9.5.11

"La literatura és sovint un viatge del que coneixem al que desconeixem, però també del que desconeixem al que coneixem"


Equipat amb una toga i un birret d’un blau gairebé celestial, l’escriptor Claudio Magris (Trieste, 1939) va entrar ahir amb el punt just de solemnitat al paranimf de la facultat de lletres de la Universitat de Barcelona, acompanyat del degà de la Facultat de Filologia, Adolfo Sotelo, i el professor padrí, Antoni Martí Monterde, que l’havia proposat dos anys abans com a candidat a la màxima distinció universitària, el nomenament de doctor honoris causa. “Aquesta jornada d’avui és, per a mi, molt important”, va reconèixer l’autor d’El Danubi i A cegues al final del seu discurs, que havia començat saludant al “president Maragall” –present a la sala– i saludant a la ciutat: “Barcelona ha esdevingut, des de fa anys, la meva segona casa, la ciutat on tinc amics i amigues fonamentals en la meva vida”.
El parlament de Magris es va centrar en l’explicació del naixement de l’escriptura d’uns quants dels llibres que l’han portat a ser reconegut com un dels intel·lectuals europeus més importants de la segona meitat del segle XX. Abans d’això, però, va reconèixer que “abans de l’escriptura hi ha la lectura, molt més important”: el primer llibre que recorda haver-li permès trobar-se “amb la paraula que conté la realitat i alhora la inventa” va ser Els misteris de la jungla negra, una novel·la d’aventures d’Emilio Salgari.

Com a tants altres llocs d'Itàlia, a Trieste hi ha una piazza de l'Unità i una via Giulio Cesare

Viure la frontera
A l’origen dels llibres que Magris ha escrit al llarg de les cinc últimes dècades hi ha l’experiència de la frontera, que va viure en primera persona degut a l’ubicació geogràfica de Trieste, que després de la Segona Guerra Mundial va quedar a mig camí entre Itàlia i l’Est, “aquell Est tan sovint ignorat, rebutjat, temut, menyspreat”, va dir l’escriptor. “Sentia que rere la frontera hi havia alguna cosa coneguda i desconeguda, i em sembla que això és fonamental per a la literatura, que sovint és un viatge del que coneixem al que desconeixem, però també del que desconeixem al que coneixem, a un ignot que ens fem nostre”, va afegir Magris, que va admetre no saber quin llibre escrivia –“quina és la metàfora del seu tema explícit”– fins que n’havia escrit un terç o, en alguns casos, fins i tot la meitat. Li va passar amb Il mito absburgico, el seu primer assaig, escrit entre els 20 i els 23 anys, però també amb una de les seves novel·les més reconegudes, A cegues, a la qual va dedicar divuit anys: “Durant molt de temps no vaig aconseguir escriure aquesta història, aquesta travessia per tots els inferns i els grans somnis del segle XX, aquesta odissea de clandestins, fugitius perseguits”. Magris no va trobar el camí fins que no va descobrir que no podia escriure una història “de fets delirants, d’un desordre insòlit” d’una manera “tradicional, ordenada, racional”. Cada llibre ha de seguir una estratègia diferent, per a Magris, de la mateixa manera que cadascuna de les seves intervencions té un punt d’imprevisibilitat que escapa de l’academicisme estricte i que l’auditori va saber recompensar amb entusiasme.

© Jordi Nopca (diari ARA, 3 de maig del 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada