques de pistola “més conegudes per aquelles terres”. Casasses va obrir la carpeta que acabaria configurant aquest llibre –el primer que publica en paper des de Que dormim? (Edicions 62, 2002)– després del primer viatge a Sardenya, d’on va sortir el primer poema de Bes nagana. “Va ser cap al 2004 o 2005. Vaig començar fent-ho a mà, en folis i posant els epígrafs –fent-ho bé–: tenia el refrany rus apuntat en una llibreta i en vaig agafar un tros que em va servir de títol. El més complicat del Bes ha estat dir prou. Som a l’era, per exemple, hauria hauria pogut ser un llibre sol. En aquest poema hi ha una idea bàsica: la gran diferència entre la civilització que hi havia hagut fins al meu avi i la d’ara és que nosaltres no sabem fer espardenyes. La civilització que s’autogestionava ha desaparegut: ara estem a mercè de la companyia de la llum”. Encapçalant una bona part de la vuitantena llarga de poemes de Bes nagana trobem una quantitat important d’epígrafs: “No és un intent de dir el que m’agrada, però sí que són versos o fragments que han format part de les lectures d’aquests últims anys”. Fent un cop d’ull al llibre, Casasses diu el nom de tres dels autors referenciats: Epicur, Clara Sánchez-Cutillas i Albert Canadell, i tot seguit recorda el poema que dedica al cop de timó de Joan Vinyoli (el moment en què els símbols esdevenen realitats). “Vinyoli i Salvat-Papasseit em són molt importants”. També Joan Brossa: quan Casasses en va llegir Poesia rasa a la dècada dels 70 li va semblar que “no podia anar més enllà”, encara que acabés prenent altres camins i obrint carpetes. Actualment en treballa dues: A la raó i T’hi sé.

© Jordi Nopca (Publicat a Time Out Barcelona, 164, abril del 2011)

El relleu de les lletres franceses

Tots tres tenen entre 30 i 40 anys. Els seus llibres viatgen en òrbites allunyades d’Amélie Nothomb i Michel Houellebecq, últims enfants terribles francesos. No comparteixen generació, si bé per edat podrien acabar anant a parar al mateix sac. Les últimes novel·les de Mathias Énard, Jean-Claude Lalumière i David Foenkinos han arribat, però, al mateix moment, i els ha tocat compartir el taulell de novetats a les llibreries.


Énard va néixer a Niort l’any 1972. Interessat per les cultures orientals des de ben jove, va aprendre àrab i persa i va passar temporades generoses a l’Orient Mitjà abans d’instal·lar-se a Barcelona l’any 2000. Poc després va aparèixer la seva primera novel·la, La perfección del tiro (Reverso, 2004), seguida dos anys després de Remontando el Orinoco (Belacqva). La publicació de Zona (La otra orilla, 2008), tour de force estilístic, capaç de construir tot un món en una sola frase de mig miler de pàgines, li va permetre, a més de guanyar diversos premis, arribar a uns quants països europeus. Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants hauria d’eixamplar encara més el reconeixement de l’autor, que s’ha proposat un repte literari menys extens i experimental però igual d’arriscat: construir una ficció a partir del viatge a Constantinoble –l’actual Istanbul– de l’escultor Miquel Àngel per dissenyar un pont de més de 900 peus de llarg que unís la ciutat amb el barri de Pera. “La frontera entre Orient i Occident no estava tan clara, a principis del segle XVI –recorda Énard–. Sí que hi havia diferències molt marcades entre cristians i musulmans, però l’Imperi Otomà va ser tolerant amb els cristians i els jueus, fins i tot a nivell legal. Els otomans van saber aprofitar la riquesa de la diversitat, cosa que no passava a Europa, en aquells moments”. Parla’ls de reis... és una lliçó de sensibilitat literària que es distancia de l’historicisme acartronat de la majoria de best-sellers.


Rialles, carícies i menús
Jean-Claude Lalumière (Bordeus, 1970) va debutar el 2010 amb El frente ruso, que gràcies al boca-orella va aconseguir vendre 15.000 exemplars a França i ja ha estat traduïda al castellà. La novel·la és el catàleg de mediocritats i frustracions que acumula un funcionari del Ministeri d’Afers Exteriors francès. El personatge observa el seu entorn amb sagacitat i detallisme, i les conclusions no són tan hilarants com les que podríem esperar en un llibre humorístic on hi ha experiències extremes amb coloms, algun viatge multiètnic i una excursió a la ruralia francesa vista a través d’algú que creu haver deixat enrere el substrat provincià, que tot i això segueix arrapant-se a ell com una puça al llom d’un gos.
Si Énard i Lalumière compartissin una trobada amb David Foenkinos (París, 1974), el romanticisme naïf i els acudits un pèl egòtics dels seus llibres no en sortirien gaire ben parats. Convençut que “l’amor i l’humor són el més important d’aquest món”, Foenkinos ha publicat una desena de novel·les en deu anys. “No em sembla un gran mèrit! Escric tot el dia, estic obsedit amb la meva feina”, diu l’autor de La delicadesa, novel·la del 2008 traduïda al català que Foenkinos encara té al cap per motius professionals. “Acabo d’enllestir el rodatge de l’adaptació cinematogràfica de la novel·la amb el meu germà Stéphane. Estem molt il·lusionats: el resultat s’allunya força del llibre, però val la pena”, assegura. El personatge principal del llibre, la Nathalie, lluita per recuperar la il·lusió per viure després que el seu marit patís un accident mortal. Una novel·la d’empresa, flirtejos i menús de migdia.


© Jordi Nopca (Diari ARA, 5 de juny del 2011)