Bonaparte i els borbons

La tomba de Napoleó, a Les Invalides

L’assagista i professor Cesare Garboli (Viareggio, 1928–Roma, 2004) recomana la lectura de De Buonaparte y de los Borbones, de François-René de Chateaubriand (Saint-Malo, 1768–París, 1848) per la “dificultat de catalogació literària” i per la seva “novetat absoluta”: “cal llegir-lo com l’editorial inspirat i inflamat d’un mestre en el comentari polític, d’un fundador del periodisme”.
Quan, anys després, Chateaubriand recordés el moment de redacció del text –que Garboli situa a l’octubre de 1813, durant la batalla de Leipzig, “el principi del final de l’Imperi Napoleònic”– en remarcaria el risc: “De nit, tancava l’habitació amb clau. Posava els papers sota el coixí i dues pistoles carregades al damunt de la tauleta. M’adormia entre aquestes dues muses”. Chateaubriand va escriure De Buonaparte y los Borbones a cop calent. La ira és complementada per una fredor i lucidesa que equilibren la balança biliosa. La tesi és la següent: calia convèncer el poble francès que era indispensable evitar que el país hagués d’encarar-se amb una nova república o amb un govern estranger. Per acabar amb el poder absolut, Chateaubriand dipositava la seva confiança en els Borbons: només així, deixava anar el futur autor de Memorias de ultratumba, França arribaria a ser una monarquia constitucional.


De l’idili a l’animadversió
La relació entre Chateaubriand i Napoleó havia començat idílicament l’any 1802, recorda Garboli, “amb un fons indefinible de curiositat i respecte mutu, com si cadascun d’ells fos obscurament conscient de la possessió de les qualitats que l’altre no tenia”. La bona entesa es va esfumar a partir de l’assassinat del duc d’Enghien l’any 1804, i acabaria d’engrunar-se quan l’any 1808 el bàndol napoleònic va capturar el cosí de Chateaubriand i el va executar. L’animadversió per Napoleó, però, s’estovaria inquietantment, a Memorias de ultratumba.

© Jordi Nopca (Time Out Cultura, 18, març del 2011)