El Llibre

Dafnis i Cloe és una de les poques novel·les bizantines que han travessat segles i segles conservant les seves virtuts intactes, reproduïdes en mig miler de traduccions: la versió catalana, treballada a quatre mans per Jaume Berenguer i Francesc J. Cuartero, és una d’aquelles delicadeses lingüístiques que, per desgràcia, costen de trobar en textos de creació pròpia (pensem en l’ús del gal·licisme “arrosar” en comptes del més comú “regar”, o en l’encert de conservar la “besada” en comptes de “fer un petó”).


Descobrir l’amor
Escrita cap al final del segle II o a principis del segle III d.C. , Dafnis i Cloe ens presenta dos nadons –nen i nena–trobats per un cabrer i un pastor, respectivament, a prop de Mitilene, “una vila de Lesbos gran i bella (...) dividida per canals per on la mar flueix dolçament, i ornada de ponts de pedra polida i blanca”. Tot i que la seva bellesa no sembla “pas rústica”, Dafnis i Cloe acaben pasturant els ramats “l’un al costat de l’altra”, i és la seva bona entesa allò que els va conduint cap a un sentiment que desconeixen i que, a poc a poc, va enrarint la relació.
A Cloe, “l’angúnia li oprimia l’ànima, els ulls no l’obeïen i moltes vegades repetia el nom de Dafnis; no tastava res, passava les nits sense dormir, s’oblidava del seu ramat; ara reia, ara plorava; s’adormia i, tot seguit, es despertava amb un sobresalt; la seva cara empal·lidia i de seguida se li encenia de rojor”. Després de rebre el primer petó de la noia, Dafnis recorda que “els seus llavis són més tendres que les roses, la seva boca més dolça que un raig de mel; però el seu bes és més picant que el fibló d’una abella”. Abans de poder estar junts, la parella de pastors haurà de passar per una sèrie de peripècies que es llegeixen amb voracitat i tendresa, els mateixos adjectius amb què es recorda el primer amor.

Dafnis i Cloe, segons François Antoine Gelée

© Jordi Nopca (Publicat a Time Out Cultura, març del 2011)