19.5.11

Un hombre sin cabeza

© Joel-Peter Witkin

Anihu, el quart llibre de contes d’Etgar Keret (Tel-Aviv, 1967), va ser publicat l’any 2002, i ha estat traduït al castellà gairebé una dècada més tard, poc després que l’escriptor israelià hagi donat a conèixer un nou recull: “La traducció en anglès del títol seria, més o menys, Suddenly a knock on my door”, ens diu l’autor, que observa la coberta magnètica de l’edició de Siruela, amb una il·lustració de Javier Sáez Castán que glosa explícitament el títol que s’ha triat pel llibre, Un hombre sin cabeza, que provés d’un dels contes que el lector troba a la meitat del llibre, quan ja ha passat per una quinzena de narracions, breus i d’un esquematisme que aconsegueix caçar detalls significatius, d’una profunditat tot sovint aclaparant. I això que, a simple vista, els contes de Keret poden fascinar o tirar enrere únicament per la provocació. Al conte que titula el llibre, on un home és trobat mort i sense cap al costat d’un pati d’escola, s’hi pot llegir: “El pare em va dir que abans, a Israel, una dona podia anar tota sola pel carrer a altes hores de la matinada sense haver de patir per res –excepte pels àrabs–; avui, en canvi, el país ja sembla els Estats Units, amb gent que fuma droga i cadàvers decapitats als patis de les escoles”.


Uns contes més endavant, Keret bateja un gat amb el nom de Rabin, i li fa patir un accident mortal just al principi de la narració, cosa que va ser interpretada per una part de la crítica com una al·lusió perversa a l’atemptat que va acabar amb la vida del president d’Israel Isaac Rabin (1922–1995). “Sóc una persona molt conscienciada a nivell polític i social, en la meva vida quotidiana”, ens diu Keret: “Per a mi, escriure ficció és alliberar-se de tot i caure en la irresponsabilitat, si els personatges t’ho demanen. Sempre que invento un personatge, encara que estigui basat en mi –o fins i tot sigui una fotocòpia meva– no existeix, realment: si cal, pot orinar a terra o fer un petó a una noia guapa que passa pel carrer. Encara que faci aquesta mena de coses, jo no me’n sento culpable. Quan escric és com si m’enfilés a la barana d’un balcó d’un cinquè pis i m’aboqués cap al buit, sense pensar en els perills de fer-ho”.
El motor que va motivar el primer conte de Keret va ser una experiència al límit: mentre feia el servei militar, un dels seus millors amics es va suïcidar. “Quan va morir, em vaig sentir obligat a escriure per què havia triat viure. Em vaig haver de posar al seu lloc i explicar com em sentia”. Keret va anar escrivint fins que l’any 1992 un seguit de coincidències (que arrencaven de la poca disciplina del futur escriptor per arribar a l’hora a les classes universitàries) van fer possible que aparegués el primer recull de contes. Dues dècades més tard, Keret ha estat traduït a 29 llengües i ha rebut condecoracions tan altes com la de Cavaller de l’Ordre de les Arts i de les Lletres del ministeri de cultura francès: “Si em donessin a triar entre guanyar el Nobel o que mil lectors més s’emocionessin amb el que escric –admet Keret– triaria, sens dubte, la segona opció”.


© Jordi Nopca (Publicat a Time Out Barcelona, 167, maig del 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada