"El drama és burgès; la tragèdia, aristocràtica"

Des que l’any 1996 publiqués Seda, Alessandro Baricco es va convertir en una de les veus més destacades de la literatura italiana de finals del segle XX. Quinze anys després, durant els quals ha publicat sis novel·les més, ha escrit tres obres de teatre i fins i tot ha dirigit una pel·lícula, Baricco arriba a Barcelona coincidint amb la publicació d’Emmaús, (La Magrana /Anagrama), una novel·la breu i colpidora sobre la descoberta de la bellesa femenina per part de quatre adolescents.

La xerrada que aquesta tarda farà al CCCB en el marc del festival Kosmopolis (Hall Proteu, 19.30 h) té un títol controvertit: Homer, Flaubert, Steve Jobs.
Em centraré en el fet d’escriure literatura l’any 2011. Estem tan pendents del que passa al voltant nostre que de vegades es pot arribar a creure que l’escriptura perd sentit, i no és així. He volgut agafar dos exemples significatius –Homer i Flaubert– per mostrar la necessitat d’explicar històries, que em sembla que segueix existint, per molt que es parli tant de la societat de la imatge.

Situa Emmaús a la ciutat de Torí durant la dècada dels anys 70. Amb prou feines s’hi esmenta la televisió i el cinema, i l’esquematisme de la història pot fer pensar, per moments, en una faula.
Aquest esquematisme dóna un to no realista a la història, i això era un dels meus reptes: explicar uns fets molt reals però amb una veu molt diferent, que és la d’un noi de disset anys i alhora la d’algú de cinquanta. La veu narradora està a dins i a fora. És innocència i experiència. Un violí i un violoncel.

És la primera vegada que situa un personatge en un ambient i uns anys que coincideixen amb la seva pròpia experiència.
La meva història personal és molt més banal que la del llibre, evidentment. Per escriure Emmaús he fet servir trossos de vida d’altres persones que he conegut. La meva experiència no hi és representada, però escriure aquesta novel·la ha estat més difícil que altres vegades perquè hi havia la possibilitat que alguns dels lectors se sentissin identificats amb els personatges.

Descriu l’ambient de Torí a partir de la visió d’un personatge masculí i dels seus amics. Tots ells estan han estat educats catòlicament, i això condiciona la relació que tenen amb les noies.
L’Emmaús, en Bobby, en Luca i el Sant viuen tancats en un món –el catolicisme– que els aïlla del que en queda fora. La relació estranya que tenen amb les noies és una de les conseqüències d’aquest engabiament. El personatge de l’Andre esmicola totes les barreres. És una noia que ve d’un estrat social molt diferent. Ella és rica: ells, petitburgesos. La bellesa de l’Andre no té res a veure amb la de les seves xicotes. Una bellesa amb un punt més amoral que no pas immoral. Per apropar-se a l’Andre, els nois han d’estar disposats a viatjar contracorrent.
La confluència entre el món de la petit burgesia i el de l’aristocràcia té conseqüències funestes.
El drama és burgès. La tragèdia, aristocràtica. Sempre ha estat així.

On situaríem l’èpica, llavors, en el llibre?
En l’aparença llegendària, en la faula que ha esmentat abans. L’únic que el lector no trobarà, a Emmaús, és comèdia, per una raó molt senzilla: la comèdia és un art de la vellesa, un privilegi que la vida et dóna a llarg termini.

L’absència de comèdia ens arriba ja des de la cita inicial a Ferrandini: “Iguals en l’amor immens / fou immens el seu patiment”.
Emmaús és una novel·la dolorosa, però també lluminosa. Hi ha molta passió i amor, no només sexual, sinó també per la vida. La llum de la novel·la és sens dubte la mateixa llum amb què recordo aquells anys: és, per sobre de tot, tràgica.

© Jordi Nopca (Publicat al diari ARA, 24 de març del 2011)