Elogi de la vida solitària

Petrarca, segons Andrea del Castagno

De vita solitaria és “un dels textos més sistemàtics i més rellevants del pensament petrarquià”, escriu Jordi Llovet a la introducció del dinovè volum de la col·lecció El far d’Angle Editorial, que fins ara ha compaginat l’edició de clàssics (La vida feliç, de Sèneca; Profecies i altres textos, de Leonardo da Vinci) i referències més modernes (L’hoste incert, d’Edward Gorey; Retrats, de Truman Capote), tots ells en format butxaca i amb traduccions actuals i acurades.
Petrarca va escriure la llarga carta que és Elogi de la vida solitària a Philippe de Cabassoles, bisbe de Cavaillon: “Seguint el model de vida dels pares de l’església –molt en especial l’exemple d’Agustí–, Petrarca va decidir, després d’abandonar els estudis de lleis que va fer més per complaure el seu pare que per sòlida vocació, dedicar-se a una vida de reflexió i d’estudi, deixant a banda les possibilitats –que sens dubte se li haurien presentat en el terreny de la vida activa– pròpies de la política, de la tan dinàmica vida eclesiàstica de l’època o de l’ensenyament”, explica Llovet.
Petrarca comença el seu elogi a una vida separada de “la turbamulta dels homes i del tropell de les ciutats” comparant “el goig de la soledat” amb “els sofriments i els infortunis de viure entre la multitud”: escollir la primera opció permet una vida tranquil·la i serena; la segona, en canvi, ens converteix en éssers “trasbalsats, neguitosos i plens d’afanys”. “I tot plegat té un sol fonament”, continua Petrarca: “Una manera de viure reposa en el lleure plaent, l’altra [es] recolza en el tràfec apesarat”. Després de dedicar tota la primera secció a construir una teoria de la vida en solitud, l’autor del Cançoner i Carta a la posteritat repassa uns quants dels il·lustres practicants d’aquesta forma de vida. Si la lectura és prou persuassiva, potser acabeu fent les maletes i aposteu per una nova vida, reposada i relaxant.

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Cultura, 22, abril del 2011)

'Los pasos dobles', un calvari amb final feliç

Tothom ens deia que aquesta pel·lícula era impossible de fer”, recordava Isaki Lacuesta amb motiu del col·loqui sobre Los pasos dobles organitzat dissabte 1 d'octubre a la nit als cinemes Verdi Park. La llavor del projecte va ser sembrada fa quatre anys, quan Lacuesta va filmar Miquel Barceló amb motiu d’un curt presentat a la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007. “Quan el vaig conèixer em va parlar de François Augiéras, que va pintar un búnquer a Mali que mai ningú no ha localitzat, i a partir d’aquí vam seguir en contacte fins que va sorgir l’oportunitat de treballar junts”, va explicar Lacuesta. François Augiéras (1925–1971) va ser conegut no tant per la seva obra pictòrica com pels llibres de viatges i d’autoficció on explica les seves experiències africanes, que la pel·lícula detalla a través de seqüències que juguen amb gèneres com el western, el drama o la comèdia i fan pensar en els jocs de Quentin Tarantino o l’esperit aventurer d’Indiana Jones.

“Los pasos dobles ve d’una experiència cinematogràfica molt sòlida, que va de Jean Rouch a Pier Paolo Pasolini. La meva proposta beu més dels contes que del cinema-novel·la. A Mali, les narracions de transmissió oral encara són molt importants”. Lacuesta va recordar que va voler “eliminar les transicions entre una i altra història” amb la voluntat d’aconseguir una pel·lícula a mig camí del documental i la ficció “on els forats no importen”. “Rodo contra el guió escrit i munto contra el material rodat –va dir–. Los pasos dobles ha estat una experiència molt dura. Vam tornar tarats, de Mali, i intentarem no passar mai més un calvari així. Procuro ser feliç fent pel·lícules”.

François Augiéras

Un viatge amb cinc tones de fang
“Miquel Barceló ha estat una gran font d’inspiració i d’idees. Salvant les distàncies, tenim maneres de treballar semblants: tots dos pensem que si mentre pintes et passes de la ratlla, en comptes d’esborrar-la l’aprofites per fer una altra cosa”, va dir Lacuesta. El viatge a Mali havia de servir per rodar una performance de Barceló i Josef Nadj. Travessar un desert amb cinc tones de fang en un camió va acabar desdoblant el projecte en dos llargmetratges, Los pasos dobles i Quadern de fang, que només es podrà veure per Internet.

© Jordi Nopca (publicat al diari ARA, dilluns 3 d'octubre del 2011)

Rafel Bernabeu i les ombres del turisme de masses

L'illa de Korčula

"Branko, el Dàlmata és una novel·la sobre la destrucció d'un paisatge físic i humà", explica Rafel Bernabeu, que acaba de donar a conèixer el seu primer llibre, amb 61 anys. El debut de Bernabeu és poc corrent no només a causa de l'edat de l'escriptor barceloní sinó perquè s'emporta els lectors cap a la petita illa de Korčula, que forma part de l'arxipèlag de les illes dàlmates, i hi desenvolupa l'acció, amb un personatge principal "acostumat a viure còmodament en la brutícia" i una galeria de secundaris dibuixats amb eficàcia. L'expolicia Branko arriba a Korčula l'any 1989 amb la voluntat de transformar l'Hotel Excelsior en un referent del turisme de masses, que tot just comença a despuntar a la costa de Croàcia. "El primer que fa Branko és canviar el nom de l'hotel -el rebateja com a Tahití-, n'elimina els pins perquè els clients tinguin vistes al mar i comença a fer tractes amb una agència alemanya".

Bernabeu construeix una novel·la divertida, àgil i fosca sobre l'esmicolament del somni de Branko, personatge carregat de truculències, incapaç de relacionar-se amb ningú sense fer servir la força o les amenaces. "Branko se sent protegit per la placa, igual que els periodistes a l'època franquista -diu Bernabeu-. Té la intenció de convertir Korčula en Eivissa, però el model turístic de l'illa és més proper a Menorca. A finals de la dècada dels 80, la costa Dàlmata era un equivalent a la costa Brava durant els 50. És una zona mediterrània, amb costums semblants als nostres. La diferència és que sentien la fe catòlica amb la prudència del règim comunista". Branko, el Dàlmata (Edicions de 1984) s'endinsa en el poti-poti cultural i religiós de la zona a partir dels treballadors de l'hotel. Les tensions entre serbis, croats, montenegrins i russos recorre la novel·la en segon pla: Bernabeu se centra en l'exploració del personatge principal, decadent i llefiscós, "algú que sap que no pot redreçar la seva vida". "La Mediterrània és una zona de cosa nostra , de joc d'influències. Branko es permet fer un resort perquè té permisos, no perquè hi hagi una demanda real", recorda Bernabeu, que durant els més de 20 anys que s'ha dedicat a l'empresa privada ha tingut l'oportunitat de conèixer molts hotels. "He volgut retratar la improvisació que tot sovint m'hi he trobat, i també aprofundir en la gent que hi treballa, que en molts casos no saps gaire bé d'on surt". Bernabeu ha treballat durant 15 anys en aquesta novel·la, amb "la tranquil·litat i la llibertat" d'algú que mai no ha tingut pressa per publicar.

© Jordi Nopca (publicat a ARA Llegim, 12 d'octubre del 2011)

Pierre Bergounioux, estil i memòria

© Marc Attali

Pierre Bergounioux va començar a publicar l’any 1984. Els seus llibres són petites meravelles: rarament superen el centenar de pàgines –amb l’excepció dels seus carnets de notes–, i poden començar a ser escrits a partir del record d’un model d’avió, de la voluntat de delimitar l’origen del pensament cartesià o de retrobar-se amb el bressol geogràfic on va créixer. És el cas de B-17G, Una habitació a Holanda i La huella, respectivament, els tres llibres que han aparegut, amb pocs mesos de diferència, en tres editorials independents que han volgut apostar per un d’aquells autors que basteix la seva obra –polimòrfica i abundant– a partir de dos pilars essencials: l’estil i la memòria.
“La sort va fer que nasqués a Brive-la-Gaillarde, un poblet perifèric situat en una zona rural pobra, retardada, que encara tenia particularitats lingüístiques”, explica Bergounioux, que concedeix gairebé tan poques entrevistes com un dels autors amb qui se l’ha comparat, Pierre Michon. “Tot i l’aïllament del lloc on vaig néixer vaig poder dedicar-me a l’estudi, i de ben petit vaig llegir molt. Vaig descobrir que els llibres parlaven de llocs llunyans que mai no havia trepitjat: al mateix temps, el meu univers familiar i provincial –l’univers on jo vivia– formava la part explícita, límpida”.
Quan va fer els vint anys, Bergounioux va decidir anar-se’n a estudiar a París. “Fins llavors, la capital havia estat un remolí d’imatges projectades per Gaumont-Pathé una vegada al mes, als cinemes de Brive. Els parisencs tenien un estil afectat que contrastava amb la nostra simplicitat i rusticitat. Quan hi vaig arribar, però, el color real de la ciutat era d’un gris de coll de colom, cosa que no s’escapava gaire del blanc i negre de les ficcions a partir de les quals havia observat la ciutat fins llavors”.
A cavall de París –on acabaria ensenyant literatura i belles arts– i els escenaris de la seva infantesa, Bergounioux ha escrit una cinquantena de referències. La huella és un text de 1997, B-17G del 2001 i Una habitació a Holanda del 2009. “En tot el que he escrit, l’exactitud ha estat la meva preocupació principal”, assegura l’autor. “Just al darrere d’això hi ha la concisió. Potser al cap i a la fi es tracta d’un únic principi, el que segueixo, i que seria el de dir el que vull dir de la manera més neta i adequada”. La prosa de Bergounioux és meticulosa i flueix amb constància heraclitiana, sempre amb la voluntat última d’observar-se a un mateix: “Des del primer llibre, passo comptes amb el passat i interrogo el silenci que m’envolta”.

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Barcelona, 175, juny del 2011)

Chump change

“Quan escric no tinc cap intenció d’entretenir el lector: el vull afectar, sacsejar i fer-lo enrabiar”. Dan Fante triga a contestar, quan li preguntem pel moment en què va començar a escriure Chump Change, la seva primera novel·la: la seva vida ha estat durant anys alterada per l’alcohol i la cocaïna. Porta una polsera on any rere any afegeix una nova peça que recorda el temps que fa que no pren res. Les seves novel·les –protagonitzades pel seu alter ego, Bruno Dante– recorden els anys d’excessos: “Vaig estar molt sonat, redéu!”, crida. El seu personatge és “cínic, combatiu, arrogant, egoïsta i està perpètuament cabrejat”.

Chump Change comença en una clínica de desintoxicació. Dante en pot sortir abans d’hora perquè el seu pare s’està morint i cal que se n’acomiadi. Durant el seu viatge de Nova York a L.A., a més d’agafar la primera trompa de la novel·la, es venja de la seva exdona Agnes ficant-li el producte de la seva masturbació a dins la boca, mentre ella fa un cop de cap. “A Chump Change retrato el punt més extrem del meu personatge. En Bruno actua sense pensar en les convencions ni en els altres. És capaç de muntar-s’ho amb un tio si va col·locat o de ficar les restes d’un animal mort a dins la bossa de la seva exdona”. En comptes de reproduir la seva vida fil per randa, Dan Fante ha optat per “ser fidel a l’estat d’ànim d’aquells anys”. “Reprodueixo amb honestedat els meus sentiments, però no tot el que el lector troba al llibre va passar”, ens diu.

Chump Change és una descàrrega elèctrica, incòmoda, escatològica i –a estones– sensacionalista, però es devora amb la mateixa curiositat malsana que un s’apropa a Charles Bukowski, Henry Miller i l’obra narrativa de John Fante (1908–1983), pare de Dan i inventor d’un altre alter ego amb dosis de foscor considerable, Arturo Bandini. “La gran diferència entre Bandini i Dante és que el personatge del pare és una mica idealitzat. Per a mi, ell no s’assemblava gaire a Bandini: jo, en canvi, estic molt a prop d’en Bruno…”. La relació entre John i Dan Fante va ser sempre difícil, i Chump Change n’és un bon testimoni, encara que també acabi funcionant com a homenatge a l’escriptor. “La meva dona diu que en Bruno és un Frankenstein contemporani: algú que que no és capaç d’adaptar-se i que no és acceptat”. Al final de l’entrevista, Dan Fante acaba recordant quan va escriure el llibre: “Va ser entre el 1991 i el 1993. Va trigar a publicar-se… I primer va aparèixer en francès: sabeu per què? Perquè el meu país està interessat en la fantasia i en Stephen King. Amèrica és un país de mamelles operades i de maquillatge. Un home que s’encara amb els seus dimonis no interessa”.


© Jordi Nopca (publicat a Time Out Barcelona, 159, maig del 2011)

Maleïts koales

La quinzena de contes inclosos a El koala asesino són el revers de l’univers animal que va estimular bona part de la narrativa de Gerald Durrell (1925–1995). L’autor de La meva família i altres animals i D’excursió i d’altres maremàgnums es va passar mitja vida viatjant per paratges recòndits i col·leccionant animals: primer per devoció i, a partir de 1958, pel zoo que va obrir a l’illa de Jersey. Durrell va aguantar mossegades, esgarrapades i vexacions diverses perquè adorava qualsevol criatura vivent. No és el cas de l’escriptor Kenneth Cook (1929–1987), que en els cinc últims anys de la seva vida –divorciat, arruïnat i deprimit– va publicar tres reculls de contes basats en les seves experiències personals per l’outback australià.

© Güido Sender

“No m’agraden els koales. Són unes bèsties fastigoses, irascibles i estúpides sense cap os mínimament amistós en tot el cos”, comença el conte que titula el primer dels tres últims llibres que Cook va enllestir abans de patir un atac de cor mortal. L’estructura de les narracions és tan repetitiva com addictiva. Després d’una captatio magnètica, Cook presenta un seguit d’anècdotes extravagants relacionades amb algun animal australià: hi trobem cocodrils en zel, serps verinoses (i homes addictes al seu verí), miners amb aspecte de wombat, dingos, taurons, aranyes i camells. Tots ells ajuden a desequilibrar l’harmonia inicial, i el seu atreviment no acaba gaire bé, en la major part dels casos. “Puc dir –sense por d’equivocar-me– que sóc l’únic escriptor australià que mai li hagi practicat un ènema a un elefant, i fins i tot es podria donar el cas que fos l’únic escriptor del món que ho hagi fet”, llegim a Activos líquidos, un dels contes més divertits d’un llibre, esbojarrat i curiós, on queda demostrat que els animals no són els únics salvatges.

© Güido Sender

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Barcelona, 172, juliol del 2011)

100% cotton

Breviari dels polítics

El cardenal Mazzarino, segons Pierre Louis Bouchart

Giulio Raimondo Mazzarino (1602–1661) va ser una de les personalitats del segle XVII amb una de les ànimes polítiques més exportables a l’actualitat. Va arribar a ser cardenal de l’Església catòlica sense haver estudiat mai teologia. La fortuna que va deixar a la seva mort gairebé arribava als vint milions de lliures: ara bé, a diferència del zoon politikon contemporani, una de les perles del seu llegat va ser la biblioteca, formada per 30.000 volums –entre ells, una Bíblia de Johannes Gutenberg– i que va ser el germen (involuntari) de la primera biblioteca pública d’Europa.
La política que es va practicar durant el Barroc “s’assimilava a l’administració del secret”, el que avui anomenem “ús d’informació privilegiada amb un eufemisme que no enganya ningú”, escriu el professor Ramon Alcoberro a la introducció del volum. “El Cardenal resulta gairebé un heroi de la manipulació, se’ns presenta com un predecessor i un autèntic mestre de polítics i gestors eficients i desacomplexats ara i arreu”, continua, abans de sentenciar: “És el model gairebé perfecte del polític professional que ha convertit l’estratègia en una peculiar forma de lucidesa”.
Les dues màximes essencials que per a Mazzarino resumeixen l’ofici dels polítics són la simulació i la dissimulació: “Coneix-te a tu mateix i coneix els altres (que, si no vaig errat, ve a ser la mateixa cosa)”. Breviari dels polítics divulga amb amenitat i didactisme malèvol les maneres d’arribar a saber què pensen els altres i aconseguir-ne beneficis. Dos consells mazzarinians:“Fingeix sempre humilitat, ingenuïtat, familiaritat, bon humor. Complimenta, agraeix, estigues disponible àdhuc amb els qui no han fet res per merèixer-ho”; “Si has de ser sever amb la teva gent, mira que se n’encarreguin els altres, fes com si les ordres no les haguessis donat tu”.

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Cultura, abril del 2011)

El llegat de Petroni

Francesc Garriga ha batejat el seu nou poemari amb el nom d’un gènere musical que es va fer popular als Estats Units a finals del segle XIX. “El ragtime és una composició normalment pensada per a piano en què una mà fa una melodia i l’altra dibuixa un compàs que no hi té res a veure”, diu, mig sorrut, abans d’afegir la meitat de sornegueria marca de la casa: “Aquest llibre no és uniforme. Juga amb la seriositat i el tantsemenfotisme”. O dit d’una altra manera: entre esgarrapada i esgarrapada hi ha algun poema que descarrega la desolació, serena i majoritària.
Garriga recorre, a punt de fer 80 anys, la casa gran i buida dels pares. El fred dels llibres l’extenua. No reconeix els llocs i tampoc no es reconeix a ell mateix. El contrapunt és que encara té forces per imaginar una mort “prou bella” a Grècia i enviar el lector fins a a “la blava solitud d’una placeta / que ombreja un plàtan gegantí / begudes fresques a la barra / d’un bar tan vell com les llegendes / amb què s’abriguen déus i bèsties”.


“Els meus llibres són fruit d’un punt de partida més un treball d’elaboració llarg que consisteix en trobar el millor adjectiu i el verb adient i precís, eliminar les frases òbvies i intentar que el lector hagi de fer el mateix esforç que jo per entrar al poema”, explica Garriga. “Demana molt de temps, l’escriptura. Als bons pintors els costa molt fer l’última pinzellada del quadre, i a l’escriptor li hauria de passar el mateix. Sempre hi ha una manera més directa o més capciosa, més absurda o més poètica de dir el que vols. Gairebé necessites que algú t’empenyi a publicar”.
Garriga sempre porta al damunt una carpeta amb l’esbós del seu proper llibre. Reescriu els seus poemes sense parar, i com més temps els treballa menys versos queden. D’entrada, ragtime és un dels llibres on Garriga ha pogut fer anar menys les tisores: només el separen dos anys del seu poemari precedent, Camins de serp (Edicions 62). “Aquest és un llibre més precipitat que els altres”, diu abans de començar un exercici d’autocrítica que, potser per massa habitual en ell, val més no acabar-se de creure. Garriga diu que li interessa més llegir “poetes joves que vells perquè et poden sorprendre: els vells sempre diuen el mateix”.

Francesc Garriga, a l'Horiginal ©Ester Andorrà

A ragtime desplega, una vegada més, tota l’artilleria temàtica habitual i d’aquella manera tan atractiva que, digui el que digui, fa dels seus poemes experiències estètiques intrèpides i (encara) inesperades. Hi trobem la mentida (“menteix-me encara un cop, no et costa res”), el temps (que no sap on és ni sap “on som”), la solitud (que “no és trista ni alegre (...) és solitud i prou, / només que enyora l’eco del seu crit”) i el consol de les paraules, escrites a poc a poc “per no ferir les lletres i sentir-les / als ossos i a la pell” i que, de tant en tant, s’allunyen en favor dels “ulls i el paisatge”. “M’agrada molt badar, i aquesta activitat s’ha fet més intensa amb els anys”, diu Garriga. “Puc passar-me hores mirant un arbre. El paisatge és vital, i de tant observar-lo pot acabar sent el teu reflex”. “Mar fonda i cel espès / recull vela i rems. / fosqueja. / No em reconec en blanc i negre”, comença el segon poema del llibre. Garriga diu: “Escriure poemes és la meva llibertat, el meu exorcisme”. Tanca el poemari amb un fragment del Satiricó de Petroni, que recull el doble moviment del ragtime: “Per molt que t’escarrassis a seguir un camí, l’atzar te l’acabarà esbotzant”.

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Barcelona, 187, setembre del 2011)