13.10.11

Maleïts koales


La quinzena de contes inclosos a El koala asesino són el revers de l’univers animal que va estimular bona part de la narrativa de Gerald Durrell (1925–1995). L’autor de La meva família i altres animals i D’excursió i d’altres maremàgnums es va passar mitja vida viatjant per paratges recòndits i col·leccionant animals: primer per devoció i, a partir de 1958, pel zoo que va obrir a l’illa de Jersey. Durrell va aguantar mossegades, esgarrapades i vexacions diverses perquè adorava qualsevol criatura vivent. No és el cas de l’escriptor Kenneth Cook (1929–1987), que en els cinc últims anys de la seva vida –divorciat, arruïnat i deprimit– va publicar tres reculls de contes basats en les seves experiències personals per l’outback australià.

© Güido Sender

“No m’agraden els koales. Són unes bèsties fastigoses, irascibles i estúpides sense cap os mínimament amistós en tot el cos”, comença el conte que titula el primer dels tres últims llibres que Cook va enllestir abans de patir un atac de cor mortal. L’estructura de les narracions és tan repetitiva com addictiva. Després d’una captatio magnètica, Cook presenta un seguit d’anècdotes extravagants relacionades amb algun animal australià: hi trobem cocodrils en zel, serps verinoses (i homes addictes al seu verí), miners amb aspecte de wombat, dingos, taurons, aranyes i camells. Tots ells ajuden a desequilibrar l’harmonia inicial, i el seu atreviment no acaba gaire bé, en la major part dels casos. “Puc dir –sense por d’equivocar-me– que sóc l’únic escriptor australià que mai li hagi practicat un ènema a un elefant, i fins i tot es podria donar el cas que fos l’únic escriptor del món que ho hagi fet”, llegim a Activos líquidos, un dels contes més divertits d’un llibre, esbojarrat i curiós, on queda demostrat que els animals no són els únics salvatges.

© Güido Sender

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Barcelona, 172, juliol del 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari